Versió meva molt lliure del septet final del primer acte de
La Cenerentola de Gioacchino Rossini,
amb llibret de Jacopo Ferretti, que es representa al Liceu des del 16 de maig
fins a l’1 de juny.
Rossini va compondre aquesta òpera el 1817, amb un llibret
de ++ inspirat en el conte de Charles Perrault Cendrillon (en català, la Ventafocs).
Tanmateix, en temps il·lustrats, el llibretista omet tot allò que en el conte
hi ha de màgic; per tant, no hi ha carbassa que es torni carrossa, ni ratolins
ni ocells que esdevinguin cavalls i patges; ni tan sols hi ha sabatetes de
cristall, substituïdes aquí per un braçalet de cuir que identificarà la bella
desconeguda del ball principesc. Tampoc no hi ha Fada, sinó un savi filòsof, Alidoro,
preceptor del príncep. I en comptes de la madrastra cruel, hi ha un padrastre arruïnat
(Don Magnifico) que, amb les seves filles Clorinda i Tisbe ha dilapidat la
fortuna d’Angelina, la Ventafocs, resignada als maltractaments familiars però
sempre esperançada en un somni que, en aquest univers paral·lel que són els
contes de fades, en el seu cas es farà realitat. El príncep Ramiro es canvia de
roba amb el seu criat Dandini, i aquest es fa passar pel príncep, per així
poder copsar el caràcter real de les candidates al matrimoni abans de
convidar-les al ball. Mentrestant, el príncep disfressat de criat, coneix
Angelina i tots dos se senten atrets. Finalment serà Alidoro qui protegirà i
ajudarà la Ventafocs a mudar-se per assistir al ball, perquè la considera la
més digna de casar-se amb Ramiro; tot i que ella s’hi negarà rotundament,
declarant que no vol casar-se amb el príncep perquè està enamorada del seu
criat (que en realitat és Ramiro, però ella no ho sap).
L’òpera es va estrenar a Barcelona, al teatre de la santa
Creu, el 1818, un any després de la seva estrena absoluta a Roma. El Liceu la va
oferir per primera vegada el 1854 i l’ha posada en escena en 42 ocasions, la
darrera l’any 2008, fa doncs setze anys. Ara la torna a presentar en una
producció de l’Òpera de Roma, amb un muntatge d’Emma Dante que diu que vol subratllar
la cara fosca de la comèdia, escenificant en algun moment puntual els
maltractaments a la pobra Ventafocs, però que diria que no ho aconsegueix, ans
sovint cau en la paròdia grotesca, amb tot de personatges secundaris com a
autòmates o robots, movent-se de vegades sense gaire sentit; al final, els
“dolents” del conte són perdonats per la generosa princeseta, però acaben
convertits també en robots.
L’escenografia de Carmine Marignola a mi m’ha semblat
pobra: una simple paret de fons amb tot de finestres tancades que algun cop
s’il·luminen sense cap funció aparent, i elements escènics de posar i treure
(miralls, paravents, un sofà, un llit, unes làmpades que baixen del sostre...).
Tampoc el vestuari, de Vanessa Sannino, no l’he trobat especialment reeixit;
diria que tendeix també a subratllar l’aspecte grotesc i gregari dels
personatges. En canvi, la il·luminació, de Cristian Zucaro, m’ha semblat
excel·lent: s’esforça a omplir de matisos la migradesa escenogràfica amb canvis
de llums intel·ligents, variats i ben trobats.
Molt bé el grup de ballarins i actors, i el Cor Madrigal,
dirigit per Pere Lluís Biosca; els dansaires, i també els personatges, sobre
tot els còmics (Don Magnífico, Dandini, Clorinda i Tisbe), donen vivacitat i
moviment a una escena que, altrament, seria estàtica i simètrica. La
coreografia és de Manuela Lo Sicco i la direcció escènica d’Emma Dante. Excel·lent
l’orquestra simfònica titular del Liceu, dirigida per Giacomo Sagripanti, que
en treu tot el rendiment del virtuosisme del compositor i gastrònom, i assoleix
moments musicals gairebé màgics. També molt bo el repartiment, encapçalat per
Javier Camarena i Markia Kataeva; a mi em va tocar un magnífic equip format per
la barcelonina Carol Garcia (Angelina), Sunnyboy Dladla (Ramiro), el navassenc Carles
Pachon (Dandini, fortament ovacionat pel públic), Pablo Ruiz (Magnifico),
Isabella Gaudí (Clorinda), Marina Pinchuk (Tisbe) i Marko Mimica (Alidoro):
tots superbs. Recomanable.
El vídeo de Youtube que poso de mostra, amb el septet del
final del primer acte, correspon a una representació al Teatro Filarmonico de
Verona el 2016; diferent, és clar, del muntatge que ara es pot veure al Liceu,
però segurament que també amb aspectes destacables.
És molt ben trobada aquesta trama basada en la Ventafocs que tots coneixem. A mi a la carrera em va arribar el que en deia Bruno Bettelheim, d'aquest conte, i la seva psicologia dels contes de fades. Que no és bo de plorar mai ni compadir-se en relació amb els homes, i sempre recordar que cal tenir "the wishes and the proper acts". Se n'aprèn molt de tot plegat.
ResponEliminaEstà bé, això que deia Berthelman. Entre els contes populars n'hi ha de molt cruels, violents i sàdics. I suposo que les "lliçons" que en podem treure varien amb el pas del temps.
ResponElimina