Shakespeare - Ariel's Song

 
William Shakespeare (1564-1616)
Ariel's Song
 
    Come unto these yellow sands,
          And then take hands:
    Curtsied when you have, and kiss'd
          The wild waves whist,
    Foot it featly here and there;
    And, sweet sprites, the burthen bear.
          Hark, hark!
    Bow-wow.
          The watch-dogs bark.
         Bow-wow.
    Hark, hark! I hear
    The strain of strutting chanticleer
         Cry, Cock-a-diddle-dow.
 
    Full fathom five thy father lies;
         Of his bones are coral made;
    Those are pearls that were his eyes:
          Nothing of him that doth fade,
    But doth suffer a sea-change
    Into something rich and strange.
    Sea-nymphs hourly ring his knell:
          Ding-dong.
    Hark! now I hear them—Ding-dong, bell.
 
         [The Tempest, act I]
 
Cançó d’Ariel
 
Veniu a aquesta platja d’or,   
dolços follets, i tots a cor,   
després d’abraçar i fer besades  
a les salvatges onades,  
fent la rotllana i puntejant
ençà i enllà, entoneu el cant.
         Bub, bub! No els sents?  
Els gossos borden, amatents.  
         Bub, bub! No ho sents?  
Escolta el cant del gall bonic:  
quiquiriquic, quiquiriquic!
 
Cinc braces sota el mar jeu el teu pare:
         corall l'ossada ha esdevingut;
on hi hagué els ulls hi ha perles ara; 
         tot el que ell fou s’ha mantingut,
només que el mar, de mica en mica,  
         va fent-ne cosa estranya i rica.
Nimfes del mar li van tocant a mort:
         Ning-nang!
Oh, sí, ning-nang! Ara se sent ben fort!

Versió meva molt lliure de la coneguda cançó d’Ariel, del primer acte de La tempesta, que es considera potser l’última obra de Shakespeare, estrenada el 1611: una comèdia que comença amb aires de tragèdia, però que acaba amb prometatge i reconciliació general.

Pròsper era el duc legítim de Milà, ara destronat i desterrat pel seu germà Antoni. Quan Pròsper fugia a l’exili cap al Nou Món, el seu vaixell naufraga; i ara viu amb la seva filla Miranda en una illa deserta, rodejat de llibres. Allà, amb l’estudi de la filosofia, les ciències i la màgia, aspira a assolir un coneixement absolut de l’Univers. Ajudat per Ariel, un esperit eteri, ordeix un pla maquiavèl·lic.
 
Ariel fa que la nau on viatja l’usurpador Antoni, juntament amb Alonso, rei de Nàpols; el príncep Ferran, fill del rei; Sebastià, germà del rei, i altres cortesans, naufragui per art de màgia prop de l’illa, on els tripulants s’hi han de refugiar. Allà posa de manifest la maldat d’Antoni, que juntament amb Sebastià pretenia assassinar el rei de Nàpols per usurpar-li el tron. Paral·lelament, hi ha un complot entre plebeus: el bufó Tríncul i Esteve, el majordom borratxo del rei napolità, que juntament amb Caliban, un esclau indígena “salvatge” i malvat, intenten desfer-se amb violència dels seus amos i acaben ridiculitzats, en una subtrama còmica, que avui trobaríem xenòfoba i classista.
 
Al seu torn, Miranda i Ferran s’han enamorat, fent realitat així un dels objectius del pare d’ella; i al final tothom perdona tothom, els joves es casen i Pròsper recupera el seu ducat, renuncia a la màgia i allibera Ariel després d’encomanar-li que els procuri vents favorables per al retorn, i tots plegats s’embarquen cap a Itàlia. Vet ací un resum superficial d’una trama complexa i rica en matisos i interpretacions. 

 
A The Tempest hi ha vuit cançons, totes compostes expressament per Robert Johnson (1583-1633) per a l’estrena de l’obra, el 1611; de les vuit cançons, quatre, més un fragment d’una cinquena, les canta Ariel. Aquesta en concret, que és la segona, la podeu trobar fàcilment a Youtube (“Ariel’s Song”). Quan els nàufrags arriben a la platja, dispersos i exhausts, el príncep Ferran busca el seu pare; llavors, Ariel se li apareix i li fa creure que el rei ha mort ofegat, cosa que més endavant es descobrirà que no és certa.
 
El vers “those are pearls that were his eyes” és conegut també perquè el 1922 el va reutilitzar el poeta T. S. Eliot en el seu famós The Waste Land (“La terra eixorca”, o “gastada” o “erma” segons les diverses traduccions al català), un poema que em va impactar de jove en la versió castellana de J. M. Valverde, i del qual després vaig gaudir comparant l’original anglès amb les catalanes d’Agustí Bartra, Joan Ferraté, Rosa Leveroni i Neus Nadal. Confesso, doncs, haver conegut aquest vers a través d’Eliot força abans de llegir La Tempesta, tot i que de ben barbamec ja havia devorat, en castellà, altres diverses obres de Shakespeare, però aquesta encara no. Val a dir que també Aldous Huxley es va inspirar en una frase de Miranda al final d’aquesta obra per donar nom a la seva gran novel·la Brave New World (“Un món feliç”), un altre referent literari de la meva joventut, sense saber aleshores d’on provenia el títol. 

El 1695, Henry Purcell (que poc abans ja havia compost The Fairy Queen també sobre un tema shakespearià) va compondre l’òpera The Tempest basada en aquesta obra. Altres compositors s’hi van atrevir també: John C. Smith el 1756; F. Halévy, en italià, el 1850; Lee Hoiby el 1986, i Thomas Adès el 2004; per no parlar de les sonates i simfonies inspirades en aquesta obra: des de Beethoven a Sibelius passant per Txaikovski i altres músics, com ara Michael Nyman. La majoria les podeu aconseguir googlejant.  
 
En català hi ha diferents traduccions d’aquesta obra (Carner, Jordana, Sagarra, Oliva, Desclot) i encara més de la cançó d’Ariel. Un interessant estudi de Dídac Pujol, de la UPF, en compara les diferents versions; del seu treball, jo en citaré només el vers dels ulls que s’han tornat perles, i el compararé també amb sengles versions castellana, francesa, italiana i portuguesa:
 
“perles sont devenus ses yeux” (Víctor Hugo, 1865)
“perles sos ulls esdevenien ara” (Josep Carner, 1910)
“son gli occhi due perle nel volto” (Diego Angeli, 1911)
 “los que era ojos son perlas” (Luis Astrana Marín, 1929)
 “els seus ulls són perles ara” (C. A. Jordana, 1930)
“el que eren els seus ulls són perles ara” (J. M. de Sagarra, 1945)
“per ulls aquestes perles ara té” (Marià Manent, 1955)
“el que eren ulls són perles ara” (Joan Ferraté, 1974)
“el que eren els seus ulls són perles ara” (Joan Vinyoli, 1984)
“perles els ulls li esdevindran encara” (Salvador Oliva, 1985)
“dels ulls, les perles del nimfeu” (Miquel Desclot, 1998).
 “nos olhos pérolas traz” (Fátima Vieira, 2023)
 
Dídac Pujol compara les versions pel que fa a la forma i a la major o menor fidelitat del contingut respecte de l’original, hi busca relacions intertextuals i analitza el procés creatiu de cada traductor. Subratlla que tots fan servir la rima i la majoria procuren adaptar-se a l’estructura estròfica, però no sempre al nombre de síl·labes (no cal dir que la meva pobra versió és del tot incapaç de reeixir en res d’això). Pujol encara hi aporta un poema original de Josep Vinyoli que parafraseja genialment aquest vers: “se m’han fet totes les perles ulls”.

A Balsareny ha obert una nova llibreria, cafeteria i espai cultural que porta per nom “La Tempesta”, en referència a aquesta obra. A cada taula en tenen un exemplar en diferents llengües: anglès, català, castellà, portuguès, italià i no sé si encara d’altres. Així, anant-hi i seient un dia a cada taula, podreu comparar la meva versió amb l’original i amb la de cada un dels traductors allà representats (si ho feu, sigueu-me indulgents). Gaudiu de Shakespeare i dels altres llibres que hi trobareu, i dels quadres de les exposicions, i dels concerts, recitals, conferències i presentacions que s’hi fan regularment.

Imatges (Wikimedia Commons): John Taylor, William Shakespeare, oli sobre tela (1611), National Portrait Gallery, Londres; John William Waterhouse, Miranda, The Tempest, oli sobre tela (1916), col·lecció privada; Angelica Kauffmann, Miranda i Ferran, oli sobre tela (1782), Galeria Belvedere, Viena; William Hogarth, Miranda i Caliban, oli sobre tela (1736), Nostell Priory, Anglaterra.