Francesco M. Piave / Giuseppe Verdi
Me, pellegrina ed orfana
Me, pellegrina ed orfana,
Lungi dal patrio nido.
Un fato inesorabile
Sospinge a stranio lido;
Colmo di triste immagini,
Da' suoi rimorsi affranto.
È il cor di questa misera
Dannato a eterno pianto...
Ti lascio, ahimè, con lacrime,
Dolce mia terra, addio;
Ahimè, non avrà termine
sì gran dolore! Addio.
Per me non avrà termine
sì gran dolore! Addio!
Dolce mia terra! Addio!
Ahimè, non avrà termine
sì gran dolore! Addio.
[La forza del destino, acte I]
Ai, errabunda i òrfena
Ai, errabunda i òrfena,
tan lluny del niu patern,
un destí inexorable
m’emmena a estranyes ribes.
farcit d’imatges tristes,
colpit pel remordiment,
tinc el cor, dissortada,
damnat a un plany etern.
Et deixo, ai lassa, amb llàgrimes
oh, dolça pàtria! Adeu!
Ai lassa, mai no s’acaba
tan gran dolor! Adeu!
Per mi no mai no s’acaba
tan gran dolor! Adeu,
et deixo, dolça pàtria,
amb gran dolor! Adeu!
L’ària de Leonora al primer acte de La forza del destino (1862), de Verdi; al vídeo de Youtube en la
veu de Maria Callas. Una òpera romàntica, amb una música que hom ha qualificat
de “la quinta essència del repertori italià del segle XIX i un autèntic miracle
musical”; això sí, amb un argument ple de tòpics i acumulació de situacions
dramàtiques sobre uns pobres protagonistes abassegats per la força d’un destí
que no els vol deixar ser feliços.
Inspirada en el drama, igualment enrevessat, del Duque de Rivas, Don Álvaro o la fuerza del sino (1835), ara la representen al Liceu des del dia 9 al 19 de novembre en una producció del Liceu i l’Opéra Nationale de París. La posada en escena, de Jean-Claude Auvray, per les imatges que n’he vist, sembla prou acceptable.
L’obra compta amb les magnífiques veus d’Anna Pirozzi i Saioa Hernández, acompanyades per Brian Jagde, Arthur Rucinski i Szilvia Voros, entre altres; amb l’Orquestra Simfònica del Liceu dirigida per Nicola Luisotti i el Cor del Liceu dirigit per Pablo Assante. L’obra, de quatre actes amb dos entreactes, dura gairebé quatre hores. Verdi en estat pur: a gaudir-ne!
Me, pellegrina ed orfana
Me, pellegrina ed orfana,
Lungi dal patrio nido.
Un fato inesorabile
Sospinge a stranio lido;
Colmo di triste immagini,
Da' suoi rimorsi affranto.
È il cor di questa misera
Dannato a eterno pianto...
Ti lascio, ahimè, con lacrime,
Dolce mia terra, addio;
Ahimè, non avrà termine
sì gran dolore! Addio.
Per me non avrà termine
sì gran dolore! Addio!
Dolce mia terra! Addio!
Ahimè, non avrà termine
sì gran dolore! Addio.
[La forza del destino, acte I]
tan lluny del niu patern,
un destí inexorable
m’emmena a estranyes ribes.
farcit d’imatges tristes,
colpit pel remordiment,
tinc el cor, dissortada,
damnat a un plany etern.
Et deixo, ai lassa, amb llàgrimes
oh, dolça pàtria! Adeu!
Ai lassa, mai no s’acaba
tan gran dolor! Adeu!
Per mi no mai no s’acaba
tan gran dolor! Adeu,
et deixo, dolça pàtria,
amb gran dolor! Adeu!
Inspirada en el drama, igualment enrevessat, del Duque de Rivas, Don Álvaro o la fuerza del sino (1835), ara la representen al Liceu des del dia 9 al 19 de novembre en una producció del Liceu i l’Opéra Nationale de París. La posada en escena, de Jean-Claude Auvray, per les imatges que n’he vist, sembla prou acceptable.
L’obra compta amb les magnífiques veus d’Anna Pirozzi i Saioa Hernández, acompanyades per Brian Jagde, Arthur Rucinski i Szilvia Voros, entre altres; amb l’Orquestra Simfònica del Liceu dirigida per Nicola Luisotti i el Cor del Liceu dirigit per Pablo Assante. L’obra, de quatre actes amb dos entreactes, dura gairebé quatre hores. Verdi en estat pur: a gaudir-ne!
Que maca que era Maria Callas, i quina veu. No sé com podia estar-ne d'un pesseter com l'Onassis, però l'amor no passa per l'enteniment, que deia Hesse. Ella sí que va esdevenir "errabunda i òrfena".
ResponElimina