Théophile de Viau (1590-1626) (Atribuït)
Que mes jours ont un mauvais sort,
Que ma planète est mal logée,
Que la fortune est enragée
De me persécuter si fort.
L’on ne me voit point rire aux farces,
Je n’aime ni bals ni chansons,
Foutre des culs et des garçons,
Maugrébieu des cons et des garces.
L’un me dit : Ta femme chevauche.
Je viens de perdre mon argent.
J’ai fait rencontre d’un sergent,
Et j’ai vu le croissant à gauche.
Je me fâche et me plains de tout,
Tout ce que je vois m’importune ;
Ventre-bleu, le destin me fout,
J’enrage contre la fortune.
Je pisse le verre et le feu,
Je ne crache que de la colle,
Je n’ai pas presques un cheveu,
Ha ! ventre-bleu, j’ai la vérole !
J’ai la gravelle dans les reins,
Je ne trouve plus qui je foute,
Et la Sainte Ampoule de Reims
Tarirait plus tôt que ma goutte.
À cinquante ans un homme est mort,
Ce n’est plus rien que pourriture ;
Morbleu les destins nous font tort,
Foutre d’eux et de la nature !
[Parnasse satyrique, 1621, pàg. 39-40]
Sàtira
que el meu planeta està mal girat,
que la fortuna s’ha enfadat
i em persegueix amb urc tan fort.
no em plauen danses ni cançons,
ni fornicar culs, ni els minyons:
maleïts els conys i les bagasses.
He perdut tots els meus diners.
M’he discutit amb un sergent;
veig a l’esquerra el quart creixent.
i tot el que veig m’importuna;
càsum l’ou, que el destí me la fot!
Estic rabiós contra la fortuna.
no escupo més que porqueria,
quasi no em queda ni cabell,
ah! Tinc la sífilis, maleït sia!
ja no trobo ningú amb qui fotre:
i la Santa Ampolla de Reims
se m’assecaria abans que la gota.
ja no és res més que podridura;
maleïts els destins que ens fan tort,
que els bombin, ells i la natura!
Versió meva molt lliure d’aquest
poema, anònim, del Parnasse Satyrique,
que el jesuïta pare Garasse va atribuir, sense proves, a Théophile de Viau, en
el judici en què el poeta fou condemnat a mort. I amb això acabo aquesta petita
sèrie de traduccions de sis textos escrits o atribuïts a aquest poeta tan
malaurat com poc conegut.
En l’extensa nota biogràfica que Charles Alleaume de Cugnon va escriure com a introducció a la seva edició de les Oeuvres Complètes de Téophile (París, Jannet 1856), diu, en una nota a peu de pàgina, parlant de l’epigrama Mon frère, je me porte bien: “En la seva Apologia, Garasse reconeix haver reemplaçat el mot incague per punts suspensius per tal d’assimilar aquest poema al “sonet sodomita” del Parnasse Satyrique i a la sàtira de les “suors impúdiques” «on es troba profanada la santa ampolla de Reims» (la cita entre cometes angulars reprodueix les paraules de Garasse). Alleaume, tanmateix, rebla que, en l’edició del Parnasse, “molts mots ... són impresos en part, i la resta és substituïda per punts suspensius”, per concloure taxativament: “Era, per part del jesuïta, una escobarderie” (és a dir, un subterfugi).
Dels tres poemes que esmenta Alleaume dos ja els coneixem perquè en entrades recents els he traduït i comentat: són, per una banda, l’epigrama Mon frère, je me porte bien (on surt el mot incague, ja que s’hi satiritza un cortesà panxacontenta que diu “em cago en el Destí”); i per l’altra, el sonet “Philys, tout est foutu”, anomenat despectivament “sonet sodomita” per l’estirabot de l’últim vers. Jo penso que Alleaume o Garasse, quan parlen de la sàtira de les “sueurs impudiques”, volien referir-se a aquell sonet —que l’editor del Parnasse va atribuir a De Viau amb funestes conseqüències per al poeta—, ja que s’hi descriuen els efectes de la sífilis, entre els quals les suors abundants; però si fos així, l’un o l’altre es confonen, ja que en realitat és en aquesta sàtira que ens ocupa ara, anònima en el Parnasse, on de fet s’esmenta irònicament la “santa ampolla de Reims”. Una al·lusió que al jesuïta li va venir de meravella per carregar amb la blasfèmia, el sacrilegi i la profanació d’uns olis presumptament sagrats, el sac dels pecats de De Viau, a més de la sodomia i l’obscenitat. Així, unes frases dites en to de broma, i que devien fer gràcia als lectors del Parnasse, van servir, fora de context, en l’enverinada ploma de Garasse, per farcir la seva Doctrine Curieuse: més de mil pàgines de “demostracions” de la perversitat del pobre poeta, pàgines que van servir, de fet, per condemnar-lo a mort.
En l’extensa nota biogràfica que Charles Alleaume de Cugnon va escriure com a introducció a la seva edició de les Oeuvres Complètes de Téophile (París, Jannet 1856), diu, en una nota a peu de pàgina, parlant de l’epigrama Mon frère, je me porte bien: “En la seva Apologia, Garasse reconeix haver reemplaçat el mot incague per punts suspensius per tal d’assimilar aquest poema al “sonet sodomita” del Parnasse Satyrique i a la sàtira de les “suors impúdiques” «on es troba profanada la santa ampolla de Reims» (la cita entre cometes angulars reprodueix les paraules de Garasse). Alleaume, tanmateix, rebla que, en l’edició del Parnasse, “molts mots ... són impresos en part, i la resta és substituïda per punts suspensius”, per concloure taxativament: “Era, per part del jesuïta, una escobarderie” (és a dir, un subterfugi).
Dels tres poemes que esmenta Alleaume dos ja els coneixem perquè en entrades recents els he traduït i comentat: són, per una banda, l’epigrama Mon frère, je me porte bien (on surt el mot incague, ja que s’hi satiritza un cortesà panxacontenta que diu “em cago en el Destí”); i per l’altra, el sonet “Philys, tout est foutu”, anomenat despectivament “sonet sodomita” per l’estirabot de l’últim vers. Jo penso que Alleaume o Garasse, quan parlen de la sàtira de les “sueurs impudiques”, volien referir-se a aquell sonet —que l’editor del Parnasse va atribuir a De Viau amb funestes conseqüències per al poeta—, ja que s’hi descriuen els efectes de la sífilis, entre els quals les suors abundants; però si fos així, l’un o l’altre es confonen, ja que en realitat és en aquesta sàtira que ens ocupa ara, anònima en el Parnasse, on de fet s’esmenta irònicament la “santa ampolla de Reims”. Una al·lusió que al jesuïta li va venir de meravella per carregar amb la blasfèmia, el sacrilegi i la profanació d’uns olis presumptament sagrats, el sac dels pecats de De Viau, a més de la sodomia i l’obscenitat. Així, unes frases dites en to de broma, i que devien fer gràcia als lectors del Parnasse, van servir, fora de context, en l’enverinada ploma de Garasse, per farcir la seva Doctrine Curieuse: més de mil pàgines de “demostracions” de la perversitat del pobre poeta, pàgines que van servir, de fet, per condemnar-lo a mort.
La santa ampolla de Reims era un flascó que contenia uns olis sagrats, suposadament portats miraculosament per un colom per a l’acte del baptisme del rei franc Clovis (Clodoveu, any 481), convertit al catolicisme abans de ser coronat; i que posteriorment es feien servir per a ungir els reis de França en la cerimònia de llur coronació a la catedral de Reims, fet que vinculava simbòlicament la monarquia amb la divinitat. Durant la revolució Francesa (1793) el flascó es va destruir o perdre: avui se’n conserva una reproducció que hom diu que conserva algun fragment de l’original. Per altra part, al vers 12, “j’ai vu le croissant à gauche” podria ser un signe de mal averany: veure la lluna en quart creixent a l’esquerra de qui la mira.
Imatges (Wikimedia Commons): Téophile De Viau (gravat del segle XVII). Mestre de Saint Gilles: Baptisme de Clovis (oli sobre fusta, c. 1500, procedent de l’església de Sant Gil de París; Museo Nacional de Arte, Honduras).
"Als cinquanta anys un home és mort": ho diu en general, o es refereix al seu cas particular?
ResponEliminaHo diu referint-se al cas particular del personatge a qui satiritza: l'home víctima de la sífilis, que a una edat encara relativament jove ha quedat fet una pelleringa. Potser havia d'haver traduït "un hom".
Elimina