_-_Archivio_Storico_Ricordi_ICON005187_-_Restoration.png)
Cielo e mar!
Cielo e mar! L'etereo velo
splende come un santo altar.
L'angiol mio verrà dal cielo?
L'angiol mio verrà dal mare?
Qui l'attendo; ardente spira
oggi il vento dell'amor.
Ah! quell'uom che vi sospira
vi conquide, o sogni d'or!
Per l'aura fonda
non appar né suol né monte.
L'orizzonte bacia l'onda!
l'onda bacia l'orizzonte!
Qui nell'ombra, ov'io mi giacio
coll'anelito del cor,
vieni, o donna, vieni al bacio
della vita, sì, della vita e dell'amor...
Ah! vien!...
[La Gioconda, acte II]
resplendeix com sant altar.
Vindrà el meu àngel del cel?
Vindrà el meu àngel pel mar?
Aquí l’espero; guspira
ardent m’és el vent d’amor.
Aquell qui per tu sospira,
per fi et tindrà, somni d’or!
Enmig de l’espessa boira
no es veu muntanya ni sòl.
L’horitzó besa les ones
i les ones l’horitzó!
Aquí a l’ombra, on s’ajaça
tot l’anhel que m’omple el cor,
vine, dona, a la besada
de la vida i de l’amor.
Oh, vine!
Vindrà el meu àngel del cel? Vindrà el meu àngel del mar?
Aquí l'espero; avui bufa el vent ardent de l'amor.
Ah! Aquell home que sospira per vosaltres
us conquereix, oh somnis daurats!
En l'aire profund no es veu ni terra ni muntanya.
L'horitzó besa l'onada! L'onada besa l'horitzó!
Aquí a l'ombra, on m’ajec amb l'anhel del meu cor,
vine, oh dona, vine a la besada
de la vida, sí, de la vida i de l'amor... Ah! vine!
Versió lliure meva d’aquesta ària de l’acte segon de La Gioconda, que canta Enzo mentre
espera la barca on ve la seva estimada. Dues curiositats: a) El títol de l’òpera no té res a veure amb el famós quadre de
Leonardo da Vinci, La Gioconda o Mona Lisa. ‘Gioconda’, en l’òpera, té el sentit literal de ‘dona joiosa, alegre’;
mentre que la model del quadre era madona (mona) Lisa Gherardini, casada amb
Francesco del Giocondo, i per tant, el doble títol del quadre, gairebé quatre
segles abans, era “madona Lisa” o “la senyora d’en Giocondo”. b) Per altra banda, el primer vers
d’aquesta ària tampoc no té cap relació amb el títol de l’obra teatral d’Àngel
Guimerà Mar i Cel, després
reconvertida per Dagoll-Dagom en un celebrat musical d’en Guinovart. Quan Guimerà
va escriure i estrenar el seu drama l’any 1888, feia cinc anys que l’òpera
s’havia representat a Barcelona. No fora inversemblant, doncs, que el dramaturg
hi hagués anat i hagués pres nota del vers de Boito; però ho trobo improbable,
ja que la relació horitzó-cel-mar és un tòpic prou obvi i generalitzat, que
apareix sovint en poemes romàntics anglesos, francesos i alemanys, i com a
títols de quadres de pintors del segle XIX, com Turner o Courbet, que tenen
obres titulades Sea and Sky o La mer et le ciel.
El Liceu presenta des del 16 de febrer al 2 de març La Gioconda, d’Amilcare Ponchielli, amb llibret d’Arrigo Boito: una òpera estrenada el 1876 a la Scala de Milà, i al teatre barceloní el 1883, on s’ha representat 154 vegades fins ara, les últimes el 2006 i el 2019 —en recordo una “Dansa de les Hores” realment brillant—. La partitura és excepcional. El programa liceista la descriu així: “influències fortament verdianes en les melodies, passatges corals típics de la música popular veneciana, soliloquis amb pinzellades de Mussorgski o Txaikovski, una orquestració wagneriana, danses i balls característics de la Grand Opéra francesa i un final que anticipa el repertori verista-naturalista”. Però vaja, la música de Ponchielli —perfeccionista fins a l’obsessió, i sempre neguitós per l’afany de millorar-se— és ben bé la seva pròpia.
Hi intervenen, entre altres, Saioa Hernández i Ekaterina Semenchuk, Michael Fabiano i Martin Muehle, John Relyea i Alexander Köpeczi, Ksenia Dudnikova i Varduhi Abrahamyan, Gabriele Viviani i Àngel Òdena. L’orquestra titular del Liceu la dirigirà Daniel Oren; el Cor del Liceu, Pablo Assante; i el Cor infantil de l’Orfeó Català, Glòria Coma. La producció, del Gran Teatre del Liceu i el Teatro San Carlo de Nàpols, la signa el director d’escena Romain Gilbert, amb escenografia d’Etienne Pluss i vestuari de Christian Lacroix, il·luminació de Valerio Tiberi i coreografia de Vincent Chaillet. Per les fotografies que n’he vist, el muntatge transmet bones impressions, i la qualitat dels intèrprets és més que notable, especialment Saioa Hernández, que broda el seu paper, com ja ho va fer al Liceu el 2019.Vegeu en aquest enllaç de YouTube l’òpera sencera, també al Liceu però de l’any 2006, amb Deborah Voigt i Carlo Colombara, entre altres; els ballarins principals eren Àngel Corella i Letizia Giuliani, i el director d’orquestra, Daniele Callegari.
Imatge (Wikimedia Commons): figurí d’Alfredo Edel per a la protagonista de La Gioconda en la seva estrena a Milà el 1876 (Archivio Storico Ricordi). Portada del llibret, 1876 (observeu que l’autor, Arrigo Boito, va signar amb un anagrama: Tobia Gorrio).
Crec que és un error de ser perfeccionista, és com voler abastar l'horitzó d'aquest mar i cel de l'obra. N'hi ha prou de ser exigent.
ResponEliminaMai no podem ser perfectes, però l'autoexigència és sempre important. També en l'art: no s'hi val, a escriure tal com raja i després culpar-ne les muses! Fins i tot molts surrealistes, malgrat que advocaven per una suposada "escriptura automàtica", després refeien els versos per ajustar-los al model poètic que veien més adient.
EliminaPer cert, diumenge vaig veure 'La Gioconda'. El muntatge em va agradar, i el vestuari i la il·luminació. L'orquestra i els cors, no cal dir-ho; i les veus principals, excel·lents, començant per Saioa Hernández, Ksenia Dudnikova, Violeta Urmana i Michael Fabiano. La Dansa de les Hores comença només amb dos ballarins i una ballarina, però després ja s'hi afegeixen les dotze hores, i entre quinze van fer un ballet prou reeixit. El llibret continua semblant-me llarg i excessiu, però érem encara en les escorrialles del romanticisme i cal acceptar certes exuberàncies, tot i que a mi se m'afigurin innecessàries. En resum, un bon espectacle. Ara toca una Manon Lescaut "moderna", que penso que pot estar prou bé també.
ResponElimina