Puccini - In quelle trine morbide

 

Domenico Oliva / Luigi Illica – Giacomo Puccini
In quelle trine morbide
 
In quelle trine morbide
nell'alcova dorata
v'é un silenzio
gelido, mortal,
v'è un silenzio,
un freddo che m'agghiaccia!
Ed io che m'ero avvezza
a una carezza voluttuosa,
di labbra ardenti
e d'infuocate braccia...
or ho tutt'altra cosa!
O mia dimora umile,
tu mi ritorni innanzi
gaia, isolata, bianca
come un sogno gentile
di pace e d'amor!
 
         [Manon Lescaut, acte II]
 
En aquestes fines blondes
 
En aquestes fines blondes
de la cambra daurada
hi ha un silenci
gèlid, mortal,
hi ha un silenci,
un fred que em corglaça!
I jo, que m’havia avesat
a una carícia voluptuosa
de llavis ardents
i d’abrandats braços,  
ara no tinc res d’això!
Oh, humil morada meva,
tornes al meu davant
joiosa, aïllada, blanca
com un somni gentil
de pau i d’amor!

 
Òpera en quatre actes estrenada l’any 1893 a Torí, basada en l’obra L’histoire du chevalier des Grieux et Manon Lescaut (1731), de l’abat Prévost, una novel·la titllada al segle XVIII de “llibertina”, que abans ja havia també inspirat la Manon de Jules Massenet el 1884. Narra la història dels amors dissortats de Manon, una jove francesa a qui la família ha destinat al convent. Un home ric, Geront, amb l’ajut de Lescaut, un soldat germà d’ella, la vol raptar, però la noia aconsegueix fugir del vell (i del convent) amb l’ajut del cavaller Des Grieux, un jove sense recursos de qui esdevé amant. Tanmateix, seguint els consells interessats del seu germà, Manon cedirà als desigs de Geront, que la manté en una vida regalada amb tot de luxes. Tot i això, ella troba a faltar l’amor desinteressat de Des Grieux, malgrat la seva pobresa —és el moment en què canta aquesta ària— i decideix tornar amb qui l’estima i abandonar Geront... però emportant-se’n alguna de les joies que el vell li havia regalat. Geront, per despit, l’acusa de robatori i de “mala vida”: és detinguda i condemnada a l’exili a Amèrica, a la Louisiana aleshores francesa, on Des Grieux la segueix en la seva dissort.
 
L’òpera és profundament lírica, amb àries i duets memorables: la tercera que va compondre Puccini i el seu primer gran èxit als escenaris. Al Liceu la van estrenar ben aviat, el 1896. Des d’aleshores s’hi ha representat 72 vegades, les darreres el 1990 amb Mirella Freni, el 2006 amb Daniella Dessi i el 2017 amb Liudmyla Monastyrska. També la Fundació Òpera Catalunya la va muntar al Kursaal de Manresa l’any 2024, amb Berna Perles.
 
Ara ha tornat al Liceu des del 17 de març fins a l’1 d’abril (ja s’acaba!), en un muntatge nou d’Àlex Ollé, amb escenografia d’Alfons Flores, vestuari de Lluc Castells i il·luminació de Joachim Klein. El Cor del Liceu dirigit per Pablo Assante i l’orquestra titular sota la batuta sempre genial de Josep Pons, amb una gran Asmik Grigorian en el paper principal, secundada per Ivan Gyngazov, Iurii Samoilov i Donato Di Stefano.
 
La novetat de la producció és que l’obra transcorre a l’època actual, en què Manon és una noia immigrant sense papers; és una relectura contemporània del drama i una denúncia de la deshumanització social sobre persones que no tenen altra cosa sinó el desig desesperat d’un futur millor. Normalment, aquests canvis d’època en les òperes m’inspiren malfiança, però en aquest cas em fa l’efecte que l’adaptació funcionarà (confio que diumenge ho podré comprovar: les crítiques han estat bones).
 
Podeu veure i escoltar en aquest enllaç de Youtube l’ària que he seleccionat, cantada per Asmik Grigorian a l’òpera de Viena el 2022; i escoltar-la en les veus de Montserrat Caballé i de Maria Callas. Uns vídeos del Liceu ens permeten de veure un tast de l’escenografia de la versió actual: aquí un de general i aquí un de l’ària final “Sola, perduta, abbandonata”. Si voleu veure l’òpera sencera, n’hi ha diverses: aquí teniu la que es va representar al Liceu el 2017 amb Liudmyla Monastyrska, Gregory Kunde, David Bizič i Carlos Chausson, dirigits per Emmanuel Villaume.
 
Imatges (Wikimedia Commons): Maurice Leloir: L’arrest i El desert, dues aiguatintes per il·lustrar una edició de Manon Lescaut (Tallandier, París 1904).