Maragall - La Margarideta

Joan Maragall (1861-1911)
La Margarideta (fragment)
 
ENRIC
Jo et saludo, suau claror!
Cambra santa, Déu te guard!
Pren-me el cor, pena d'amor,
que et nodreixes d'esperar.
Tot respira quietud
i un bon ordre alegrador.
Oh estretura, ets beatitutl
Oh pobresa, ets abundor!
         (Es deixa anar en una cadira de braços)
Tu, que amb els braços oberts  
has rebut tantes vegades,
en llurs dols i en llurs plaers,
les generacions passades:
sembla’m veure’t triomfal
en els dies més ditxosos
com un trono paternal
tot voltat de nins xamosos.
L'amor meu, al dematí
de Nadal, en rosa al llavi,
a besar venia aquí 
les marcides mans de l'avi.
Oh! Donzella, el teu esprit
omple tota aquesta estada:
el trespol net i polit,
i la taula ben parada,
parlen prou de com ets tu
i de tes mans fan memòria.
Mans divines! Saben dur
a un pobre racó una glòria.
        (Aixeca una cortina del llit.)
I aquí, dolça esgarrifança!,
aquí has performat, Natura,
entre somnis de gaubança,
l'angelical criatura.
Aquí l'escalfor de vida
covada en el tendre pit
amb puresa s'ha expandit,
fent-la dona amorosida.
Mes, a tu, què t'ha portat,
miserable, a aquest sant clos?
Què hi cercaves? Ja, commós,  
tot el cor se t'ha mudat.
Quin encís me fa insegur?
Jo he vingut pel goig carnal,
i ara, en comptes de cercà’l,
m'ensomnia un amor pur.
Si ella entrés en 'quest moment,
com me n'avergonyiria!
Al seductor trobaria
agenollat humilment.  (...)
 
MARGARIDETA
Quina escalfor i quin baf més estrany!
l a fora no fa gens de xafogor.
Ai! Ja voldria que fos aquí la mare.
Me trobo tota no sé com,
i tinc esgarrifances... Valga-m Déu!
l que poruga i que ximpleta sóc!
        (Troba la capsa)
Ai, ai! Quina capseta més bonica!
Jo estic ben certa que he tancat, a fe!
Això sembla un miracle.
l a dins què hi deu haver?
Potser algú l'ha portada per penyora
a la mare, que li haurà deixat diners.
Mira, aquí hi ha la claueta.
La vaig a obrir: no hi puc fer més.
        (L'obre.)
Mare de Déu! l què es això?
Jo en ma vida no he vist res de semblant.
Un adreç, que ni la més gran senyora
el duria millor, ni potser tant!
Ai! Aquest collaret! Com m'aniria?
Pro tot això, de qui deu ser?
Si aquestes arracades fossin meves!
        (S'ho va posant i es mira al mirall.)
Ja semblo tota una altra: m'estan bé!
Tant se val! Ja en pots ser de jove i maca!
ningú et dirà: «Què hi fas, aquí?»
T'alaben com si els fessis llàstima.
L'or ho es tot: vet-ho-aquí.
Ai, Senyor! Pobreta de mi!
               

Joan Maragall va fer l’any 1903 una adaptació catalana lliure de diverses escenes de la primera part del Faust de Goethe. Situa l’acció i els personatges en una Catalunya menestral de la seva època i en catalanitza els noms: Faust es diu Enric, converteix Gretchen en la Margarideta (que, en comptes de “La cançó del rei de Thule”,  taral·leja “La filla del marxant”) i Mefistòfil és sols anomenat com “el Company”. En un interessant pròleg justifica la seva adaptació: totes les obres mestres (Èsquil, Shakespeare, Molière...) que tenen “un fort sentit universal” s’haurien de realitzar “altra vegada dintre de cada particularitat de temps i de lloc, perquè així la llur universalitat resulti sempre, i per tot arreu, viva i penetrant, i manifesti la profunda unitat de l'art i de la vida. Aquesta es la pedra de toc del gran art”, perquè “aquesta separació de l’art i la vida és una calamitat de l’esperit humà”. Així, Maragall vol aproximar la tragèdia fàustica la sensibilitat de la gent d’ara i d’ací, eliminant aspectes que tindrien “poc a veure amb la palpitació viva de tants drames semblants com cadascú pot haver experimentat a dintre seu, o conegut al seu voltant”.
 
Personalment, no ho tinc tan clar com el nostre poeta. Sí que en algunes produccions de teatre, òpera i cinema aquestes actualitzacions dels arguments clàssics han funcionat prou bé, però també he estat testimoni d’autèntiques barrabassades indigeribles en nom d’una pretesa modernitat que sovint només sembla voler exalçar l’ego de certs directors. Maragall —que en el seu pròleg també reconeix que en determinades obres teatrals aquests canvis d’època tindrien efectes ridículs— almenys va proposar una aproximació per la via de la naturalitat i la senzillesa, seguint el geni de la poesia popular, i això em sembla raonable.
 
Reprodueixo aquí dos fragments del primer acte: el monòleg d’Enric, quan ja ha conegut la Margarideta, se n’ha enamorat i ha demanat al seu diabòlic company que l’ajudi a seduir-la, i acompanyat per ell entra a la cambra de la noia per deixar-hi una capsa plena de joies; i poc després, el monòleg d’ella quan les troba i se les emprova (la cèlebre “ària de les joies” que, degudament musicada per Gounod, va popularitzar arreu del món l’exímia soprano Bianca Castafiore).
 
Imatges (Wikimedia Commons):  Ramon Casas, retrat de Joan Maragall, dibuix al carbó sobre paper (1903), MNAC, Barcelona; Antonio Tantardini, ‘Il bacio de Fausto e Margherita’ (1861), Galleria d’Arte Moderna, Milà.