Apollinaire - La grâce exilée

Guillaume Apollinaire (1880-1918)
Le médaillon toujours fermé
 
1/ La grâce exilée
 
Va-t’en va-t’en mon arc-en-ciel
Allez-vous-en couleurs charmantes
Cet exil t’est essentiel
Infante aux écharpes changeantes 

Et l’arc-en-ciel est exilé
Puisqu’on exile qui l’irise
Mais un drapeau s’est envolé
Prendre ta place au vent de bise
 
            [Lueurs des tirs, 1915, recollit dins Calligrammes, 1918]
 
El medalló sempre tancat 

1/ La gràcia exiliada

Vés-te’n vés-te’n arc meu de Sant Martí
Aneu-vos-en colors encisadors
Aquest exili t’és essencial
Infanta de xals multicolors
 
I l’arc del cel s’ha exiliat
Car s’ha exiliat la qui l’irisa
Però una bandera s’ha enlairat
I et pren el lloc besant la brisa  

 
Versió meva lliure. Apollinaire, des del front, a primers de setembre de 1915, va enviar a la seva estimada Madeleine Pagès un llibret manuscrit amb set poemes, escrits sobre trossos de fulls de diari perquè a les trinxeres no tenien paper. El recull es titulava Le médaillon toujours fermé. Contenia aquests poemes: La grâce exilée, La boucle retrouvée, Refus de la colombe, Les feux du bivouac, Tourbillon de mouches, Les Grenadines repentantes i L’Adieu du cavalier. 

      Segons explica Philippe Bonet, aquests poemes els havia  escrit dos mesos abans i els havia dedicat a una altra amiga, Marie Laurencin —a qui havia conegut abans de la guerra a través de llur comú amic Pablo Picasso—, amb qui havia mig festejat; ella es va casar amb un noble alemany, el baró de Waetjen, i se’n va anar a viure a Espanya, però van continuar escrivint-se amb el poeta. Més endavant, aquest encara en passaria una nova còpia a Louise de Coligny-Chatillon (l’estimada “Lou”, destinatària de molts dels seus poemes). Finalment es van publicar, sota el títol genèric de Lueurs des tirs (Lluïssor dels trets), primer al diari Le Mercure de France l’1 de juliol de 1916, dedicats a “Madame la baronne de Waetjen”, i després, sense dedicatòria, dintre l’edició dels Calligrammes d’abril de 1918, publicada mesos abans de la mort del poeta.

      El poeta s’adreça a Marie, a qui anomena “Infanta” perquè vivia a Espanya (“exiliada”, diu irònicament Apollinaire), i com que devia tenir un xal multicolor la compara amb l’arc de San Martí. Iris, la deessa grega de l’arc, era un símbol de la inconstància femenina. El mateix arc ha desaparegut, perquè la dama que l’irisava se n’ha anat; però ell, a les trinxeres, hi té una altra bandera que voleia al vent.
      En totes aquestes maldestres versions meves lliures, respecto l’absència de puntuació de l’original i la majúscula inicial de cada vers, però em permeto de forçar una mica alguna rima quan puc. Sé que els Cal·ligrames han estat traduïts al català per Jordi Castelló i Àlex Susanna (Stonberg, 2008), però no tinc a mà aquesta edició, ni tinc cap lector prou despecec per regalar-me-la. Sí que faig servir alguns dels comentaris de Didier Alexandre i Michel Murat en llur edició comentada dels Calligrammes publicada per Edicions de la Université Paris-Sorbonne el 2014.

Imatge (Wikimedia Commons): Apollinaire convalescent (1917).