Metamorfosis: Eco i Narcís

4/ Eco i Narcís

Narcís era fill del riu Cefís i de la nimfa Liríope. Quan va néixer, l’endeví Tirèsies va vaticinar a la seva mare que el nen arribaria a vell, però va afegir: “si no es coneix a si mateix”. Narcís va créixer, i era un jove d’una gran bellesa, però insensible a l’amor. Totes les nimfes hi volien festejar, i també nois, però ell defugia sempre tothom.

Una d’aquestes nimfes, Eco, que era molt xerraire, ajudava Júpiter a fer-li el salt a Juno: mentre el déu empaitava altres nimfes o dones mortals, Eco entretenia Juno amb la seva xerrera. Al final, Juno se’n va adonar, i va castigar Eco deixant-la sense paraules: tan sols era capaç de repetir el final de les paraules que sentia.

Un dia, Eco va veure Narcís que venia de caçar, i se’n va enamorar bojament. El seguia pel bosc, però no podia dir-li res. Ell, creient sentir soroll, va dir: “Hi ha algú per aquí?” i Eco va respondre “Aquí!”. Narcís li va dir: “Vine”, i ella respongué igual. Ell digué: “Perquè em defuges?”, i ella ho va repetir. Narcís digué: “Ajuntem-nos”, i Eco va dir el mateix. Narcís s’hi va acostar, a veure qui era; però en trobar que era una nimfa com les altres que havia rebutjat, va girar cua tot dient: “Abans morir que estar amb tu”, i ella va respondre “estar amb tu!”. Narcís va fugir, i Eco, entristida, es va amagar al bosc. Allà es va anar aprimant, aprimant, fins que va desaparèixer i tan sols li va quedar la veu. Així es va transformar en l’eco, que repeteix les paraules que li diuen. “Un so, tot el que resta d’ella”

Les altres noies i nois menyspreats per Narcís van demanar a Nèmesi que el castigués. I vet ací que un migdia molt calorós, assedegat després d’haver anat a caçar, el jove va trobar una font amb una bassa d’aigües transparents, on mai no s’havia abeurat cap animal ni cap humà. En abocar-s’hi per beure, va contemplar la seva pròpia imatge reflectida a l’aigua, i es va enamorar de la bellesa d’aquella persona, que, a més, li imitava tots els gestos que feia: quan li somreia, somreia; quan li allargava la mà, l’altre també ho feia. Va voler-la acaronar, però en ficar els braços a l’aigua, li fugia. Va voler-la besar molts cops, però sempre desapareixia, i tot seguit, quan se n’apartava, tornava a aparèixer. Així, Narcís es va anar decandint contemplant aquella imatge inabastable, fins que va morir d’amor. Abans de morir, encara va poder dir “Adéu” a la imatge adorada; i des del bosc, la veu d’Eco li va respondre: “Adéu”. El seu cos es va convertir en “una flor de color de safrà amb el centre cenyit de blancs pètals”: la flor que porta el seu nom, el narcís.

 

Tast de text

Vegem el moment en què Narcís veu per primer cop la seva imatge a l’aigua (III:420-433):

spectat humi positus geminum, sua lumina, sidus 420

et dignos Baccho, dignos et Apolline crines

inpubesque genas et eburnea colla decusque oris

et in niveo mixtum candore ruborem,

cunctaque miratur, quibus est mirabilis ipse:

se cupit inprudens et, qui probat, ipse probatur, 425

dumque petit, petitur, pariterque accendit et ardet.

inrita fallaci quotiens dedit oscula fonti,

in mediis quotiens visum captantia collum

bracchia mersit aquis nec se deprendit in illis!

quid videat, nescit; sed quod videt, uritur illo, 430

atque oculos idem, qui decipit, incitat error.

credule, quid frustra simulacra fugacia captas?

quod petis, est nusquam; quod amas, avertere, perdes!

 

Versió meva lliure:

 

Mira, ajagut sobre l’herba, els seus ulls, com estrelles bessones,

i els seus cabells, tan dignes de Bacus com ho eren d’Apol·lo,

i les galtes gentils, i el coll que sembla de marbre, i del rostre

la bellesa, on el blanc de la neu i el vermell del rubor es combinen;

i admira en si tot allò que els altres en ell admiraven.

Ell mateix, imprudent, es desitja, i és així el festejat qui festeja,

mentre el qui cerca és cercat, i qui el foc ha calat al foc crema.

Quantes vegades inútils petons vol fer a la fontana enganyosa,

quantes vegades els braços a dintre de l’aigua enfonsava,  

intentant d’abraçar el propi coll, i sense poder aconseguir-ho! 

Què hi veu allà, no ho sap pas; però, sigui el que sigui, l’abrusa,

i és l’error, el mateix que li enganya els ulls, qui els incita.

Crèdul! Per què vols debades caçar simulacres fugaços?

Allò que vols no és enlloc; si t’apartes, perdràs el que estimes. 

 

Imatges (Wikimedia Commons): a) John Williams Waterhouse, ‘Eco i Narcís’, oli sobre tela (1903), Walkewr Art Gallery, Liverpool, Anglaterra; b) Caravaggio, ‘Narcís’, oli sobre tela (c.1594), Galleria Nazionale d’Arte Antica, Palazzo Barberini, Roma. 

Llibertat, amnistia, autodeterminació.