Metamorfosis - Ícar

5/ Ícar

Minos, el rei de Creta, va fer construir el Laberint de Cnossos, del qual era impossible sortir, per tenir-hi tancat el monstruós Minotaure, nascut de la unió de la dona de Minos, Pasífae, amb un toro blanc, fill de Posidó. Minos va encarregar l’obra del Laberint a l’enginyós Dèdal –per ell dels laberints en diem també dèdals–, a qui va ajudar el seu fill, el jove Ícar.

Aquí, Ovidi aprofita per fer un “flash forward” amb l’esment de l’episodi de Teseu, qui va aconseguir matar el Minotaure i, amb l’ajut d’Ariadna, va sortir del Laberint; i la fugida de Teseu i Ariadna fins a Naxos, on Teseu la va abandonar. Ariadna va ser acollida pel déu Dionís, qui la va transformar en una constel·lació, la Corona Boreal.

Mentrestant, Dèdal estava presoner a Creta. Ovidi no n’explica el perquè (generalment es diu que va ser com a càstig per haver revelat a Ariadna la manera de no perdre’s en el Laberint: el fil d’Ariadna. Però algunes fonts diuen que Minos va fer empresonar Dèdal perquè aquest havia ajudat Pasífae a unir-se amb el toro).

Dèdal, que era inventor de mena, va construir dos parells d’ales, amb plomes enganxades amb cera; lligant-se-les als braços, pare i fill van poder fugir volant de la seva presó. Ell prou va advertir al seu fill que no volés gaire amunt; però Ícar  es va engrescar i es va anar enfilant fins que l’escalfor del sol li va fondre la cera de les ales i va caure al mar. Dèdal, desesperat, tan sols va veure les plomes surant a l’aigua; llavors va maleir els seus invents. Va poder recuperar el cos i el va enterrar en una illa propera, que en record d’ell es va anomenar, fins avui, Icària; i també el mar va rebre el nom de mar d’Icària.

Tast de text

Fragment en què es narra la caiguda d’Ícar:

 

cum puer audaci coepit gaudere volatu

deseruitque ducem caelique cupidine tractus

altius egit iter. rapidi vicinia solis 

mollit odoratas, pennarum vincula, ceras;

tabuerant cerae: nudos quatit ille lacertos,

remigioque carens non ullas percipit auras,

oraque caerulea patrium clamantia nomen

excipiuntur aqua, quae nomen traxit ab illo. 

at pater infelix, nec iam pater, 'Icare,' dixit,

'Icare,' dixit 'ubi es? qua te regione requiram?'

'Icare' dicebat: pennas aspexit in undis

devovitque suas artes corpusque sepulcro

condidit, et tellus a nomine dicta sepulti.

(VIII:223-235)

 

Versió lliure meva:

 

Quan el minyó començava a gaudir de l’ardida volada,

va abandonar el seu mentor, i atret per la volta celeste

es va enfilar massa amunt; fins que el sol, quan n’estava a la vora,

va estovar-li la cera fragant que aguantava les plomes.

Ara la cera s’ha fos, i ell prou que bat, nus, els braços,

però per manca de rems ja no pot vèncer més l’aire,

i cau, cridant, amb el nom del seu pare a la boca,

a l’aigua blava que el rep, i a la qual dona el nom que avui porta.

Llavors el pare, infeliç, que ja no era pare, el cridava:

“Ícar”, li deia, “on ets? A quin indret puc cercar-te?”

“Ícar”, tornava; i va veure les plomes surant a les ones.

Les seves arts maleí, i al cos del fill sepultura

va donar; i la terra va prendre el nom d’aquell que hi reposa.

Imatges (Wikimedia Commons): a) Francesco Allegrini de Gubbio, ‘La caiguda d’Ícar’, oli sobre tela (s. XVII), Fitzwilliam Museum, University of Cambrige, Anglaterra; b) Merry-Joseph Blondel, ‘Le soleil ou la chute d’Icarus’, fresc (1819), Musée du Louvre, París; c) Pieter Bruegel el Vell, ‘Paisatge amb la caiguda d’Ícar’, oli sobre tela muntat en fusta (c.1558), Musées Royaux des Beaux-Arts de Belgique, Brussel·les.  Aquest quadre, on la caiguda d’Ícar es representa en un racó mentre la resta del món va fent la seva vida normal sense adonar-se de la tragèdia, va inspirar el conegut poema de W. H. Auden Musée des Beaux-Arts.

Llibertat, amnistia, autodeterminació.