Metamorfosis - Io, Siringa i Argus

2/ Io, Siringa i Argus

Contaré aquí com Ovidi combina mestrívolament la narració de tres transformacions diferents.

Io (primera part)

Io era filla del déu-riu Ínac, a l’Argòlida. Júpiter se’n va enamorar i la va voler seduir. Ella s’hi negà, i el déu la perseguia. Al final, Júpiter va fer venir una espessa boira que va fer aturar la noia. El déu la va atrapar i la va forçar: “va rapir-li la pudícia” (TS); “d’ella furtant la estimada vergonya, anemoradament satisféu a son plaer” (A). Juno (Hera per als grecs), l’esposa de Júpiter, sempre gelosa de les infidelitats del marit, els va gairebé enxampar; llavors el déu va convertir Io en una vedella blanca per evitar que Juno la veiés. Aquesta, però, no es mamava el dit, i va demanar a Júpiter que li regalés aquella vedella tan bonica, i ell no va gosar negar-s’hi.

Argus (primera part)

Juno temia que Júpiter continués enganyant-la amb Io, i encarregà a Argus (Argos, en grec) que la vigilés. Argus era un monstre que tenia cent ulls, de manera que mentre alguns ulls dormien els altres estaven desperts; també podia mirar en totes direccions alhora. Io pasturava prop del riu on havia nascut. Mentrestant, Ínac buscava desesperadament la seva filla; va trobar la vaca i, és clar, no la reconeixia, però Io, amb les potes, va escriure a terra el seu nom, i Ínac es desesperà. Argus, veient-ho, apartà Ínac amb brusquedat i es va emportar Io a un prat llunyà, on l’espiava contínuament des de dalt d’una muntanya rocallosa. Júpiter, tanmateix, la continuava desitjant, i encarregà al seu fill Mercuri (l’Hermes dels grecs) que occís Argus i alliberés la vaca. Mercuri, disfressat de pastor, s’acostà al monstre tot cantant i tocant una siringa o flauta de Pan, un invent molt recent que Argus no havia vist mai. Argus li demanà què era allò que feia un so tan agradable, i Mercuri li començà a explicar la història de la nimfa Siringa.

Siringa 

Siringa era una nimfa de l’Arcàdia que volia mantenir-se verge com Diana. Un faune, Pan, que la volia forçar, la va empaitar quan baixava del mont Liceu; ella va intentar evitar-lo i fugí fins que va ser encalçada vora la riba del riu Ladó. En aquest punt, Argus es va adormir amb tots els ulls, i Mercuri no va continuar la narració; però Ovidi sí que ho fa, i ens conta que, quan Pan era a punt d’abraçar-la, Siringa va demanar ajuda a les nimfes del riu, que van convertir-la en un canyar de ribera. Pan, volent agafar-la, es va trobar tan sols a les mans uns quants trossos de canya de diferents mides i, com que esbufegava, hi va fer sonar una música harmoniosa. Llavors va enganxar les canyes amb cera i en va fer la primera siringa (flauta de Pan o flabiol de canons), tot dient: “Així et podré escoltar sempre”.

Argus (segona part)

Quan Mercuri va advertir que Argus dormia, va parar de parlar i amb el seu caduceu màgic li va infondre un son més profund. Llavors, amb una espasa li va tallar el cap i el va llançar rostos avall. Per això, en grec, a Hermes li deien de sobrenom “Argifontes”: l’occidor d’Argos. Juno va voler recompensar el servei que li havia fet Argus, i va posar els seus ulls com a elements decoratius de la cua del seu ocell preferit, el paó.

Io (segona part)

Juno, aleshores, va enviar una “horrible Fúria” (TS) o “les infernals fúries” (A) a fi que agullonessin tothora la vaca. Io, embogida, va fugir corrent per tot Grècia i va arribar fins al Nil, a Egipte. Llavors Júpiter va demanar a Juno que perdonés Io i va jurar per les aigües de l’Estígia que no hi tindria mai més relacions. Hera, al final, es va ablanir, i Io va recuperar la seva figura humana. Es va quedar a viure a Egipte, on va tenir un fill (de Júpiter), Èpaf, que va regnar en aquell país. A Egipte va ser venerada com a deessa, identificada amb Isis. Una altra versió conta que, fugint de Grècia, Io va obrir, nedant, l’estret del Bòsfor (que en grec vol dir “el pas de la vaca”); llavors va travessar l’Anatòlia i l’Àsia Menor abans d’arribar a Egipte. 

Tast de text

Vegem aquí el moment en què Mercuri aconsegueix que Argus s'adormi i li talla el cap:

talia dicturus vidit Cyllenius omnes

subcubuisse oculos adopertaque lumina somno;

supprimit extemplo vocem firmatque soporem 

languida permulcens medicata lumina virga.

nec mora, falcato nutantem vulnerat ense,

qua collo est confine caput, saxoque cruentum

deicit et maculat praeruptam sanguine rupem.

Arge, iaces, quodque in tot lumina lumen habebas,

exstinctum est, centumque oculos nox occupat una.

Excipit hos volucrisque suae Saturnia pennis

collocat et gemmis caudam stellantibus inplet.

(I: 713-723)

Versió meva molt lliure:

Mentre volia explicar aquestes coses, va veure el Cil·leni

que tots aquells ulls es tancaven cansats, i a la son es retien.

El déu, tot seguit, va apagar la veu i el sopor reforçava

acaronant els ulls fatigats amb la màgica vara.

Sense retard, tot girant-se, el fereix amb l’espasa corbada

allà on el coll s’uneix amb el cap, i llença la testa ensagnada  

sobre un abrupte penyal, que amarat de la seva sang resta.

Argus! Jeus, i la llum que als teus cent ulls comparties 

ara del tot s’ha extingit, i una única nit te’ls ocupa.

Ja la Satúrnia te’ls pren, i del seu ocell a les plomes 

els col·loca, i la cua li omple de joies que lluen com astres.

Mercuri és anomenat “el Cil·leni” perquè es creia que va néixer a Cil·lene, una muntanya de l’Arcàdia. Juno, com a filla de Saturn, porta l’epítet de Satúrnia.

Imatges (Wikimedia Commons): a) David Teniers, ‘Mercuri, Argus i Io’, oli sobre tela (1638), Kunsthistorisches Museum, Viena; b) Pan i Siringa, relleu en marbre (c. 1603) atribuït a Tiziano Aspetti, Museo del Prado, Madrid. 

Llibertat, amnistia, autodeterminació.