Metamorfosis: Faetont

3/ Faetont  

Faetont era fill de Febos Apol·lo, el déu del sol (en la mitologia grega, abans havia estat el tità Hèlios) i de la nimfa Clímene, filla d’Ocèan i de Tetis (Tethys, la titànide; cal no confondre-la amb l’oceànida, la mare d’Aquil·leu); però Faetont dubtava d’aquesta paternitat, i un dia va exigir al seu pare que li’n donés una prova fefaent. Apol·lo, precipitadament, li va jurar per les aigües de l’Èstix que li donaria la prova que volgués. Com és sabut, els juraments que els déus feien per l’aigua de l’Èstix eren d’obligat compliment. Faetont li va demanar poder conduir el carro del sol, que Febos, cada dia a l’albada, treia a passejar pel cel, de llevant a ponent. 

Apol·lo es va horroritzar i va provar de mil maneres de dissuadir-l’en, però Faetont es va mantenir ferm en la seva decisió. De manera que Apol·lo li va fer portar el seu carro, obra de Vulcà (el cèrcol de les rodes, l’eix i el timó eren d’or, els eixos de plata, el jou dels cavalls ornat de pedres precioses) i els quatre cavalls divins, Pirois, Eous, Etó i Flegont, que vomitaven foc, i que les Hores van junyir. Apol·lo encara va provar de convèncer Faetont dient-li que la seva angoixa ja era una prova evident de paternitat; però davant la determinació del jove li va donar tots els consells necessaris: anar sempre de dret, no pujar gaire amunt al cel ni baixar gaire avall a la terra, no agullonar els cavalls i tenir fermes les regnes.

Ja era l’albada; Tetis, l’àvia de Faetont, va obrir la porta del cel i els cavalls van emprendre el vol. El jove va admirar la visió de la terra des de l’aire, però aviat la fortuna se li va girar. No sabia dominar les regnes i els cavalls es desviaren de llur curs i s’enlairaren cap al cel, incendiant les constel·lacions del Serpent i el Bover i l’Escorpí, que l’amenaçà amb el seu fibló. Faetont, esverat, afluixà les regnes, i els cavalls, desfermats, s’abraonaren cap a la terra. Cremaren boscos i pastures, ciutats i muntanyes: l’Etna, el Caucas, els Alps i els Apenins. El carro mateix s’incendià, i al seu pas evaporava els rius: el Xantos, el Ganges, l’Eufrates, el Rin, el Roine i el Po, i fins el Nil s’enretirà cap a les seves fonts. També els mars perdien nivell, i a les Cíclades van aparèixer illes noves; fins Neptú va haver d’amagar-se al més pregon dels oceans. La terra s’esquerdà, i l’Hades va sortir a la llum del dia. Llavors Tellus, la deessa de la terra (la Gea dels grecs), invocà Júpiter i li demanà que salvés el que del món quedava; Júpiter envià el seu llamp i va abatre Faetont i el carro, mentre els cavalls, alliberats, s’enfugien pel cel.

El dissortat Faetont, mort i recremat, va caure a la vora del riu Erídan –alguns l’identifiquen amb el Po–, on les Nàiades d’Hespèria –Itàlia, en aquest cas– el varen enterrar i li posaren una làpida. La seva mare, Clímene, i les seves germanes, les Helíades, el cercaven pertot; quan van trobar la seva tomba, les germanes ploraven i planyien Faetont; fins que es van adonar que les cames se’ls arrelaven a la terra i els braços se’ls tornaven branques que treien fulles. S’havien transformat en pollancres. Clímene, desesperada, volent-les retenir, els estirava els braços; d’allà on les branques es trencaren en va sortir, no pas sang, sinó reïna, que en solidificar-se esdevingué ambre.

Tast de text

Vet ací el moment de la caiguda de Faetont, ja mort, al riu Erídan (II:319-328):

At Phaethon rutilos flamma populante capillos

volvitur in praeceps longoque per aera tractu

fertur, ut interdum de caelo stella sereno

etsi non cecidit, potuit cecidisse videri.

quem procul a patria diverso maximus orbe

excipit Eridanus fumantiaque abluit ora.

Naides Hesperiae trifida fumantia flamma

corpora dant tumulo, signant quoque carmine saxum:

hic : sitvs : est : phaethon : cvrrvs : avriga :

paterni qvem : si : non : tenvit : magnis : tamen : excidit : avsis

Versió lliure meva:

Llavors Faetont, amb els cabells encesos de flames que abrusen,

es precipita en picat, i per l’aire una llarga fumera  

deixa, com quan de vegades al cel serè hi ha una estrella 

que, malgrat que no cau, semblaria ben bé que pot caure.

El qual, molt lluny de la pàtria, a l’altre confí de la terra,

a l’Erídan caigué, fumejant, i el riu va rentar-li la cara. 

Les Nàiades d’Hespèria al seu cos van donar sepultura,

de triple flama cremat, i a la roca aquests versos gravaren:

“Reposa aquí Faetont, qui del carro patern fou l’auriga:

si no el va poder dominar, almenys amb audàcia va caure.”

Imatge (Wikimedia Commons): Jan Carel Van Eyck, ‘La caiguda de Faetont’, oli obre tela (1636), Museo del Prado, Madrid.

Llibertat, amnistia, autodeterminació.