Ovidi - Metamorfosis - L'Edat d'Or

Ovidi – Les Metamorfosis 

1/ Introducció 

Publi Ovidi Nasó (43 aC – 17 dC) va escriure les Metamorfosis entre els anys 2 i 8 després de Crist. Són uns 12.000 hexàmetres, dividits en quinze llibres, i narra unes 250 transformacions de persones humanes o divinitats menors en animals, plantes, roques, rius o estels. Quan va escriure aquesta obra ja havia publicat poemes com les Heroides, els Amors, l’Art d’estimar o els Remeis d’amor. Poc després de publicar les Metamorfosis, l’emperador Octavi August el va obligar a exiliar-se per motius no aclarits, i a la vora del Mar Negre va escriure encara les Tristes i les Pòntiques abans de morir. Va deixar inacabada una obra, els Fastos. 

El meu propòsit és tan sols de comentar alguna de les transformacions i altres mites que el llibre recull, sense ficar-me a comparar les traduccions antigues i modernes ni a estudiar les variants mitològiques ni les influències en autors i artistes posteriors. 

Faig servir la traducció d’Adela Maria Trepat i Anna Maria Saavedra (Fundació Bernat Metge, 1929, reed. 2011); una traducció en prosa molt bona, però en una edició antiga que conté un pròleg molt breu i escasses notes de peu de pàgina; no cal dir que la gran quantitat de referències mitològiques del text requeriria un aparat de comentaris molt més extens. 

També consulto la traducció medieval de Francesc Alegre (Transformacions del poeta Ovidi, 1494, en edició crítica anotada de Pere Bescós; Publications of eHumanista, Universitat de Califòrnia – Santa Bàrbara, 2019), que sí que compta amb una introducció molt interessant i un extens aparat de notes, referides tanmateix bàsicament a la traducció catalana i a les seves fonts, no pas al contingut mitològic de l’original; però amb un índex de noms prou aclaridor. 

Abans de la d’Alegre, al segle XV ja hi havia hagut una altra traducció catalana, parcial, obra de Francesc de Pinós, avui perduda, a la qual Alegre fa referència. 

Que jo sàpiga, hi ha també una traducció catalana de Jordi Parramon (Quaderns Crema, 1996) i una de Ferran Aguilera i Puentes (La Magrana, 1998), però dissortadament no les tinc a l’abast. 

Citaré el text llatí i quan pugui en faré alguna traducció meva, ben lliure per bé que maldestra, intentant que surti en hexàmetres més o menys ben escandits —aplicant quan calgui anacrusis dobles al començament de vers i prenent-me la llicència d’admetre enmig de la cesura una síl·laba àtona de més si fes falta. Potser en algun cas faré algun esment a la versió medieval d’Alegre (citaré per “A”) i a la moderna de 1929 de Trepat-Saavedra (citada com a “TS”); però la intenció no és de comparar-ne les versions.

2/ El mite de les Edats 

El mite de les Edats el recullen, entre els antics, Hesíode a Els treballs i els dies, i Plató en el diàleg Polític. Per a Hesíode, les edats van ser cinc: la d’Or, la de Plata, la de Bronze, la dels Herois i la del Ferro. Per a Plató, hi va haver dues edats: la de Cronos, equivalent a la d’Or, i la de Zeus, l’actual, on tot va de corcoll. Hesíode considera que a cada edat hi va haver una raça d’humans diferent, que els déus feien extingir per crear-ne de noves.

Hesíode 

En Hesíode, l’edat d’Or va ser sota el regnat celestial de Cronos. La gent d’aquella raça vivien com déus, sense preocupacions, sense treballar ni cansar-se, sense patir malalties ni envellir: la mort els arribava dolça, enmig del son. S’alimentaven dels fruits que els donava la terra sense haver-la de conrear i es passaven el dia fent festes, cantant i bevent feliços. Per voluntat de Zeus, quan aquesta raça es va extingir, els seus components es van convertir en divinitats menors, protectores dels humans que els van seguir. 

Ja sota el domini olímpic de Zeus, els déus van crear la raça de Plata, amb éssers molt inferiors. Eren infantils: els nens vivien cent anys al costat de llurs mares, i quan a la fi es feien grans, morien aviat perquè eren sobergs i eixelebrats i no oferien sacrificis als déus. Zeus, irat, els va extingir; des d’aleshores són divinitats subterrànies, secundàries. 

Zeus va crear aleshores, a partir dels freixes, la raça de Bronze: eren uns humans mortals, que es complaïen tan sols a fer guerres. Eren forts i violents, no menjaven pa i portaven armes de bronze, perquè encara no existia el ferro. De tant fer-se la guerra es van acabar extingint: quan morien se n’anaven de pet a l’Hades. 

Ja es veu que Zeus no era gaire hàbil en la creació d’éssers humans; tanmateix, en devia anar aprenent, perquè després va crear una raça millor, la dels Herois o semidéus, que eren més justos i més bons. Tanmateix, també es feien la guerra, i els uns van morir a les portes de Tebes, i d’altres a la guerra de Troia. Quan van haver mort, Zeus els va instal·lar a l’Illa dels Benaurats, on viuen feliços menjant els fruits que la terra els forneix. 

La darrera edat va tornar a suposar un fracàs diví, el pitjor. Hesíode es lamenta perquè li ha tocat viure la cinquena generació: ell desitjaria haver mort abans o haver nascut després. Perquè ell va conèixer l’Edat del Ferro, en què els humans són odiosos: hi ha baralles entre germans i entre pares i fills; no coneixen el bé ni la justícia ni observen els propis juraments; no són honrats i, si alguna persona intenta ser bona, els altres l’acusen falsament, perquè la majoria són gelosos i es complauen en els mals aliens. Llur únic argument és la força i no tenen temor ni respecte pels déus. Hesíode confia que Zeus acabarà també anihilant-los.

Plató 

Per a Plató hi va haver tan sols dues edats: la de Cronos i la de Zeus. En la de Cronos, el món girava a l’inrevés que ara. Els humans naixien adults, directament de la terra, i s’anaven tornant joves fins que, arribats a nadons, desapareixien. No hi havia dones. Els déus menors pasturaven el bestiar i no hi havia animals salvatges, de manera que homes i bèsties vivien en concòrdia —i parlaven entre ells, però no pas de qüestions filosòfiques—; sempre feia bon temps, els homes anaven nus i s’alimentaven, potser de vegades més del compte, dels productes espontanis de la terra. 

En l’edat de Zeus, l’actual en el temps de Plató, el món ja girava com ara. Els antics humans nascuts de la terra havien desaparegut; els déus havien abandonat el món a la seva sort i les noves generacions, homes i dones, ja naixien, creixien, envellien, emmalaltien i morien normalment. La natura els era hostil, i havien de protegir-se de les feres. Els déus els van ensenyar les arts, però molts es movien per impulsos egoistes, i així fins avui.

Ovidi 

Ovidi parla de quatre edats, les mateixes d’Hesíode llevat de la dels Herois, que omet. En l’edat d’Or, sota Saturn (el Cronos dels grecs), els humans eren justos de mena, i no els feien falta lleis ni càstigs. No coneixien la navegació, i les ciutats no tenien muralles ni fossats, ni coneixien les armes. Tot l’any era primavera. La terra els donava collites sense haver-la de llaurar ni sembrar; hom menjava també fruits del bosc, maduixes, cireres, mores i glans, i hi havia rius de llet, de nèctar i fonts de mel. 

Quan Júpiter (Zeus) va destronar Saturn i el va enviar al Tàrtar va venir la raça de Plata. Al llarg de l’any ja hi havia les quatre estacions. A causa del mal temps, la gent s’aixoplugava en cases o coves, i s’havien de dedicar a l’agricultura i la ramaderia. 

Tot seguit va venir l’edat de Bronze, amb éssers més bel·licosos, però no criminals. I finalment hi va haver l’edat del Ferro –l’actual, per a Ovidi–, en què va desaparèixer la bona fe, l’honor i la veritat, i van néixer les mentides, els fraus, la violència i l’afany desmesurat de lucre. Les terres ja no eren comunitàries, sinó que tenien amos; els homes desenterraven els tresors de sota terra –el ferro i l’or, dos metalls nocius pel dolor que causaven–; els mariners solcaven la mar sense conèixer-la, i la gent travessava les muntanyes per anar a països llunyans. Hom vivia de robar i enganyar, i ningú no es podia refiar de ningú, ni tan sols dintre les mateixes famílies. Fins que, fastiguejada, la deessa Astrea (personificació de la justícia, la Dikè dels grecs), l’última divinitat que quedava a la terra, la va abandonar per anar-se’n al cel i va deixar la humanitat abandonada a la seva dissort. I així estem.

Tast de text 

Vet ací els primers versos en què Ovidi descriu l’edat d’Or:

Aurea prima sata est aetas, quae vindice nullo,

sponte sua, sine lege fidem rectumque colebat.

poena metusque aberant, nec verba minantia fixo

aere legebantur, nec supplex turba timebat

iudicis ora sui, sed erant sine vindice tuti.

nondum caesa suis, peregrinum ut viseret orbem,

montibus in liquidas pinus descenderat undas,

nullaque mortales praeter sua litora norant;

nondum praecipites cingebant oppida fossae;

non tuba derecti, non aeris cornua flexi,

non galeae, non ensis erat: sine militis usu

mollia securae peragebant otia gentes. (I: 89-100)

Versió meva força lliure:

De primer hi va haver l’edat d’or, quan cap protector no calia,

i d’esma, i no pas per cap llei, el dret i la fe hom venerava.  

Ni càstigs ni por no hi havia, ni mots d’amenaça es llegien  

gravats en tauletes de bronze, ni la gent no sentia temença

davant el rostre dels jutges, ans segurs sens defenses vivien.

No era el pi a la seva muntanya tallat, ni el baixaven dels boscos

per anar a veure terres foranes damunt de les líquides ones,

i cap mortal coneixia altres ribes enllà de les pròpies,

ni encara fossats alterosos voltaven les grans ciutadelles,

ni hi havia trompetes de guerra ni corns corbats fets de bronze,

ni elms, ni espases tampoc; car, sense fer falta milícies,  

la gent se sentia segura gaudint del seu oci benigne. 

Imatge (Wikimedia Commons): a) Ettore Ferrari, Ovidi, bronze (1887), monument a Constanta (Romania), l’antiga Tomis, on va morir exiliat. b) Lucas Cranach el Vell, L’edat d’Or, oli sobre fusta (c.1530), Alte Pinakothek, Munic.

Llibertat, amnistia, autodeterminació.