Carner - Agulles blaves

Josep Carner (1884-1970)
Agulles blaves
 
I – CANT DE LES AGULLES
 
Som les agulles blaves
d’augusta catedral;
l’arrel s’enfonsa a terra
i al cel puja el cimal.
La terra és centenària
i el cel és eternal.
    Som les agulles blaves
d’augusta catedral.
Fonem en despertar-nos
els vagarosos vels;
vetllem per la planura
i assenyalem els cels;
els boixos ens encensen,
ens parlen els estels;
tenim les cimes fortes
i fortes les arrels.
    De nit, en nostres cimes
hi canten rossinyols;
entre nosaltres l’àliga
hi ve a aixecar sos vols;
i des de nostra altura
ens han semblat tan sols
el mar un gra d’arena,
la terra un gra de pols.
    Som les agulles blaves
d’augusta majestat,
i ens fa la Moreneta
vetllar per son regnat.
Som les agulles blaves
de l’ample Montserrat;
guardem la fe dels avis,
guardem la llibertat.
 

II – LA BOIRA
 
Mandrosament,
la boira humida es va estenent;
la gent gemega en la planura,
els vells sospiren tristament,
els nins tremolen de paüra.
I en tant, la boira va creixent
i es va estenent
mandrosament
com el llençol d’un trist morent …
Es va estenent
i ho tapa tot: el firmament,
el bell conreu, la casa antiga;
tot és igual, gris i lluent,
la terra amiga i l’enemiga.
La boira iguala lentament,
feble i potent,
i a tots cobreix eternament.
I es va estenent:
va al Montserrat pausadament,
un pas s’enfila i s’hi reposa.
Torna a pujar tranquil·lament
la boira negra, la mandrosa…
Mes Montserrat té un sol al front:
quan és allí, la boira es fon. 
 

III - NOSTRA SALVE
 
La nit és clara: pels cels llueixen
estels puríssims de dolç esclat;
una veu canta, mil la segueixen:
—Salve, regina del Montserrat!—
I les mil cimes el cel esqueixen,
i fins la Glòria se n’han entrat;
sos cants esplèndids allí esbargeixen:
Salva’ls, regina del Montserrat!
Esclaus, Senyora, tos fills pateixen,
sos ulls plorosos vers Tu han alçat.
Salva’ls, Senyora, que a Tu acudeixen!
—Salve, regina del Montserrat!—
Fes-los ben lliures! Que en lluita deixin
amb sang fumanta son jou trencat;
fes-los ben lliures, que, enc que falleixin,
un cop haguda la llibertat,
diran els que ara fervents es queixen:
—Tos fills que moren et beneeixen,
Salve, regina del Montserrat!
 

IV - LA LLÀNTIA DE MONTSERRAT
 
Felip Quint torna a la reina,
satisfet, el seu acer;
Catalunya malferida
s’ha rendit a son poder.
El mantell cobreix sa espatlla,
el mantell tacat de fang;
tan bon punt se l’ha cenyida,
la corona raja sang.
A Montserrat aleshores
va Felip, nostre senyor;
al temple de les mil llànties
dades pels reis d’Aragó.
S’ha fet fer una llàntia negra
pels més destres argenters:
—La llàntia que me n’hi emporti,
hi viurà per sempre més!
 
Felip Quint per la muntanya
va pujant esmaperdut;
a l’ermita del Diable,
el Diable li ha rigut.
A l’ermita de sant Dimas
ha oït: —No vagis avant!
Jo també vaig ésser lladre;
converteix-te, i pots ser sant!—
Felip Quint, afollat d’ira,
fueta el corser roent;
al darrere hi duu la boira
que l’empaita follament.
Felip Quint entra a l’església
com un llamp de tempestat;
quan l’ha vist, la Moreneta
son bell rostre li ha girat.
 
I heus aquí que han dut la llàntia,
i heus aquí que l’han encès;
quan la llàntia s’encenia
s’apagaven les demés.
Tremolaven els retaules
i els brandons espurnejants;
tremolaven les columnes,
tremolaven fins els sants.
Felip Quint surt de l’església,
surt encès en odi etern;
en son cor hi ha la tempesta,
en sos ulls hi lluu l’infern.
I una veu dintre del temple
poderosa ressonà:
—Apagueu aqueixa llàntia!
Si no, el món s’enfonsarà! 

 
V – LES DUES IMATGES
 
La imatge d’or que el sol arbora,
la imatge d’or de la Mercè,
a mitja nit sospira i plora
pel poble enter que tant volgué.
La imatge Negra muntanyana,
Reina dels cims del Montserrat,
a mitja nit, com sa germana,
plora pel poble benamat.
La imatge d’or, cada vesprada,
parla, reblerta de tristor:
—Oh, Verge! L’hora és arribada?—
La imatge Negra li diu: —no.—
 
Bella és la nit com les més belles;
fa el vol dels àngels dolç remor;
al cel somriuen les estrelles,
les flors del món vessen Amor.
Passa entre els pins la brisa jove.
De sobte, dóna amb cant diví
un rossinyol la bona nova
damunt d’un brot de romaní.
La imatge d’or parla abatuda:
vola sa veu pels plans solius.
—L’hora és vinguda?
                            —Sí, és vinguda,
oh Redemptora de Captius!
                                     
[Accèssit a l’Englantina als Jocs Florals de Barcelona, 1902]

 
Vull desitjar per molts anys a totes les Montserrats amb aquest poema de joventut de Carner, que després va desestimar i no va incloure en cap dels seus llibres publicats, i tampoc al recull Poesia (1957) on va reestructurar tot el que va decidir salvar de la seva obra poètica fins en aquell moment. 

Jo coneixia aquest poema des de ben petit, gràcies a una antologia de poesia patriòtica, Les veus de Catalunya, que el meu pare tenia i que encara conservo, publicada el 1924 sota la Dictadura de Primo de Rivera amb molts versos censurats i pàgines senceres en blanc a causa de la repressió que es vivia. La nostra història no ha canviat pas tant, en un segle, i em sembla que el poema continua ben vigent.

Imatges (Wikimedia Commons): Vistes de Montserrat. / Josep Carner el 1970.

Amnistia i Llibertat per a tots els presos polítics, els exiliats, els processats i els represaliats.