Poetes de Balsareny. Antoni Sant

Antoni Sant Rimbau (1944-1981)
No et moris
 

Amb les teves negres aigües

baixen els meus pensaments

barrejant-se amb el fang

i amb els excrements.

 

Sé que estàs molt malalt,

que no tens cura,

que la mort t’engronxa

des de temps ja molt enrere.

 

I et comparo com ma vida,

com el sol de cada dia:

neixes, corres, mores,

cantes, xiules i plores.

 

I voldria que duressis

el que he de viure jo,

voldria que no ploressis

com ploro també jo.

 

Què t’han fet,

què et fan encara?

Resisteix-los i escup-los

a la cara.

 

No et moris, Llobregat,

perquè amb tu s’assecaran

xops, canyes, peixos,

tota l’herba fresca

i racons d’enamorats.

 

No et moris, Llobregat.

 
                        [Poemes i cançons del Traginer, 1974] 

 

 
Has nascut tard
 

Has nascut tard

o tal vegada massa d’hora.

 

Aquest món no és el teu

la imatge que copsa la retina

no és pas la més ideal.

 

Tot et desconcerta,

res no t’agrada,

res no t’omple.

 

Mes

desperta’t,

lluita,

però no diguis: tant se val!

 

La història no s’ha fet sola,

els camins els obre el poble

amb el rastre del seu plor.

 
                             [Pelegrinatge a l’Infinit, 1975]
   

Aviat farà quaranta anys, en plena joventut, ens va deixar l’Antoni Sant, poeta i dibuixant, il·lustrador de la seva pròpia obra. Una obra poètica enèrgica i potent, aplegada en cinc volums publicats: Poemes i cançons del Traginer (1974); Pelegrinatge a l’Infinit (1975); Espanya imaginària (1976); Ariadna, argonauta a Formentera. Assaig sobre la Beat Generation i cant a l’anarquia (1977, amb pròleg de Jordi Planes); Alexis Nikopoulus, ser hermafrodita, fill de la Mar i el Sol (1980, prosa poètica amb poemes i il·lustracions de l’autor i d’altres); i Amebiasis Mediterrània (1981, inacabat i inèdit, que jo sàpiga). No trobo millor manera de parlar-ne que reproduir les paraules amb què el Sarment el va acomiadar, el setembre de 1981:
 
«Les nostres pàgines, avui, s’omplen de dol per la mort d’un poeta. També per la mort d’un balsarenyenc. També, encara, per la mort d’un amic. Tres motius de dol entrellaçats en la nostra memòria, d’un dol que aquests mots tristos no poden pas, de bon tros, reflectir.
 
»Com els romàntics viatger, com ells traspassat en la puixança de la seva vitalitat. Com ells, jove, ple de goig de viure, de veure cada cosa, de sentir-la ben endins i de deixar-la, enregistrada en lletres, com un llegat als seus contemporanis i a la posteritat. Però, quan la vena creadora augmentava més, quan l’onada impetuosa de l’art s’alçava amb més vehemència, amb més urgència, ara s’estroncava tot de cop i volta, i l’amic emmudia. S’enduia milers de projectes, imatges, idees, visions, versos i endreces. S’enduia molta vida viscuda, amb aquella intensitat que sols perceben els esperits sensibles; s’enduia, també, molta vida per viure, moltes mirades pendents, moltes paraules mai no escrites ni pensades per ningú. Com els primers romàntics, Antoni Sant, te n’has anat deixant només una petita mostra d’allò que podia haver estat. Però accepta-ho així, i somriu ara, olímpic, i esguarda’ns amb simpatia des del cel dels poetes. En la teva obra viuràs sempre, entre nosaltres i enllà de tots nosaltres. No podrem oblidar-te.» 

Imatges: Antoni Sant (Arxiu Fina Sant); portades d'alguns dels seus llibres.