Clough - Dipsychus

 

Arthur Hugh Clough (1819-1861)
Dipsychus
 
As I sat at the café, I said to myself,
They may talk as they please about what they call pelf;
They may sneer as they like about eating and drinking,
But help it I cannot, I cannot help thinking,
How pleasant it is to have money, heigh ho!
How pleasant it is to have money.

I sit at my table en grand seigneur,
And when I have done, throw a crust to the poor;
Not only the pleasure, one’s self, of good living,
But also the pleasure of now and then giving.
So pleasant it is to have money, heigh ho!
So pleasant it is to have money.

It was but last winter I came up to town,
But already I’m getting a little renown;
I make new acquaintance where’er I appear;
I am not too shy, and have nothing to fear.
So pleasant it is to have money, heigh ho!
So pleasant it is to have money.

I drive through the streets, and I care not a damn;
The people they stare, and they ask who I am;
And if I should chance to run over a cad,
I can pay for the damage if ever so bad.
So pleasant it is to have money, heigh ho!
So pleasant it is to have money.

We stroll to our box and look down on the pit,
And if it weren’t low should be tempted to spit;
We loll and we talk until people look up,
And when it’s half over we go out to sup.
So pleasant it is to have money, heigh ho!
So pleasant it is to have money.

The best of the tables and the best of the fare -
And as for the others, the devil may care;
It isn’t our fault if they dare not afford
To sup like a prince and be drunk as a lord.
So pleasant it is to have money, heigh ho!
So pleasant it is to have money.

We sit at our tables and tipple champagne;
Ere one bottle goes, comes another again;
The waiters they skip and they scuttle about,
And the landlord attends us so civilly out.
So pleasant it is to have money, heigh ho!
So pleasant it is to have money.

It was but last winter I came up to town,
But already I’m getting a little renown;
I get to good houses without much ado,
Am beginning to see the nobility too.
So pleasant it is to have money, heigh ho!
So pleasant it is to have money.

O dear! what a pity they ever should lose it!
For they are the gentry that know how to use it;
So grand and so graceful, such manners, such dinners,
But yet, after all, it is we are the winners.
So pleasant it is to have money, heigh ho!
So pleasant it is to have money.

Thus I sat at my table en grand seigneur,
And when I had done threw a crust to the poor;
Not only the pleasure, one’s self, of good eating.
But also the pleasure of now and then treating,
So pleasant it is to have money, heigh ho!
So pleasant it is to have money.

They may talk as they please about what they call pelf,
And how one ought never to think of one’s self,
And how pleasures of thought surpass eating and drinking -
My pleasure of thought is the pleasure of thinking
How pleasant it is to have money, heigh ho!
How pleasant it is to have money.

                   * * *

Dipsychus
 
Seient en un cafè, em vaig dir a mi mateix:
ja en poden dir el que vulguin, del que anomenen ‘pasta’,  
i riure-se’n d’aquells a qui ens plau menjar i beure,
però el que és jo no puc evitar de pensar:
i que n’és d’agradable, tenir diners, ep!,
sí que n’és, d’agradable, tenir molts diners!
 
M’agrada seure a taula igual que un gran senyor,
i després llençar als pobres, en acabar, un crostó;
no és tan sols el plaer de gaudir de la vida,
ans també, de vegades, el plaer de donar.
I que n’és d’agradable, tenir diners, ep!,
sí que n’és, d’agradable, tenir molts diners!
 
Tot just aquest hivern vaig arribar a ciutat,
i em va costar ben poc de fer-m’hi un cert renom;
arreu on em presento hi faig grans amistats;
no sóc pas gaire tímid i de res no tinc por.
I que n’és d’agradable, tenir diners, ep!,
sí que n’és, d’agradable, tenir molts diners!
 
Condueixo de pressa pels carrers, se me’n fot,
i la gent que s’ho mira es pregunta qui soc;
i si tingués manera d'atropellar algun gos,
prou podria pagar-ne el dany, si tan greu fos.
Sí que n’és d’agradable, tenir diners, ep!,
sí que n’és, d’agradable, tenir molts diners!
 
Des de la nostra llotja els de baix són petits;
si tan avall no fossin, jo els voldria escopir.
Escarxofats garlem, si ens miren tant ens fa,
i encara no a mitja obra ja marxem a sopar.
I que n’és, d’agradable, tenir diners, ep!,
sí que n’és, d’agradable, tenir molts diners!
 
Volem la millor taula i el plat més car de tots,
i els altres, que el diable se’ls emporti a l’infern;
que no és pas culpa nostra, si no es poden permetre
de sopar com uns prínceps i mamar com uns reis. 
I que n’és, d’agradable, tenir diners, ep!,
sí que n’és, d’agradable, tenir molts diners!
 
Tan bon punt som a taula, demanem tots xampany;
quan s’acaba una ampolla, ja una altra va arribant;
els cambrers s’escarrassen amunt i avall corrents,
i fins l’amo ens saluda i ens fa mil compliments...
I que n’és, d’agradable, tenir diners, ep!,
sí que n’és, d’agradable, tenir molts diners!
 
Tot just aquest hivern vaig arribar a ciutat,
i m’ha costat ben poc de fer-m’hi un cert renom;
entro a les cases bones sense cap entrebanc,
i començo a conviure amb els nobles i tot.
I que n’és, d’agradable, tenir diners, ep!,
sí que n’és, d’agradable, tenir molts diners!
 
Oh, diners! Quina pena, si mai se’ns acabessin!
Perquè som les elits, les que sabem com s’empren,
tan gentils en les formes, tan dignes en els àpats!
És que, al cap i a la fi, nosaltres guanyem sempre.
I que n’és, d’agradable, tenir diners, ep!,
sí que n’és, d’agradable, tenir molts diners!
 
Per tant, m’assec a taula igual que un gran senyor,
i en acabat, als pobres els llençaré un crostó.
No és tan sols el plaer de menjar i beure bé:
fer regals algun cop és també un gran plaer.
I que n’és, d’agradable, tenir diners, ep!,
sí que n’és, d’agradable, tenir molts diners!
 
Que vagin malparlant del que anomenen ‘pasta’,
que diguin que no és bo que hom pensi en si mateix,
que el plaer de la ment val més que menjar i beure...
El plaer de la ment és, per mi, el de pensar
que n’és molt, d’agradable, tenir diners, ep!,
sí que n’és, d’agradable, tenir molts diners!
 

 
Arthur Hugh Clough va ser un poeta i pedagog anglès del XIX, promotor d’escoles públiques. Format en la religió evangèlica, va rebutjar els postulats d’aquesta església, però també el dogmatisme de la religió anglicana. Va estudiar a la Rugby School amb el pedagog i historiador Thomas Arnold, que li va fer com de tutor. A causa de les penúries econòmiques de la seva família, va tenir dificultats per completar els estudis al Balliol College d’Oxford, on tenia una beca, però a l’examen final només va obtenir honors de segona classe, insuficients per continuar-hi. Amb les seves bones notes i aprovant un examen rigorós, va aconseguir una nova beca que li permetria estudiar i treballar en un altre centre d’Oxford, l’Oriel College, però hi va renunciar perquè per treballar-hi l’obligaven a signar una adhesió als principis bàsics de l’església anglicana. Llavors va anar a França per donar suport a la Revolució de 1848, i a Itàlia el 1849 per cooperar amb l’efímera República de Mazzini. Es va casar amb Blanche Mary Shore Smith, i va esdevenir el fidel ajudant de la seva cunyada, Florence Nightingale, la gran reformadora de la infermeria moderna. Era germà de la sufragista Anne Clough i va ser pare de Blanche Athena Clough; totes dues van ser després directores del Newnham College de Cambridge.
 
Clough va escriure assaigs, novel·les i poemes lírics o satírics, com aquest que he escollit, del qual Michael Caine citava un fragment al film The Quiet American (L’americà impassible, de Phillip Noyce, 2002), basat en una novel·la del mateix títol de Graham Greene. Jo n'he fet una versió més que lliure, amb alexandrins o dodecasíl·labs i malmetent per força les rimes.

Aquest poema forma part d’una peça teatral en vers, Dipsychus, en què un jove que valora el sentit comú, la bondat i les virtuts humanes manté un debat interior amb el seu alter ego, un esperit hedonista i cínic, que li insisteix que l’únic sentit de la vida és gaudir de tots els plaers, i en conseqüència és important tenir molts diners per poder passar-s’ho bé. L’acció passa en una Venècia especialment propensa al gaudi i als excessos; tot i així, el fragment seleccionat va ser escrit a Londres. El nom mateix del jove protagonista, Dipsychus (dues ments), ja fa referència a la dualitat del personatge: els dos interlocutors de l’obra són dues parts de la seva mateixa ànima. No cal dir que el fragment triat recull l’ideari de la part materialista.
 
Imatges (Wikimedia Commons): a) Giambattista Tiépolo, L’impero di Fiora, oli sobre tela (1743), Fine Arts Museums of San Francisco. b) A. H. Clough en un dibuix de 1860 a la portada d’una edició de 1903 dels seus poemes.

 
Amnistia i llibertat.