Píndar - Pítica IV (fragment)

 

Píndar (segles VI-V aC)
Pítica IV (fragment)
 
Dels savis mots d’Homer, recorda’n també aquests,
i fes-ne sempre cas: «Un missatger, si és bo,
quan un encàrrec rep, hi posa tot l’esment.»
També honora la Musa qui escolta els bons missatges.
Cirene va conèixer, i el seu palau il·lustre,
les nobles intencions que mostrava Demòfil.
Ell, entre els joves jove, prudent en el Consell
com un vell de cent anys, evita els mots indignes 
i odia els insolents, i amb els bons no es baralla, 
i en l’acció és diligent, car sap que sempre és breu
la mesura del temps quan l’ocasió és propícia.
Això, ell ho sap prou bé, perquè ara la segueix
com servidor, no pas com a esclau, i l’espera.
Que n’és, de dolorós, saber què és viure lliure 
i veure’s obligat, per la força, a allunyar-se’n!
Ell, com Atlas, avui va lluitant contra el cel,
lluny de la seva pàtria, dels seus bens i els parents.
Fins i tot l’etern Zeus va alliberar els Titans;
quan el vent s’apaivaga, es canvien les veles.
Per això ell es deleix per superar els seus mals
i tornar a casa seva; i allà a la font d’Apol·lo
celebrar-hi banquets i, amb els joves i els savis,
tocant la dolça lira gaudir d’una pau justa,
sense ofendre ningú ni rebre cap ofensa
dels seus conciutadans. I ell podria contar-te,
Arcesilau, la deu de cançons immortals
que va conèixer a Tebes, quan jo vaig ser el seu hoste.
 
                         * * *
 
Adaptació molt lliure meva. De les odes de Píndar en català hi ha les versions de Joan Triadú i de Manuel Balasch (Fundació Bernat Metge i Llibres del Mall); en castellà tinc les d’Alfonso Ortega (Gredos) i Emilio Suárez de la Torre (Cátedra). En aquest poema, Píndar, l’especialista en odes als vencedors dels Jocs de l’antiga Grècia, homenatja Arcesilau, rei de Cirene –al nord d’Àfrica, a l’actual Líbia–, que havia guanyat la cursa de carros als Jocs Pítics de Delfos l’any 462 aC. El poema, és clar, és un elogi del vencedor, i s’estén recordant la mítica expedició dels Argonautes, comanada per Jàson, a la recerca del velló d’or; ja que entre els gloriosos aventurers hi figurava un avantpassat del rei de Cirene. Però el poeta no es limita a fer un panegíric del monarca, sinó que aprofita per intercedir davant el rei a favor de Demòfil, un adversari a qui Arcesilau havia desterrat. No sabem què devia haver fet per merèixer aquest càstig (Arcesilau era un tirà i Demòfil significa “amic del poble”, potser això fora un pista); però en el seu exili a Tebes va conèixer Píndar, i li va encarregar que intercedís per ell davant del rei, a fi que li permetés de tornar sa i estalvi al seu país. No sabem com va acabar la història, però ens en queda el record en aquest poema.  
 
Imatge: Temple de Zeus a Cirene (Wikimedia Commons).