Píndar - Pítica I (fragment)

Píndar (segles VI-V aC)
Pítica I (fragments)
 
Lira daurada, tresor compartit
per Apol·lo i les Muses de trenes violeta,
     que regeixes els passos del ball que inicia
una esplèndida festa! Els cantaires segueixen
els teus acords quan fan vibrar les cordes
     anunciant el preludi dels cors.
Fins i tot apagues el llamp que flameja
amb foc etern, i l'àguila, la reina dels ocells,
     s’adorm sobre el ceptre de Zeus, relaxant
     al seu costat les seves ales ràpides,
 
i escampes una boira fosca sobre el seu cap corbat,
un segell dolç per les seves parpelles; 
     mig adormida, encorba l’esquena humida,
captiva de l'encís de les teves notes. Fins el poderós Ares,
deixant de banda l'aspra punta de les llances,
     escalfa el seu cor mentre dorm; que els teus dards
encisen l’ànim dels déus, per l’art del fill de Leto
     i de les Muses d’esvelta cintura.
Però els qui Zeus no estima resten aterrits  
en sentir la veu de les Muses de Pièria  
     a la terra o al mar irresistible. […]
 
[Zeus,] fes que el rei i el seu fill, que d’ell rep les ordres,
tinguin cura del poble i el guiïn amb honor
     vers la concòrdia i la pau! [...]
 
[Hieró,] si parles com cal, dient amb paraules concises   
tot el que saps, no en rebràs els retrets de la gent;
     perquè l’excés esgota la paciència, i allò
que als ciutadans més afeixuga els ànims,
és que hom els parli dels èxits dels altres.
Tot i això, val més que t’envegin, i no pas que et planyin;  
no deixis, doncs, de fer bones accions. Guia el teu poble
     amb el timó de la Justícia, i forja
     la llengua damunt l'enclusa de la Veritat.
 
Fins i tot si se t’escapa alguna minsa espurna
d’error, venint de tu serà ben rebuda.
     Administres un vast magatzem: tens molts
testimonis fidels, tant per bé com per mal. Tu conserva
generós el caràcter: si t'agrada que sempre
     es parli bé de tu, no estalviïs despeses,
ans, com bon timoner, obre veles al vent. No et deixis
seduir, amic meu, per l’afany de lucre: la glòria
     que sobreviu a un home és la que conten   
 
poetes i cronistes de la vida dels homes difunts.  
La grandesa de Cressus no s’oblida; però del cruel
     Fàlaris, que cremava les víctimes dins un toro de bronze,
en resta arreu la fama abominable: i les lires
que ressonen sota el sostre no en volen parlar,
ni el cantaran tampoc les veus dels joves.
El més preat dels premis és el triomf;
     i el segon és que hom en parli amb lloances.
Qui obté ambdues coses rep la garlanda més alta.
 
Sempre acabo tornant al bon Píndar, el cantor dels epinicis o odes triomfals dedicades als vencedors dels Jocs de l’antiga Grècia. Igual que l’Olímpica primera, la Pítica primera està dedicada al rei Hieró I de Siracusa, que ja havia guanyat la cursa de cavalls a Olímpia l’any 476 aC, i sis anys després, el 470, s’havia imposat a Delfos en la cursa de carros. L’oda per celebrar aquesta victòria també la va encarregar a Píndar, que es va traslladar a Sicília per dirigir els cors i els dansaires que l’havien d’estrenar, aprofitant les festes de la inauguració de la nova ciutat d’Etna (l’actual Catània), establerta vora el volcà del mateix nom i regida pel fill d’Hieró, Dinòmenes. Abans, Hieró havia consolidat el seu poder a Sicília derrotant els cartaginesos i els etruscs, així com la rivalitat del tirà d’Agrigent. També Hieró era un “tirà”: recordem que aquest nom, en l’antiguitat, servia per designar els monarques absoluts i no tenia la connotació de “dèspota” —cosa que no vol pas dir que la majoria dels tirans no en fossin, també, de dèspotes—. Hieró va ser un destacat protector dels artistes; a més de Píndar, va afavorir els poetes Simònides i Baquílides, i el dramaturg Èsquil, que va estrenar Els perses a Siracusa el 470 aC.
 
En aquesta oda, Píndar lloa Hieró (que l’havia pagat per a això, no ho oblidem) i l’aconsella de governar bé, atribuint-li sàvies virtuts com ara la justícia, la veritat o la generositat, coses que encara avui farien prou falta a molts dels governants moderns. Píndar va dedicar també a Hieró les Pítiques segona i tercera; i Baquílides la seva tercera oda, per una victòria a la cursa de carros a Olímpia.  
 
Dels epinicis de Píndar en conec la versió catalana de Manuel Balasch (Llibres del Mall, 1987), les castellanes d’Alfonso Ortega (Gredos, 1984) i Emilio Suárez de la Torre (Cátedra, 1992) i l’anglesa de Diane Arnson Svarlien (Perseus, 1990). Essencialment iguals, totes aquestes versions tanmateix difereixen força en els detalls; per a la meva pròpia versió, ben lliure, he agafat al meu aire coses de tots quatre traductors, consultant a més, per a dubtes concrets, el text original en l’edició de Perseus.
 
Vegeu també en aquest blog fragments de la Pítica III.
 
Imatge (Wikimedia Commons): John Barry, Coronació d’Hieró de Siracusa a Olímpia, oli sobre tela (1777-1782), Bridgeman Art Library, Nova York-Londres-París-Berlín. El pintor hi va representar també Píndar amb la lira.