Píndar - Pítica III

 
Píndar (s. VI-V aC)
Pítica III (fragments)
 
Μή, φίλα ψυχά, βίον ἀθάνατον 
σπεῦδε, τὰν δ᾽ ἔμπρακτον ἄντλει μαχανάν. (vv. 61-62) 
 
No aspiris a una vida immortal, ànima meva, 
ans aprofita al màxim l’espai del que és possible. 
 
Ἔστι δὲ φῦλον ἐν ἀνθρώποισι ματαιότατον, 
ὅστις αἰσχύνων ἐπιχώρια παπταίνει τὰ πόρσω, 
μεταμώνια θηρεύων ἀκράντοις ἐλπίσιν. (vv. 21-23) 
 
Hi ha una mena de gent, entre els homes, la més altiva,
que de les coses pairals sent vergonya i en cerca de llunyanes,
percaçant sempre, debades, un anhel que el vent s’enduu.
 
Σμικρὸς ἐν σμικροῖς, μέγας ἐν μεγάλοις 
ἔσσομαι· τὸν ἀμφέποντ᾽ αἰεὶ φρασἰν 

δαίμον᾽ ἀσκήσω κατ᾽ ἐμὰν θεραπεύων μαχανάν.
Εἰ δέ μοι πλοῦτον θεὸς ἁβρὸν ὀρέξαι, 
ἐλπίδ᾽ ἔχω κλέος εὑρέσθαι κεν ὑψηλoν πρόσω. 

Νέστορα καὶ Λύκιον Σαρπηδόν᾽, ἀνθρώπων φάτις, 
ἐξ ἐπέων κελαδεννῶν, τέκτονες οἷα σοφοὶ 
ἅρμοσαν, γιγνώσκομεν. Ἁ δ᾽ ἀρετὰ κλειναῖς ἀοιδαῖς 
χρονία τελέθει. Παύροις δὲ πράξασθ᾽ εὐμαρές. (vv. 107-115)
 
Menut en el que és menut, gran en el que és gran vull ser. 
Vull conrear al meu cor el déu que en cada instant 
em vetlla, protector, i esforçar-me a servir-lo. 
I si el déu m’oferís de triar alguna enorme riquesa, 
jo espero trobar en el futur una altíssima glòria. 
Car Nèstor i Sarpèdon el lici, famosos entre els homes, 
els coneixem pels mots excelsos que uns savis artífexs  
van confegir. Els poemes fan immortal la virtut; 
però ben pocs humans assoleixen aquest privilegi. 

Hom creu que aquesta oda, una de les més llargues de Píndar, data de l’any 474 abans de Crist. Està dedicada al rei Hieró de Siracusa, que anys enrere havia guanyat, amb el seu cavall Ferènic, la cursa de cavalls dels Jocs Pítics a Delfos. El rei devia estar malalt, i el poeta li dedica una oda en què parla del centaure Quiró, savi preceptor d’herois com Jàson l’argonauta, Aquil·les i Enees, i també del mític metge diví, Asclepi (l’Esculapi llatí), a qui va ensenyar les virtuts de les herbes medicinals i l’art de la cirurgia.
 
Quiró tenia el do de la immortalitat, però va ser ferit accidentalment pel seu amic Hèracles (Hèrcules) amb una fletxa enverinada amb la sang de l’Hidra de Lerna, i la ferida li ocasionava un dolor tan intens, que va preferir morir a suportar-lo; llavors va cedir la seva immortalitat al tità Prometeu. (Diguem, de passada, que un dels poemes d’Hibris tracta d’aquest mite; però Píndar, en aquesta oda, no). Píndar es centra en l’ensenyament de la Medicina que Asclepi rebé del centaure, i es plany que ja tots dos siguin morts, perquè no poden ajudar Hieró en la seva malaltia. Però li dona amables consells, com els dels fragments que cito: acceptar que som mortals, aprofitar les oportunitats que la vida ens procura, apreciar els valors de la pròpia civilització i aspirar a ser immortalitzat en els versos d’algun poeta prou hàbil, com ara Píndar, que va perpetuar el nom d’Hieró al llarg dels segles.
 
En català hi ha les versions de Joan Triadú (Olímpiques, 2 vol., 1957) i de Manuel Balasch (Pítiques, Ístmiques, Nemees, Fragments, 4 vols., 1993-94), totes editades per la Fundació Bernat Metge (Balasch va traduir també els Epinicis de Píndar a Llibres del Mall, 1987). En castellà, conec les d’Alfonso Ortega (Gredos, 1984) i Emilio Suárez de la Torre (Cátedra, 1992, 2a. ed., 2008); en línia hi ha disponible la traducció en hendecasíl·labs castellans d’Ignacio Montes de Oca (1883). En anglès hi ha disponible en línia la traducció mètrica i rimada d’Abraham Moore de 1852; i en francès, la de Faustin Colin (1841).
 
El primer dels fragments que esmento, destacat fora del seu lloc dins l’oda, és conegut perquè és la citació, en grec, amb què Paul Valéry obre el seu poema Le cimetière marin (1920), i també Albert Camus la fa servir, en francès, per encapçalar la seva obra Le mythe de Sisyphe (1942). Transcric aquí les versions que tots dos autors fan servir, i les acompanyo, per comparar, amb les versions francesa de Colin, anglesa de Moore, i castellana de Montes de Oca:
 
Μή, φίλα ψυχά, βίον ἀθάνατον σπεῦδε, τὰν δ’ ἔμπρακτον ἄντλεῖ μαχανάν.  (Citat per Paul Valéry)
 
O mon âme, n’aspire à la vie immortelle, mais épuise le champ du possible. (Citat per A. Camus)
 
Ο mon âme, n'aspire point à la vie des immortels. Mais entreprends une œuvre possible. (Faustin Colin, 1841)
 
Dare not, my soul, immortal life to crave ;
The practicable good strive thou to gain.  (Abraham Moore, 1852)
 
¡Alma mía!
No aspires más allá de lo posible
cual si fueras deidad; pero sí agota
hasta el último límite tus fuerzas.
(Versió d’Ignacio Montes de Oca, 1883)
 
El segon fragment el trobo interessant si el descontextualitzem: la lloança de les persones que estimen les coses pròpies del seu país més que les foranes, Píndar la fa servir com a retret contra la mare d’Asclepi, Coronis. Aquesta, princesa tessàlia embarassada del déu Apol·lo, va decidir lliurement unir-se a un home d’Arcàdia: no pas de gaire lluny, però un foraster al capdavall. Apol·lo, per castigar Coronis, va enviar la seva germana Àrtemis, que va matar la jove. Llavors, Apol·lo va salvar de la pira funerària el nadó que la infortunada noia duia al ventre, i el va lliurar a Quiró perquè el criés i eduqués. Píndar era persona d’idees conservadores: s’estimava més el vell ordre aristocràtic que no la incipient democràcia atenesa —el seu país, Tebes de Beòcia, en les guerres mèdiques va estar de part dels perses— i blasmava amb aquests versos la lliure decisió de Coronis de rebutjar l’inestable futur a la vora d’un déu tan promiscu per casar-se amb un mortal “estranger”: grec, sí, però d’una altra polis.
 
En fi, el tercer fragment és el consell que el poeta dona a Hieró, d’acceptar el seu destí mortal i consolar-se pensant en la gran sort que té d’haver estat lloat per un poeta —Píndar, és clar, que no tenia padrina— prou bo com per garantir-li un espai en la posteritat.
 
Imatges (Wikimedia Commons: a) bust de Píndar, còpia romana d’un original grec del segle V aC, Museo Archeologico Nazionale, Nàpols; b) el teatre de Siracusa, del segle V a.C.

Amnistia, llibertat, autodeterminació.