Sòfocles. Cor d'Antígona

 

Sòfocles (496-406 aC)
Antígona (fragment)
 
COR: Hi ha moltes coses admirables,
però cap de més admirable que l’home.
Ell és qui, per la mar  blanca d’escuma
es trasllada, empès pel vent tempestuós,
enmig de les ones que alçant-se l’envolten.
Ell és qui a l’excelsa deessa,
la Terra, eterna i incansable,
la fereix quan hi passa l’arada
any rere any, i la gira i regira
amb l’ajut de la força equina.
 
I de la raça dels ocells, lleugera,
se’n fa l’amo i amb llaços els caça.
I també amb les bèsties salvatges
ho fa, i amb els peixos del mar,
amb les xarxes de malla teixides
per la destresa humana.
I és qui amb enginy domina
la fera salvatge dels boscos,
i al cavall de bonica crinera
com al brau de muntanya, indomable,
fa que estimin el jou que al coll els lliga. 
 
I en l’art de la paraula i de la pensa,
subtil com l’aire, i a les assemblees
de la ciutat ha après, que les lleis fixen;
i ha après a arrecerar-se de la pluja,
de la intempèrie i de l’hivern que glaça.
Per a tot té recursos; no li’n manquen
per a fer front a res que esdevenir-li pugui.
Tan sols contra la mort remei no troba,
però sap prevenir les cruels malalties.
 
I com que té l’habilitat de l’art
més del que hom podria imaginar-se,
adés actua bé i adés al mal s’atansa,
quan infringeix les normes de la pàtria
i el jurament sagrat als déus oblida.
Qui ostenti a la ciutat el més alt càrrec 
i, agosarat, a obrar el mal s’acostumi,
és indigne de viure entre nosaltres;
Que mai no em sigui hoste ni amic sigui,
qui faci tals disbauxes. 

 
Fora per part meva una follia pretendre millorar la versió de Carles Riba, tan ajustada a la mètrica i al ritme com al contingut. Senzillament he volgut aportar la meva pròpia versió, molt lliure i sense cap pretensió de rigor mètric, d’aquest conegudíssim cor d’Antígona, l’elogi de les capacitat humanes en el domini del mar i de la terra, les tècniques i les arts, el llenguatge, el pensament i la civilització, que es congria en el lliure albir, és a dir facultat d’obrar bé o malament; per concloure que els governants que opten per obrar malament no són dignes de conviure entre els seus conciutadans. 

No és estrany que un clàssic que té per tema el debat ètic entre obeir les lleis injustes i rebel·lar-s’hi desobeint-les hagi generat tantes adaptacions modernes: recordaré tan sols la francesa de Jean Anouilh i la catalana de Salvador Espriu, escrita el 1939 i publicada a Raixa el 1955; versió que l’autor va ampliar després, el 1960, per a un muntatge de Ricard Salvat amb la companyia Adrià Gual, però que no va ser publicada fins al 1969, a la col·lecció Antologia Catalana d’ Edicions 62. Aquesta nova versió, encara inèdita, la vaig poder veure representada per primer cop en un magnífic muntatge de La Farsa de Berga, amb el recordat Daniel Tristany al capdavant, en el segon festival de teatre de Montclar de Berga, l’any  1968. Recordo encara com em van sorprendre, agradablement, els canvis en el text, perquè jo tenia a casa —i em sabia gairebé de cor— l’edició de 1955; vaig haver de trigar encara un any a poder disposar de la versió definitiva impresa.

 
Imatges (Wikimedia Commons): a) bust de Sòfocles, marbre romà, còpia d’una escultura grega del segle IV aC,  Musei Capitolini, Roma; b) Frederic Leighton, Antígona, oli sobre tela (1882), col·lecció privada); c) Sebastien Norblin, Antígona, detinguda en enterrar el seu germà Polinices; oli sobre tela (1825), École Nationale Superieure des Beaux-Arts, París; d) Nikiforos Lytras, Antígona davant el cos de Polinices, oli sobre tela (1865), Galeria Nacional d’Atenes.

Amnistia per als presos, exiliats, processats i represaliats. Llibertat i autodeterminació.