Dante - De gli occhi de la mia donna

 
Dante Alighieri (1265-1321)
Rima LXV
 
De gli occhi de la mia donna si move
un lume sì gentil, che dove appare
si veggion cose ch’uom non può ritrare
per loro altezza e per lor esser nove:

e de’ suoi razzi sovra ‘l meo cor piove
tanta paura, che mi fa tremare,
e dicer: “Qui non voglio mai tornare”;
ma poscia perdo tutte le mie prove:

e tornomi colà dov’io son vinto,
riconfortando gli occhi paurusi,
che sentiêr prima questo gran valore.

Quando son giunto, lasso, ed e’ son chiusi;
lo disio che li mena quivi è stinto:
però proveggia a lo mio stato Amore.
 
            [De Le Rime]
 
Dels ulls de la meva dama es mou
una llum tan gentil que, on surt, allà
s’hi veuen coses que hom no pot copsar,
de tan gran que és el seu poder, i nou.

I dels seus raigs damunt del meu cor plou
tant de temor que em fa tot tremolar,
i dic “aquí no hi vull mai més tornar”,
però després ho oblido; i no en tinc prou,

i torno al lloc on he estat derrotat
reconfortant l’esguard atemorit,
que és el primer que ha vist el teu rigor.

I quan arribo acluco els ulls, cansat,
que el desig que els guiava s’ha extingit;
mes nova força al cor ja em dóna Amor.
 
Versió meva, lliure i força maldestra, perquè em vaig entestar a mantenir-hi metre i rimes, passant així la tènue línia de “traduttore” a “traditore”. Dante, a part de la Commedia, va escriure també molts poemes d’amor en “dolce stil nuovo”, com els inclosos a la Vita nuova o a la resta de Rime, de les quals aquest sonet és una mostra.
 
Imatge (Wikimedia Commons): el primer retrat conegut de Dante, obra de Giotto: el poeta, vestit de vermell, és la figura central d'aquest fragment del fresc que representa el Paradís, a la Cappella del Podestà (o de Santa Maria Magdalena) al Palazzo del Bargello de Florència.
 
Amnistia i llibertat.