
Dante Alighieri (1265-1321)
Rima LXV
De gli occhi de la mia donna si move
un lume sì gentil, che dove appare
si veggion cose ch’uom non può ritrare
per loro altezza e per lor esser nove:
e de’ suoi razzi sovra ‘l meo cor piove
tanta paura, che mi fa tremare,
e dicer: “Qui non voglio mai tornare”;
ma poscia perdo tutte le mie prove:
e tornomi colà dov’io son vinto,
riconfortando gli occhi paurusi,
che sentiêr prima questo gran valore.
Quando son giunto, lasso, ed e’ son chiusi;
lo disio che li mena quivi è stinto:
però proveggia a lo mio stato Amore.
[De Le Rime]
Dels ulls de la meva dama es mou
una llum tan gentil que, on surt, allà
s’hi veuen coses que hom no pot copsar,
de tan gran que és el seu poder, i nou.
I dels seus raigs damunt del meu cor plou
tant de temor que em fa tot tremolar,
i dic “aquí no hi vull mai més tornar”,
però després ho oblido; i no en tinc prou,
i torno al lloc on he estat derrotat
reconfortant l’esguard atemorit,
que és el primer que ha vist el teu rigor.
I quan arribo acluco els ulls, cansat,
que el desig que els guiava s’ha extingit;
mes nova força al cor ja em dóna Amor.
Imatge (Wikimedia Commons): el primer retrat conegut de Dante, obra de Giotto: el poeta, vestit de vermell, és la figura central d'aquest fragment del fresc que representa el Paradís, a la Cappella del Podestà (o de Santa Maria Magdalena) al Palazzo del Bargello de Florència.
Amnistia i llibertat.
He llegit al llibre El taller de nines que Dante només havia vist dues vegades Beatriu. No sé si és l'estimada del poema.
ResponElimina“aquí no hi vull mai més tornar”,/ però després ho oblido; i no en tinc prou", em fa pensar en quan participo a un recital, i pateixo prou com per voler no repetir-ho mai més, però després tinc molt de goig d'haver-ho fet.
Sí, tota l'obra de Dante va dedicada a aquesta Beatriu, de qui s'ha dit això (però tampoc ho sabem de cert): que la veure tan sols una vegada de nen i se'n va enamorar. Més o menys com la Laura de Petrarca, amb qui sí que es van veure algunes vegades, essent ella casada. Són paradigmes de l'amor platònic. És un fet que Dante estava casat amb una altra dona, a la qual no va dedicar mai ni un vers. A mi m'agrada pensar que tant Beatriu com Laura són personatges inventats, models de virtut i de bellesa per justificar una poesia amorosa sense referents reals. Però no hi fa res: els poemes són magnífics igualment, i no importa saber si anaven destinats a una persona real o no, ja que serveixen per a tots els enamorats. Està molt bé la comparança que fas amb una situació real: la poesia també serveix per a això, perquè ens l'anostrem i adaptem a les circumstàncies pròpies. En el text, em fa pensar que l'atracció amorosa que el poeta sent per l'esguard de la seva estimada és com la que una papallona nocturna pot sentir envers una flama: la sap perillosa, potser mortal, però sempre acaba tornant-s'hi a acostar.
Elimina