Dante - Voi che savete ragionar d'Amore

 

Dante Alighieri (1265-1321)
Voi que savete ragionar d’Amore
 
Voi che savete ragionar d’Amore,
udite la ballata mia pietosa,
che parla d’una donna disdegnosa,
la qual m’ha tolto il cor per suo valore. 

Tanto disdegna qualunque la mira,
che fa chinare gli occhi di paura,
però che intorno a’ suoi sempre si gira
d’ogni crudelitate una pintura;
ma dentro portan la dolze figura
ch’a l’anima gentil fa dir: "Merzede!",
sì vertuosa, che quando si vede,
trae li sospiri altrui fora del core. 

Par ch’ella dica: "Io non sarò umile
verso d’alcun che ne li occhi mi guardi,
ch’io ci porto entro quel segnor gentile
che m’ha fatto sentir de li suoi dardi".
E certo i’ credo che così li guardi
per vederli per sé quando le piace,
a quella guisa retta donna face
quando si mira per volere onore. 

Io non ispero che mai per pietate
degnasse di guardare un poco altrui,
così è fera donna in sua bieltate
questa che sente Amor negli occhi sui.
Ma quanto vuol nasconda e guardi lui,
ch’io non veggia talor tanta salute;
però che i miei disiri avran vertute
contra ’l disdegno che mi dà tremore.
 
                           [Rime,  LXXX]
 

Vosaltres que sabeu parlar d’Amor
 
Vosaltres que sabeu parlar d’Amor,
escolteu la balada pietosa,
que parla d’una dama desdenyosa
que m’ha robat el cor pel seu valor.
 
Menysprea tant qualsevol que la mira,
que li fa acalar els ulls de la paüra,
mentre que entorn dels seus sempre s’hi albira
d’enorme crueltat una pintura;
però hi ha a dins, tan dolça, una figura
que a l’ànima gentil fa dir: “Mercè!”,
tan virtuosa que, quan hom la veu,
fa que els sospirs li brollin des del cor.
 
Sembla que digui: “Jo no seré humil
envers ningú que miri el meu esguard;
car dintre hi porto aquell senyor gentil
que m’ha ferit al cor amb el seu dard”. 
Certament crec que així els vol contemplar,
per veure’ls ella sola, com li plau,
d’aquella forma que a una dama escau
quan es mira al mirall i es ret honor.
 
No espero pas que mai, per pietat,
ni un sol instant es digni a algú esguardar;  
tant és ferotge en la seva beutat,
ella que sent en els seus ulls l’Amor.
Doncs, que els amagui, i si no els puc mirar,
no podré mai gaudir de tal salut;
però que els meus desigs tinguin virtut
contra el menyspreu que em fa tant de temor.
 

Versió meva lliure d’una de les més conegudes Rime de Dante, en què parla d’una dama desdenyosa que porta l’Amor en la seva mirada però no permet que els seus admiradors li vegin els ulls, perquè diu que en ells hi té estada el déu de l’Amor. El poeta comprèn que ella es complagui a contemplar els seus propis ulls, i té por que aquells ulls gentils no el miraran mai ni permetran que ell els miri; però acaba expressant una tímida confiança que algun dia els seus desigs puguin vèncer el menyspreu que tant el desespera.
 
Val a dir que, partint dels tòpics literaris dels trobadors occitans i els seus models del Dolce Stil Nuovo (Guinizzelli, Cavalcanti), Dante no expressa pas una pulsió amorosa carnal, sinó que, partint d’una experiència gairebé mística —l’inamoramento després de la contemplació d’una bellesa perfecta— porta a l’extrem la sublimació de l’amor cortès, interioritzant-lo. El poeta idealitza la dama estimada que es mostra inaccessible, i exposa els efectes d’aquesta tensió en la seva pròpia ànima, on s’obren inexplorades vies d’introspecció envers un anhel de perfecció moral. En el fons, la Bellesa angelical de la dama no seria sinó un reflex al·legòric de la Saviesa, la Virtut i la Perfecció divines, i els vans esforços per aconseguir arribar-hi significarien els intents fallits de l’ésser humà per accedir a uns coneixements més alts i aproximar-se a un estat de perfecció espiritual absoluta, òbviament tan inassolible com l’amor de la dama simbòlica. El tòpic de la belle dame sans merci continuarà al segle XV amb Alain  Chartier i Francesc Oliver,  i arribarà fins al XIX amb John Keats.
 
Penso que el primer vers devia inspirar Lorenzo da Ponte per a la deliciosa arieta de Cherubino Voi che sapete che cosa è amor, al segon acte de Le nozze di Fígaro, de Mozart.
 
Imatges (Wikimedia Commons): a) Ari Scheffer, Dante and Beatrice, oli sobre tela (1841), Museum of Fine Arts, Boston; b) Dante Gabriel Rosetti, Beata Beatrix, oli sobre tela (c.1865), Tate Gallery, Londres; c) Henry Holiday, Dante and Beatrice, oli sobre tela (1883), Walker Art Gallery, Liverpool. 

Amnistia, llibertat i autodeterminació.