![]() |
Giacomo da Lentini (segle XIII)
Diamante, né smiraldo, né zafino,
né vernull’altra gema prezïosa,
topazo, né giaquinto, né rubino,
né l’aritropia, ch’è sì vertudiosa,
né l’amatisto, né ’l carbonchio fino,
lo qual è molto risprendente cosa,
non àno tante belezze in domino
quant’à in sé la mia donna amorosa.
E di vertute tutte l’autre avanza,
e somigliante a stella è di sprendore,
co la sua conta e gaia inamoranza,
e più bell’este che rosa e che frore.
Cristo le doni vita ed alegranza,
sì l’acresca in gran pregio ed onore.
ni joia, ni altra gemma preciosa,
topazi ni jacint, tampoc robí,
ni l’heliotropi amb força virtuosa,
que és cosa resplendent i molt formosa,
no tenen tal bellesa en el seu si
com la que teniu vós, dama amorosa.
i, a una estrella semblant pel resplendor,
a qui us contempla més bella us mostreu
Que Déu us doni vida i joia arreu,
i que us acreixi la fama i l’honor.
Imatge (Wikimedia Commons): Francesco del Cossa (segle XV),
‘Triomf de Venus’ , fresc, mural del Palazzo Schifanoia, a Ferrara.
Amnistia, llibertat, autodeterminació.

Aquesta dona deu ser un llir entre cards! I sembla que és digna de ser estimada.
ResponEliminaBé, el poema és una acumulació de tòpics a l'estil de l'època. Potser la dama era ben bonica, i possiblement tenia moltes virtuts; però m'agradaria veure què passaria si tots dos haguessin de conviure en el dia a dia: potser aviat partirien peres, ja fos perquè l'un no fos digne de les virtuts de l'altra, ja fos perquè l'altra tingués algun defecte que l'enlluernament de "l'enamoramento" inicial no li deixava veure. L'amor de debò també és acceptar la persona estimada tal com és i mirar de no decebre-la. I perdonar-se quan toqui, si pot ser. La resta és poesia.
Elimina