Dante Alighieri (1265-1321) / Forese Donati (1250-1296)
Tenzone (1)
1. Dante a Forese
Chi udisse tossir la mal fatata
moglie di Bicci vocato Forese,
potrebbe dir ch’ell’ha forse vernata
ove si fa ’l cristallo ’n quel paese.
Di mezzo agosto la truovi infreddata;
or sappi che de’ far d’ogn’altro mese!
E no·lle val perché dorma calzata,
merzé del copertoio c’ha cortonese.
La tosse, ’l freddo e l’altra mala voglia
no·ll’adovien per omor’ ch’abbia vecchi,
ma per difetto ch’ella sente al nido.
Piange la madre, c’ha più d’una doglia,
dicendo: «Lassa, che per fichi secchi
messa l’avre’ in casa il conte Guido!».
* * *
Tot sentint a tossir la malaurada
muller de Bicci, Forese de nom,
que l’hivern ha passat, diria hom,
allà on neix el cristall d’aigua glaçada.
Ja a mig agost la trobo refredada;
qui sap com estaria un altre mes!
Dormir amb mitjons gruixuts no li fa res,
si la cobreix massa curta flassada.
La tos, el fred i altres dolors que viu,
no venen pas de ferides antigues,
sinó per la mancança en el seu niu.
Plora sa mare —en té més d’un motiu—,
dient: “Ai las, per un grapat de figues
l’hauria dut a casa el comte Guiu!”
[Versió: R. Carreté]
Versió més literal:
Qui sentís tossir la malaurada / muller de Bicci, a qui anomenen Forese, /
podria dir que ella potser ha passat l’hivern / allà en aquell país on es fa el
cristall. // A mig agost ja la trobo enfredorida: / ara aneu a saber fins on
arribaria, un altre mes! / I no li val que dormi amb les mitges posades, / si
es troba a mercè d’una flassada de Cortona (que curteja). // La tos, el fred i
d’altres mals que té, / no li advenen de velles malalties que patís, / sinó de la
mancança que ella troba al seu niu. // Plora la mare, que té més d’un dolor, /
dient: “Ai de mi, que per unes figues seques / la podia haver portat a casa del
comte Guido!”
Comentari: Emprenc —si, com espero, soc capaç de sortir-me’n poc o molt— la traducció dels sis sonets, tres de Dante i tres de Forese, que formen aquesta tenzone (tençó en català, tensó en llengua d’oc; és a dir, una disputa poètica a l’estil dels trobadors), que va tenir lloc a Florència a finals del segle XIII, possiblement entre 1294 i 1296. Que jo sàpiga, fins ara aquests sonets no s’havien traduït al català i, per tant, bé que maldestrament, soc el primer a posar-m’hi —si estic errat, agrairé que m’ho feu saber. Fins al punt on he pogut, he assajat de fer-ne una versió rimada —i per tant, traint l’original en la forma, tot i que espero que no gaire en el fons—; l’acompanyo també d’una traducció més literal i un breu comentari de cada poema, fins allà on puc discernir determinats detalls, ja que la tençó és plena d’al·lusions a fets desconeguts i de mots de doble i triple sentit que els fan, tant per a mi com —imagino— per a la majoria de lectors, més que obscurs, indesxifrables. Faig servir en general els textos originals publicats a Wikisource; per a certs comentaris em baso, citant-los, en Phillippe Guiberteau (1970), Fabian Alfie (2011) i Eugenio Chiarini (1970): vegeu-ne detalls a la bibliografia que cito després del sisè poema.
No cal parlar de Dante (1265-1321), el grandíssim poeta, de la mort del qual commemorem ara el 7è centenari; Forese Donati (1250-1296), florentí també, veí i amic de Dante, era anomenat “Bicci el jove”, motiu format amb el sobrenom del seu avi patern, que es deia Forese Donati com el seu net, però a qui afectuosament anomenaven Bicci. Els seus pares foren Simone Donati i Tessa; va tenir quatre germans: Corso Donati, líder dels gibel·lins de Florència; Ravenna i Sinibald, i Piccarda, monja a la qual el seu germà Corso va obligar a exclaustrar-se per casar-la amb un amic. Forese es va casar amb una dona de nom Nella, amb qui va tenir una filla, Ghita. Ell era cosí en tercer grau de Gemma Donati, la muller de Dante, de manera que els dos poetes eren entreparents. Hi ha qui creu que Forese era quinze anys més gran que Dante, però hi ha qui sosté que tenien més o menys la mateixa edat; fos com fos, van ser molt amics, i es van dedicar aquesta sèrie de sonets burlescs, irònics —i en algun moment fins i tot insultants—, que els erudits no es posen d’acord a discernir si se’ls escrivien en broma, com a joc literari i d’enginy, o si és que estaven renyits de debò per alguna raó que es desconeix. El cas és que, havent ja mort Forese quan Dante va escriure la Commedia, el fa aparèixer al Purgatori (capítols XXIII-XXIV) entre els castigats per golafreria, i mantenen un diàleg cordial i emotiu, on queda clar que Forese estimava la seva muller, a qui agraeix les oracions que l’acosten a la salvació eterna. Dante s’interessa pel destí de Piccarda, la germana de Forese, que el 1300 ja era morta; Forese li explica que és al cel.
En aquest primer sonet, Dante ironitza sobre el fet que Forese no fa gaire cas a les seves obligacions conjugals; per això la seva muller té tos: està refredada com si hagués passat l’hivern “en el país on es fa el cristall” (hom creia que el cristall era aigua glaçada a temperatures molt baixes, que provenia de l’àrtic). Ella passa fred fins i tot a l’agost i, encara que intenti abrigar-se, la “flassada” (metàfora, pel marit) li va curta (joc de paraules: literalment, la flassada és de Cortona, prop d’Arezzo) i no la cobreix mai prou. I als tercets aclareix que la tos i el fred no li venen “d’humors antics” (malalties velles i mal curades), sinó “de la mancança en el seu niu”, és a dir, de les absències del marit poc fogós. Fins al punt que la mare d’ella es retreu haver-la casat amb Forese quan podia haver-la portat a casa del “comte Guido” tan sols per unes “figues seques”. Alfie diu que es tracta de l’important llinatge dels comtes Guidi, que havien dominat bona part de la Toscana en segles passats; així, Dante acusaria la sogra de Forese d’haver estat poc acurada en la gestió del matrimoni de la seva filla, que per ben poca dot (sols unes “figues seques”) podia haver-se casat amb un comte, i en canvi la van casar amb un pelacanyes. Guiberteau veu en aquest sonet un tercer nivell, molt més críptic, en què Dante pretendria advertir Forese que la Inquisició espiava els seus moviments, ja que els dos poetes freqüentaven un cercle d’amics on s’expressaven idees properes a l’heretgia monista, com anirem veient en els comentaris als sonets següents.
Imatges (Wikimedia Commons): a) Sandro Botticelli, Retrat de Dante, oli sobre tela (1495), col·lecció privada; b) Gustave Doré, Trobada de Dant i Virgili amb Forese Donati, il·lustració a Purgatori XXIII (París, Hachette, 1867).
Tenzone (1)
1. Dante a Forese
Chi udisse tossir la mal fatata
moglie di Bicci vocato Forese,
potrebbe dir ch’ell’ha forse vernata
ove si fa ’l cristallo ’n quel paese.
Di mezzo agosto la truovi infreddata;
or sappi che de’ far d’ogn’altro mese!
E no·lle val perché dorma calzata,
merzé del copertoio c’ha cortonese.
La tosse, ’l freddo e l’altra mala voglia
no·ll’adovien per omor’ ch’abbia vecchi,
ma per difetto ch’ella sente al nido.
Piange la madre, c’ha più d’una doglia,
dicendo: «Lassa, che per fichi secchi
messa l’avre’ in casa il conte Guido!».
* * *
muller de Bicci, Forese de nom,
que l’hivern ha passat, diria hom,
allà on neix el cristall d’aigua glaçada.
Ja a mig agost la trobo refredada;
qui sap com estaria un altre mes!
Dormir amb mitjons gruixuts no li fa res,
si la cobreix massa curta flassada.
La tos, el fred i altres dolors que viu,
no venen pas de ferides antigues,
sinó per la mancança en el seu niu.
Plora sa mare —en té més d’un motiu—,
dient: “Ai las, per un grapat de figues
l’hauria dut a casa el comte Guiu!”
Comentari: Emprenc —si, com espero, soc capaç de sortir-me’n poc o molt— la traducció dels sis sonets, tres de Dante i tres de Forese, que formen aquesta tenzone (tençó en català, tensó en llengua d’oc; és a dir, una disputa poètica a l’estil dels trobadors), que va tenir lloc a Florència a finals del segle XIII, possiblement entre 1294 i 1296. Que jo sàpiga, fins ara aquests sonets no s’havien traduït al català i, per tant, bé que maldestrament, soc el primer a posar-m’hi —si estic errat, agrairé que m’ho feu saber. Fins al punt on he pogut, he assajat de fer-ne una versió rimada —i per tant, traint l’original en la forma, tot i que espero que no gaire en el fons—; l’acompanyo també d’una traducció més literal i un breu comentari de cada poema, fins allà on puc discernir determinats detalls, ja que la tençó és plena d’al·lusions a fets desconeguts i de mots de doble i triple sentit que els fan, tant per a mi com —imagino— per a la majoria de lectors, més que obscurs, indesxifrables. Faig servir en general els textos originals publicats a Wikisource; per a certs comentaris em baso, citant-los, en Phillippe Guiberteau (1970), Fabian Alfie (2011) i Eugenio Chiarini (1970): vegeu-ne detalls a la bibliografia que cito després del sisè poema.
No cal parlar de Dante (1265-1321), el grandíssim poeta, de la mort del qual commemorem ara el 7è centenari; Forese Donati (1250-1296), florentí també, veí i amic de Dante, era anomenat “Bicci el jove”, motiu format amb el sobrenom del seu avi patern, que es deia Forese Donati com el seu net, però a qui afectuosament anomenaven Bicci. Els seus pares foren Simone Donati i Tessa; va tenir quatre germans: Corso Donati, líder dels gibel·lins de Florència; Ravenna i Sinibald, i Piccarda, monja a la qual el seu germà Corso va obligar a exclaustrar-se per casar-la amb un amic. Forese es va casar amb una dona de nom Nella, amb qui va tenir una filla, Ghita. Ell era cosí en tercer grau de Gemma Donati, la muller de Dante, de manera que els dos poetes eren entreparents. Hi ha qui creu que Forese era quinze anys més gran que Dante, però hi ha qui sosté que tenien més o menys la mateixa edat; fos com fos, van ser molt amics, i es van dedicar aquesta sèrie de sonets burlescs, irònics —i en algun moment fins i tot insultants—, que els erudits no es posen d’acord a discernir si se’ls escrivien en broma, com a joc literari i d’enginy, o si és que estaven renyits de debò per alguna raó que es desconeix. El cas és que, havent ja mort Forese quan Dante va escriure la Commedia, el fa aparèixer al Purgatori (capítols XXIII-XXIV) entre els castigats per golafreria, i mantenen un diàleg cordial i emotiu, on queda clar que Forese estimava la seva muller, a qui agraeix les oracions que l’acosten a la salvació eterna. Dante s’interessa pel destí de Piccarda, la germana de Forese, que el 1300 ja era morta; Forese li explica que és al cel.
En aquest primer sonet, Dante ironitza sobre el fet que Forese no fa gaire cas a les seves obligacions conjugals; per això la seva muller té tos: està refredada com si hagués passat l’hivern “en el país on es fa el cristall” (hom creia que el cristall era aigua glaçada a temperatures molt baixes, que provenia de l’àrtic). Ella passa fred fins i tot a l’agost i, encara que intenti abrigar-se, la “flassada” (metàfora, pel marit) li va curta (joc de paraules: literalment, la flassada és de Cortona, prop d’Arezzo) i no la cobreix mai prou. I als tercets aclareix que la tos i el fred no li venen “d’humors antics” (malalties velles i mal curades), sinó “de la mancança en el seu niu”, és a dir, de les absències del marit poc fogós. Fins al punt que la mare d’ella es retreu haver-la casat amb Forese quan podia haver-la portat a casa del “comte Guido” tan sols per unes “figues seques”. Alfie diu que es tracta de l’important llinatge dels comtes Guidi, que havien dominat bona part de la Toscana en segles passats; així, Dante acusaria la sogra de Forese d’haver estat poc acurada en la gestió del matrimoni de la seva filla, que per ben poca dot (sols unes “figues seques”) podia haver-se casat amb un comte, i en canvi la van casar amb un pelacanyes. Guiberteau veu en aquest sonet un tercer nivell, molt més críptic, en què Dante pretendria advertir Forese que la Inquisició espiava els seus moviments, ja que els dos poetes freqüentaven un cercle d’amics on s’expressaven idees properes a l’heretgia monista, com anirem veient en els comentaris als sonets següents.
Imatges (Wikimedia Commons): a) Sandro Botticelli, Retrat de Dante, oli sobre tela (1495), col·lecció privada; b) Gustave Doré, Trobada de Dant i Virgili amb Forese Donati, il·lustració a Purgatori XXIII (París, Hachette, 1867).
Amnistia i llibertat.
Pere Rovira deia a L'amor boig que les parelles on les relacions sexuals no funcionen, de fet no funcionen gens. Thomas Hardy, per altra banda, deia a Jude l'obscur, si no recordo malament, que, almenys a la seva època, les dones accepten la possessió perquè sense la possessió és impossible el matrimoni; i els homes accepten el matrimoni perquè sense el matrimoni és impossible la possessió.
ResponEliminaActualment els homes tenen la paella pel mànec, doncs, no cal dir per què. A mi les obligacions matrimonials em fan feredat.
En la poesia de Dante l'amor és platònic, idealitzat cap a una sublimació espiritual, i no pas físic. Una altra cosa és que, en aquests sonets satírics, els dos amics s'acusin (segurament en broma) de tota mena de defectes, vicis i fins de delictes. Aquí, Dante retreu burlescament a Forese que no compleix amb la seva muller, sense especificar si això és degut a un possible adulteri o és per manca de potència o perquè té altres tendències sexuals: la mateixa indefinició augmenta en ventall les possibles connotacions de la burla.
Elimina