Dante, Guinizzelli, Cavalcanti - Quatre sonets

 

Dante, Guinizzelli, Cavalcanti (s. XIII)
Quatre sonets a la dama que saluda
 
Dante Alighieri (1265-1321)
Tanto gentile  [Vita nuova, 26]
 
Tanto gentile e tanto honesta pare
La donna mia quand’ella altrui saluta,
Ch’ogne lingua deven tremando muta,
E li occhi no l’ardiscon di guardare.
      Ella si va, sentendosi laudare,
Benignamente d’umiltà vestuta;
E par che sia una cosa venuta
Da cielo in terra a miracol mostrare.
      Mostrasi sì piacente a chi la mira,
Che dà per li occhi una dolcezza al core,
Che ’ntender no la può chi no la prova;
      E par che de la sua labbia si mova
Un spirito soave pien d’amore,
Che va dicendo a l’anima: Sospira.
 
Tan gentil
 
Tan gentil, tan honesta deu semblar
la meva dama quan a algú saluda,
que, trement, tota llengua esdevé muda
i els ulls d’hom ni la gosen esguardar.
      Ella se’n va, sentint-se així lloar,
benignament, d’humilitat vençuda,
que una joia del cel sembla vinguda
al món per un miracle tal mostrar.
      Tan plaent esdevé per qui la mira,
i pels ulls dóna tal dolcesa al cor,
que hom no la pot capir si no l’aprèn;
      i es veu que dels seus llavis se’n desprèn
un esperit suau i ple d’amor
que va dient-li a l’ànima: sospira.

Guido Guinizzelli (1230-1276)
Voglio del ver la mia donna laudare
 
Voglio del ver la mia donna laudare
ed asembrarli la rosa e lo giglio:
più che stella diana splende e pare,
e ciò ch’è lassù bello a lei somiglio.
      Verde river’ a lei rasembro a l’are,
tutti color di fior’, giano e vermiglio,
oro ed azzurro e ricche gioi per dare:
medesmo Amor per lei rafina meglio.
      Passa per via adorna, e sì gentile
ch’abassa orgoglio a cui dona salute,
e fa ‘l de nostra fé se non la crede:
      e no ‘lle po’ apressare om che sia vile;
ancor ve dirò c’ha maggior vertute:
null’om po’ mal pensar fin che la vede.
 
Vull de debò lloar la meva dama
 
Vull de debò lloar la meva dama
i amb la rosa i el lliri comparlar-la;
car com l’estel del dia lluu sa flama,
vull a tot el que és bell parangonar-la.
      Rius i prats verds s’hi assemblen pel goig pur,
amb flors de tots colors, vermell i groc,
i joies precioses d’or i d’atzur,
on es refina Amor, pres en tal lloc.
      Orna els camins on passa, tan gentil
que venç l’orgull a qui li fa el salut,
i els infidels a la nostra fe els guia;
      i no pot acostar-s’hi l’home vil.
I en diré encara una més gran virtut:
no pot pecar qui l’ha mirada un dia. 

 

Guido Guinizzelli (1230-1276)
Lo vostro bel saluto 
 
Lo vostro bel saluto e 'l gentil sguardo
che fate quando v'encontro, m'ancide:
Amor m'assale e già non ha reguardo
s'elli face peccato over merzede,
      ché per mezzo lo cor me lanciò un dardo
ched oltre 'n parte lo taglia e divide;
parlar non posso, ché 'n pene io ardo
sì come quelli che sua morte vede.
      Per li occhi passa come fa lo trono,
che fer' per la finestra de la torre
e ciò che dentro trova spezza e fende;
      remagno como statüa d'ottono,
ove vita né spirto non ricorre,
se non che la figura d'omo rende.
 
El vostre bell salut
 
El vostre bell salut i el noble esguard
que quan us trobo em feu, em fan morir:
Amor m’assalta i no en trobo resguard,
tant si em fereix com si em vol redimir.
      Que enmig del cor va llançar-me el seu dard,
i en bocins esberlat me’l va partir;
del dolor ardent que tinc no en puc dar part,
mut com aquell que sa mort veu venir.
      Passa rabent pels ulls l’Amor, com llamp
que per una finestra entra a la torre
i res d’allò que troba no respecta;
      i jo romanc com estàtua d’aram,
car vida ni esperit ni sang no em corre,
i ja d’home no en tinc sinó l’aspecte.
 

Guido Cavalcanti (1259-1300)
Qui è questa
 
Chi è questa che vèn, ch'ogn'om la mira,
che fa tremar di chiaritate l'âre
e mena seco Amor, sì che parlare
null'omo pote, ma ciascun sospira?
      O Deo, che sembra quando li occhi gira,
dica l' Amor, ch'i' nol savria contare:
contanto d'umiltà donna mi pare,
ch'ogn'altra ver' di lei i' la chiam' ira.
      Non si poria contar la sua piagenza,
ch'a le' s'inchin' ogni gentil vertute,
e la beltate per sua dea la mostra.
      Non fu sì alta già la mente nostra
e non si pose 'n noi tanta salute,
che propiamente n'aviàn conoscenza.
 
Qui és aquesta
 
Qui és aquesta que ve, que tothom mira,
que l’aire amb caritat fa tremolar,
i porta amb ella Amor, i amb qui parlar
ningú no pot, però tothom sospira?
    Oh Déu, què sembla, quan els seus ulls gira?
Que ho digui Amor, que jo no ho sé explicar;
Amb tanta humilitat la veig passar,
que tota altra a prop seu veig plena d’ira.
    No es pot dir amb mots sa formosa aparença,
ja que al seu pas s’inclina la virtut,
i la beutat com deessa la mostra.
    Tan alta no ha estat mai la pensa nostra,
ni en nosaltres hi ha hagut tanta salut,
com quan n’hem pròpiament fet coneixença.
 

El tòpic de l’encontre amb la dama angelical, que passa humil en silenci i, com a molt, dedica als seus admiradors una mirada fugissera i un breu gest de salut vergonyós, han servit a tots els stilnovisti per descriure, ara la bellesa de la dama inaccessible, adés els efectes que una tal visió produeix sobre els esperits dels que la veneren a distància. Erich Auerbach, en un estudi de 1929 sobre la poesia de Dante (Dante, poeta del mundo terrenal, Barcelona: Acantilado, 2008). compara aquests quatre sonets i els emmarca dintre de les consideracions que fa sobre la poesia florentina de finals del segle XIII; us hi remeto.
 
Els tres poetes van ser més o menys coetanis. Guinizzelli, el més antic, va morir quan Dante tenia només onze anys. Cavalcanti era sis anys més gran que Dante, i van ser molt amics. Tots tres conreaven el nou estil, que provocava les ires dels poetes de més edat. En el primer dels seus sonets, Guinizzelli descriu la bellesa de la dama, comparant-la amb les flors i amb les joies, i atorga a la seva mirada i a la seva salutació un poder gairebé màgic: el simple fet de contemplar-la fa convertir els incrèduls i fa tornar més bo el cor dels homes. En el segon sonet, ja interioritza els efectes de l’inamoramento: la mirada i la salutació de la dama el fan morir, la sageta de l’amor li parteix el cor i l’amo entra dintre seu com un llamp destructor, deixant l’admirador incapaç de reaccionar, convertit en una estàtua de llautó (hi he posat aram per fer-ho rimar amb llamp, no em flagel·leu). El sonet de Cavalcanti descriu també els efectes del pas, la mirada i el gest de la dama, a la qual els homes no poden mirar i han de limitar-se a sospirar; troben que, en comparació amb la virtut d’ella, les altres dones semblin enfadades, mentre ella s’enlaira com una deessa, inabastable a la coneixença humana. Finalment —tot i que l’he posat primer—, el sonet de Dant expressa els efectes que el pas i la salutació de la jove provoca en els que la contemplen, que no poden dir res ni gosen mirar-la; sentint-se admirada, es comporta de forma tan humil que sembla un miracle del cel. I qui la mira la troba tan plaent que li neix una dolcesa al cor que no la pot entendre qui no l’experimenta: així, l’admirador, en silenci, ha de veure passar la dona, extasiar-s’hi en una mena d’adoració i limitar-se a sospirar només quan ja s’allunya.
 
Versions molt lliures meves, maldestres adaptacions rimades —i per tant traint l’original pràcticament a cada vers. De la Vita nuova hi ha, que jo sàpiga, una versió de Manuel de Montoliu, de 1903, reeditada pels Quaderns Crema el 1999. Dels sonets que he triat de Dante i de Cavalcanti i del primer dels dos de Guinizzelli, hi ha unes versions excel·lents de Narcís Comadira a l’antologia Poesia italiana (Barcelona: MOLC, 1985). No em consta que hi hagi traduccions al català de les poesies completes de Guinizzelli i Cavalcanti, ni cap altra de moderna de la Vita nuova de Dante. Si en coneixeu alguna ja me la podríeu regalar.

 
Imatges (Wikimedia Commons): 1) Sandro Botticelli, Dante, oli sobre tela (c. 1485), col·lecció privada; 2) Retrat de Simonetta Vespucci, tremp sobre fusta (c. 1475), Städel Museum, Frankfurt; 3) Retrat pòstum de Simonetta Vespucci, tremp sobre fusta (c. 1480), Gemäldegalerie, Berlín; 4) detall d’El naixement de Venus, tremp sobre tela (c. 1485), Galleria degli Uffizi, Florència; 5) Henry Holiday, Dante and Beatrice, oli sobre tela (1883), Walker Art Gallery, Liverpool; 6) Dante Gabriel Rosetti, Salutation of Beatrice, oli sobre tela (1882), Toledo Museum of Art, Ohio. 

Amnistia, llibertat i autodeterminació.