Goethe - Elegies Romanes, 5

Johan Wolfgang von Goethe (1749-1832)
Römische Elegien - V
 
Froh empfind' ich mich nun auf klassischem Boden begeistert!
     Lauter und reizender spricht Vorwelt und Mitwelt zu mir.
Ich befolge den Rath durchblättre die Werke der Alten
     Mit geschäftiger Hand täglich mit neuem Genuss.
Aber die Nächte hindurch hält Amor mich anders beschäftigt;
     Werd ich auch halb nur gelehrt, bin ich doch doppelt vergnügt.
Und belehr ich mich nicht? wenn ich des lieblichen Busens
     Formen spähe, die Hand leite die Hüften hinab.
Dann versteh ich erst recht den Marmor, ich denck und vergleiche,
     Sehe mit fühlendem Aug, fühle mit sehender Hand.
Raubet die Liebste denn gleich mir einige Stunden des Tages,
     Giebt sie Stunden der Nacht mir zur Entschädigung hin.
Wird doch nicht immer geküsst es wird vernünftig gesprochen;
     Überfällt sie der Schlaf, lieg ich und dencke mir viel.
Oftmals hab ich auch schon in ihren Armen gedichtet
     Und des Hexameters Maas, leise, mit fingernder Hand,
Ihr auf den Rücken gezählt, sie athmet in lieblichem Schlummer,
     Und es durchglühet ihr Hauch mir biss ins tiefste die Brust.
Amor schüret indess die Lampe und denket der Zeiten,
     Da er den nähmlichen Dienst seinen Triumvirn gethan. 

* * * 
 
Elegies Romanes – V
 
En eixa terra clàssica me sento
tot ple d'entusiasme; aquí em parlen
el passat i el present amb vius encisos.
Seguint-ne els bons consells, amb mà ben llesta
i cada dia amb nou plaer, fullejo
les obres dels antics, mes retenint-me:
l'Amor omple mes nits d'altra manera.
Si en sóc la meitat savi, sóc-ne, en canvi,
doblement benaurat; i ¿no és aprendre,
al mateix temps, el contemplar les formes
del bell pit de l'amada, en tant davalla
la meva mà a recórrer sa cintura?
Llavores comprenc bé els marbres artístics:
penso i comparo, veig amb ulls que palpen
i toco amb mans que veuen. Si l'aimia
me sol robar del jorn algunes hores,
les hores de la nit me dóna en paga;
que també enraonem... no és tot besar-se;
i si el somni la venç, jec i medito.
Molts cops he fet poesies en sos braços,
i la mida he comptat de molts hexàmetres
amb els dits, a pleret, damunt sa esquena.
Respira suaument en sos ensomnis,
son alè pit endins m'entra i l'inflama...
En tant l'Amor manté la llàntia encesa
pensant en aquells temps en què solia
fer un igual servei als triumviros. 
 
[Versió de Joan Maragall]
 
          * * * 

Emocionat estic, feliç en lloc tan clàssic:
     el passat i el present encisadors em criden.   
Segueixo els seus consells, dels antics llegint obres,
     cada dia enfeinat descobrint novells gaudis. 
Però a les nits Cupido m’entreté d’altra forma:
     si n’aprenc la meitat, doblement me n’alegro.
I no n’aprenc pas poc, admirant la bellesa  
     dels pits, i dels malucs acaronant la forma.
Ara entenc de debò els marbres, que avaluo  
     mirant amb ulls que hi senten, tocant amb mans que hi veuen.
La meva amada em nega certes hores del dia,
     però em compensa prou donant-me hores nocturnes.
I no tot són besades, que també conversem;
     i quan ella s’adorm, jo ho faig veure i medito.
Sovint entre els seus braços he escrit els meus poemes,
     i comptant amb els dits li escandia a l’esquena
els hexàmetres. Ella, dormint encisadora,
     amb el seu dolç alè m’enfervoreix el pit.
Cupido, mentrestant, apaga el llum i evoca
     aquell temps que servia l’amor dels triumvirs.      
 
[Versió lliure meva]
 
Aquesta és la famosa cinquena Elegia Romana de Goethe, sorprenentment sensual: l’admiració del poeta per la literatura i les arts clàssiques li va permetre, en el seu profitós viatge a Itàlia, d’admirar nit i dia monuments d’índole ben diversa, tots certament excitants. La versió lliure de Maragall transforma els dístics elegíacs originals (combinacions d’hexàmetres i pentàmetres clàssics) en decasíl·labs blancs; aquí el nostre poeta no va assajar l’adaptació rítmica de l’hexàmetre en versos lliures de sis accents, com sí que va fer en la seva versió dels Himnes Homèrics. Conec, per la seva antologia a la MOLC (Ed. 62 i La Caixa, 1984), la versió de Feliu Formosa de l’Elegia I; i, per l’antologia de Miquel Desclot (Proa, 2000), la que Formosa va fer de la XIV, però no en conec la V ni la resta; i no tinc notícia d’altres traduccions al català. Jo he gosat d’afegir-hi una versió meva, maldestra, de l’elegia V, i tampoc m’ha sortit en dístics elegíacs, sinó en alexandrins. L’esment final als triumvirs no es refereix al tripartit polític (Octavi, Marc Antoni i Lèpid) sinó als tres grans poetes llatins coetanis: Virgili, Ovidi i Horaci.

Imatge: Johan Heinrich Wilhelm Tischbein: ‘Goethe a la Campània Romana’. Oli sobre tela (1787), Städel Museum, Frankfurt am Main, Hesse.

Amnistia, llibertat i autodeterminació.