Prudència de Foció
De vidre alexandrí tinc una pàtria
petita, delicada, malaltissa.
Un gest, un crit, un cop de vent podrien
causar una trencadissa.
No gosis respirar, que cal salvar-la
sense desar-la en una caixa forta.
És un tresor, però pertany al poble:
desada, fóra morta.
El poble? Si l’oreig que l’amenaça
no ho assoleix, malgrat llamps i galernes,
perillarem de ser els primers, nosaltres,
de reduir-la a dernes.
Els forasters, amb arrogant ceguesa,
ensorrant ponts i aprofundint balceres,
i els ciutadans, submisos ajupint-s’hi,
venent-se les banderes.
No gosis respirar. Tinc una joia
que es pot esquerdillar al dring de l’enveja.
Si no la pot haver, la pot fer perdre
qui la cobeja.
[Hibris, 1991; Vora el pedrís del trull, 2019]
Poema meu de fa més de trenta anys. Foció (402-318 aC) va ser un polític atenès que va participar en les guerres contra Macedònia. Va ser un model de virtuts: un governant just i una persona austera que vivia modestament i vestia amb gran senzillesa. Quan Macedònia va dominar Atenes, el governador Polipercont el va fer detenir acusat de traïció i el van processar en un judici en què els acusadors no el van deixar pràcticament ni parlar, ja que l’interrompien i escridassaven cada cop que volia defensar-se; finalment va optar per ignorar-los amb un silenci digne. Va ser condemnat a mort i les seves cendres van ser desterrades fora del país. La seva vídua, però, les va recollir i li va erigir un túmul funerari privat a casa seva. Corneli Nepot i Plutarc van escriure sengles biografies d’ell.
petita, delicada, malaltissa.
Un gest, un crit, un cop de vent podrien
causar una trencadissa.
sense desar-la en una caixa forta.
És un tresor, però pertany al poble:
desada, fóra morta.
no ho assoleix, malgrat llamps i galernes,
perillarem de ser els primers, nosaltres,
de reduir-la a dernes.
ensorrant ponts i aprofundint balceres,
i els ciutadans, submisos ajupint-s’hi,
venent-se les banderes.
que es pot esquerdillar al dring de l’enveja.
Si no la pot haver, la pot fer perdre
qui la cobeja.
Poema meu de fa més de trenta anys. Foció (402-318 aC) va ser un polític atenès que va participar en les guerres contra Macedònia. Va ser un model de virtuts: un governant just i una persona austera que vivia modestament i vestia amb gran senzillesa. Quan Macedònia va dominar Atenes, el governador Polipercont el va fer detenir acusat de traïció i el van processar en un judici en què els acusadors no el van deixar pràcticament ni parlar, ja que l’interrompien i escridassaven cada cop que volia defensar-se; finalment va optar per ignorar-los amb un silenci digne. Va ser condemnat a mort i les seves cendres van ser desterrades fora del país. La seva vídua, però, les va recollir i li va erigir un túmul funerari privat a casa seva. Corneli Nepot i Plutarc van escriure sengles biografies d’ell.
Imatge: Nicolas Poussin: La vídua de Foció en recull les cendres, oli sobre tela (1648). Walker Art Gallery (Liverpool).
Amnistia, llibertat, autodeterminació.
Et refereixes a Catalunya amb aquest poema? Ho dic per "una pàtria/ petita, delicada, malaltissa", per "Els forasters, amb arrogant ceguesa,/ ensorrant ponts i aprofundint balceres, i per "Si no la pot haver, la pot fer perdre/ qui la cobeja".
ResponEliminaCom he dit alguna vegada, els meus versos volen expressar la manera que tinc de veure el món i de pensar les coses. Tot i que sembli que tracten d’històries molt llunyanes, de fet ens interpel·len a la gent d’avui i d’aquí, i ens parlen de nosaltres i de les nostres pròpies vides. Els qui cobejaven l'esplendor de Milet i en volien conservar el domini feien, paradoxalment, treball de sapa per empobrir-la. Però també entre els milesis autòctons hi havia gent que volia ensorrar ponts i aprofundir balceres...
Elimina