Pierre de Ronsard (1524-85)
Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle,
Assise auprès du feu, dévidant et filant,
Direz, chantant mes vers, en vous émerveillant :
Ronsard me célébrait du temps que j’étais belle.
Lors, vous n’aurez servante oyant telle nouvelle,
Déjà sous le labeur à demi sommeillant,
Qui au bruit de mon nom ne s’aille réveillant,
Bénissant votre nom de louange immortelle.
Je serai sous la terre et fantôme sans os :
Par les ombres myrteux je prendrai mon repos :
Vous serez au foyer une vieille accroupie,
Regrettant mon amour et votre fier dédain.
Vivez, si m’en croyez, n’attendez à demain :
Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie.
(Sonnets pour Hélène, XLIII - 1587)
Quan sereu ben velleta
Quan sereu ben velleta, amb una espelma encesa
al vespre, a prop del foc debanant i filant,
direu, meravellada, els meus versos cantant:
fa molts anys que Ronsard em lloà la bellesa.
Llavors, per sentir això, ja no tindreu criada
que, mig endormiscada, feinejant, ronsejant,
sols de sentir el meu nom es desperti a l’instant
beneint vostre nom amb lloança abrandada.
Jo sols seré un fantasma, sota terra el meu cos,
ombrejat per la murtra que en resguardi el repòs;
vós sereu, vora el foc, una jaia arrupida
que enyora el meu amor i es retreu el menyspreu.
Visqueu, si em voleu creure, i a demà no espereu:
colliu avui mateix les roses de la vida.
Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle,
Assise auprès du feu, dévidant et filant,
Direz, chantant mes vers, en vous émerveillant :
Ronsard me célébrait du temps que j’étais belle.
Lors, vous n’aurez servante oyant telle nouvelle,
Déjà sous le labeur à demi sommeillant,
Qui au bruit de mon nom ne s’aille réveillant,
Bénissant votre nom de louange immortelle.
Je serai sous la terre et fantôme sans os :
Par les ombres myrteux je prendrai mon repos :
Vous serez au foyer une vieille accroupie,
Regrettant mon amour et votre fier dédain.
Vivez, si m’en croyez, n’attendez à demain :
Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie.
(Sonnets pour Hélène, XLIII - 1587)
Quan sereu ben velleta, amb una espelma encesa
al vespre, a prop del foc debanant i filant,
direu, meravellada, els meus versos cantant:
fa molts anys que Ronsard em lloà la bellesa.
Llavors, per sentir això, ja no tindreu criada
que, mig endormiscada, feinejant, ronsejant,
sols de sentir el meu nom es desperti a l’instant
beneint vostre nom amb lloança abrandada.
Jo sols seré un fantasma, sota terra el meu cos,
ombrejat per la murtra que en resguardi el repòs;
vós sereu, vora el foc, una jaia arrupida
que enyora el meu amor i es retreu el menyspreu.
Visqueu, si em voleu creure, i a demà no espereu:
colliu avui mateix les roses de la vida.
El sonet és una invitació al Carpe diem en què el poeta s’adreça a la seva estimada, que li és esquerpa, i li fa veure que quan ella serà vella i ell ja sigui mort, es penedirà de no haver collit a temps “les roses de la vida”. Un tòpic literari molt comú des d’Horaci fins a Salvat-Papasseit, passant per Garcilaso i tants altres.
Imatge: John William Waterhouse, Gather ye rosebuds while ye may, oli sobre tela (1909), col·lecció privada; The soul of the Rose, oli sobre tela (1908), col·lecció privada.
Amnistia i Llibertat.
La felicitat de no tenir parella per a mi és infinita! Fins i tot encara que estigui enamorada. Cadascú per on l'enfila.
ResponEliminaCertament, tots tenim els nostres propis punts de vista, teixits, brodats i apedaçats per les vivències de tota mena que hem experimentat, i amb això ens cal anar fent la viu-viu. Crec que Ronsard no volia pas d'Helena que li fos parella duradora, tan sols la requeria d'amors puntuals, i li aconsellava que aprofités el moment, no fos que més tard es penedís de no haver-ho fet. És el tòpic del Carpe Diem, aquí al servei només del desig passatger d'un amant tastaolletes: mirat així, segurament Helena va fer ben fet d'engegar-lo a dida.
Elimina