Tres fonts
A l’estepa del món, trista i immensa,
hi van brollar tres fonts, com tres misteris.
La de la Joventut, ràpida, impetuosa,
flueix i avança a salts amb gran remor.
La de la Poesia es diu Castàlia,
i apaivaga la set dels desterrats.
La de l’Oblit és freda, i la més dolça:
la que més calma els sofriments del cor.
hi van brollar tres fonts, com tres misteris.
La de la Joventut, ràpida, impetuosa,
flueix i avança a salts amb gran remor.
La de la Poesia es diu Castàlia,
i apaivaga la set dels desterrats.
La de l’Oblit és freda, i la més dolça:
la que més calma els sofriments del cor.
Un poema de 1827 d’aquest gran
romàntic rus. Versió meva molt lliure, partint d’una versió anglesa d’Avrahm
Yarmolinski. En català n’hi ha una de Guillem Nadal, i en castellà almenys una
de Víctor Gallego, no cal dir que molt millors.
Amnistia per als exiliats, processats i represaliats. Llibertat i autodeterminació.
Puixkin, i el seu Oneguin, m'agraden molt. Aquest poema fa pensar molt amb això que l'oblit és "la que més calma els sofriments del cor". Però jo no vull oblidar!
ResponEliminaÉs maco, aquest quadre que poses.
Són fonts mitològiques. Heròdot situava a Etiòpia la font de l'eterna joventut, i la font de l'Oblit era al riu Leteu, a l'entrada de l'Hades, on els difunts bevien per oblidar llur vida mortal. Però la font Castàlia, la de la poesia, existeix realment: és a Delfos, al peu del Parnàs. Riba en parla a les Elegies, i jo mateix, amb un interval de 25 anys, n'he begut aigua dos cops, sense resultats perceptibles, temo.
Elimina