Carreté - De Pèricles a Aspàsia

Ramon Carreté (1951)

De Pèricles a Aspàsia

T’inculpa d’escàndol

l’esbirro servil,

sicari del bàndol

grimpaire i hostil.

Tant sutge rebutja,

que ensutja el rival

que al bàndol té el jutge,

la llei i el fiscal.

És l’hora del pispa

que amb femta es fa gras:

si l’àgora es crispa,

la massa és voraç

i bada i s’encega

si tomba el millor,

i amb rodes combrega

de moldre raó.

No vinclis la testa

i endura el verí,

que on fan les serps festa

els cucs fan festí.

No acotis la vista!

Trist alça l’esguard,

pel teu poble trista,

tan vil, tan covard.

Escup-los! No et taquen

les baves del saig;

que els bords que ens ataquen

en rebin l’escaig.

Zitzània el projecte

sembrà al meu voltant,

no menys l’arquitecte

que el savi esquitxant.

Acòlits, estòlid

se us veia el parany,

vils mosques, de bòlid

bonint pel meu dany!

Vergonya, la ronya

que enllorda virtuts!

Qui enfonya carronya

n’haurà els menuts bruts.

Oh, poble, ¿no t’alces

pels torts més punyents?

Els cínics no esbalces

ni els panxacontents?

Si pactes, trasbalses

llegats reverends;

si en rauxa et capalces,

mesculpes i améns.

O caixa (et trasbalses),

o faixa (i t’abstens!):

latrina de salses

tes calces pudents.

Que un do que no exalces

amb ungles i dents,

l’espasa si hi calces,

ja el fur no hi sostens.

Aquest és un dels poemes que vaig escriure cap al 1985 inspirant-me en episodis de la història de la Grècia clàssica, i que formaven part del llibre Hibris (1990), avui reeditat dins Vora el pedrís del trull (2019). Com es pot veure, els versos tenen trenta anys, però em meravello de constatar que no han perdut del tot l’actualitat. Deu ser que la història es repeteix, o que, fet i fet, no ha canviat pas tant. I avui em venia especialment de gust recuperar-lo.

El motiu del poema és la lamentació que li imaginava a Pèricles, el gran estadista demòcrata d’Atenes, estrateg vencedor dels perses, reconstructor de l’Acròpoli i promotor de l’època cultural més intensa i brillant del món antic —i, gosaria dir, potser del modern i tot—, quan els seus adversaris polítics, no trobant arguments contra ell —que segurament en podien prou haver trobat algun—, van voler atacar-lo difamant la seva amant, Aspàsia de Milet.

Pèricles havia estat casat amb una altra dona i s’havien separat, i com que les lleis de l’època no permetien el matrimoni amb dones estrangeres, no es va poder casar amb Aspàsia, tot i que vivien junts públicament, amb el consentiment de l’esposa legítima. Plató parla d’Aspàsia com d’una dona intel·ligent, amant de la saviesa, que feia de casa seva un centre de reunió de filòsofs i literats. Els rivals polítics de Pèricles, a través d’un poeta còmic de nom Hermip, van intentar denigrar la seva companya amb difamacions, acusant-la de corrompre les dones ateneses perquè les convidava als seus cenacles artístics i debats filosòfics i les acompanyava a fer visites culturals a les obres que el seu home de l’Acròpoli; i fins i tot van acusar Aspàsia de regentar un bordell i exercir ella mateixa la prostitució.

Jo poso en boca o ment del cabdill atenenc el menyspreu per la vilesa dels qui l’atacaven d’una forma tan roïna, i la decepció de veure com els ciutadans no prenien partit decididament en defensa de la dona. Pèricles retreu als seus contemporanis que alternin seny (pactisme, fins i tot a costa de renunciar a coses irrenunciables) i rauxa (acció irreflexiva, seguida de penediment i acatament) i, al capdavall. de covardia. Aspàsia va ser jutjada i absolta —a part de tenir raó, el seu home manava molt—, però el procediment d’escampar merda sense proves i amagar la mà ha continuat, i ha millorat sensiblement, al llarg dels segles, com es pot comprovar de tant en tant en el joc més brut de la política de clavegueres. Almenys Hermip va donar la cara.

Penso que el poema és entenedor, i m’he d’excusar per certes llibertats que en aquella època m’agradava de prendre’m; com fóra el cas dels dos versos finals, en què vaig voler fer un joc de paraules entre les “calces” (del verb ‘calçar’, en el sentit d’embeinar l’espasa, i els “sostens”, del verb ‘sostenir’, referit a defensar els furs, és a dir, el dret de les persones lliures. Quan era més jove, aquesta mena de “calembours” em feien gràcia. 

Imatges (Wikimedia Commons): 1) Pèricles, còpia romana d’un original de cap al 430 aC, Museo Pio-Clementino, Museus Vaticans. 2) Aspàsia de Milet, còpia romana d’un bust grec del segle V aC. Museu de Pèrgam, Berlín. 3)  Lawrence Alma-Tadema: Fídias ensenyant el fris del Partenó a Pèricles i a Aspàsia. Oli sobre tela (1868), Birmingham Museum and Art Gallery. 4) Michel Corneille Le jeune: Aspàsia envoltada dels filòsofs grecs. Oli sobre tela muntat sobre fusta (1630), Palau de Versalles.

Amnistia per a tots els presos polítics i els exiliats; llibertat i autodeterminació per a tothom, i solidaritat amb el MHP Joaquim Torra i Pla, processat avui.