Chartier - la belle dame sans merci

Alain Chartier (c.1390-c.1430)

La belle deme sans merci  (fragment)

            L'Amant:
Puis que de grace un tout seul mot
de voustre rigoreux cuer n'ist,
j'appelle devant Dieu qui m'ot
de la durté qui me honnist ;
et me plaing qu'Il ne parfournist
pitié, qu'en vous Il oublïa,
ou que ma vie ne fenist
que si tost mis en oubly a.

            La Dame:
Mon cuer et moy ne vous feïsmes
oncq rien dont plaindre vous doyez.
Riens ne vous nuist fors vous meïsmes ;
de vous mesme juge soyez.
Une foiz pour toutes croyez
que vous demourrés escondit.
de tant redire m'ennoyez,
car je vous en ay assez dit.

            L'Acteur:
Adont le dolent se leva
et part de la feste plourant.
A peu que son cuer ne creva
comme a homme qui va mourant,
et dist : «Mort, vien a moy courant
ains que mon sens se descongnoisse,
et m'abrege le demourant
de ma vie plaine d'engoisse».             [vv. 753-776]

  

Francesc Oliver (segle XV)

Requesta d’amor de Madama sens merci (fragment)

            Parle l’amant apellant-se a Déu:

Pus que de vós un mot plasent no es troba

ni pot eixir de vostre furós cor,

jo, cert, m’apell davant Déu de qui em roba

e del treball qui m’ateny e tristor;

e dic planyent que Ell me proveesca

de pietat, que en oblit vós meteu,

o que del tot ma vida greu fenesca,

pus així tost mès en oblit m’haveu.

            Parle l’Amada donant-li comiat:

Mon cor ni jo no us fem jamés damnatge

d’on plànyer vos degau així a tort.

Res no us fa dany sinó vostre coratge:

de vós mateix jutge siau ben fort.

E una veu hajau per cosa certa:

que vós del tot romaniu escondit.

De tant més dir prenc enuig qui em desperta,

car jo ben clar vos n’he, cert, assats dit.

            Parle l’actor:

Lladoncs lo trist prestament ell se lleva

e va’s partir de la festa plorant;

e ab fort poc lo seu cor trist no es greva,

com un hom foll qui es va entrenyorant,

e dix:

             Parle l’Amant, la mort clamant:

«Oh Mort!, vine a mi prest, sens triga,

ans que de mi se desconega el seny;

fes-me ser breu la resta, enemiga,

de vida tal d’angoixa qui em destreny».

Vet ací una obra que va gaudir de molta predicació al segle XV. El seu autor, el normand Alain Chartier, era un humanista i diplomàtic que va ser secretari del rei Carles VI de França en temps de la batalla d’Azincourt (la que va exalçar Shakespeare a Henry V, amb el cèlebre discurs del dia de sant Crispinià), i també va servir el Delfí, futur Carles VII, coronat rei en temps de Joana d’Arc. Autor de diverses obres en llatí i en francès, Chartier va escriure també discursos, tractats, invectives, sàtires polítiques, debats, cròniques, al·legories, cançons, rondeaux i balades d’amor en francès; tot plegat li va valdre en vida el renom de “pare de l’eloqüència francesa” i “Sèneca de França”. La llegenda pretenia que la princesa Margarida d’Escòcia, admiradora de les seves obres i futura esposa del rei Lluís IX de França, li va fer un petó mentre dormia.

La belle dame sans merci és una narració en vers, composta de cent estrofes de vuit versos octosíl·labs cadascuna, rimats ABABBCBC, és a dir, formant una “octava lliure”. La història recull la requesta d’un jove que implora l’amor d’una dama, la qual l’hi nega. Les raons de l’un i els arguments de l’altra ocupen bona part del poema; com que al final, l’amador rebutjat es mor de pena, la conclusió de l’autor —ja des del títol de l’obra— i la del públic lector va ser considerar la dama culpable de crueltat i insensibilitat: una “dama sense mercè”, és a dir, sense pietat (ja es veu que el "No és No" encara quedava llunyà). Val a dir que aquell tòpic ja venia dels trobadors, dos o tres segles abans; però aquest llibre va generar un gran debat popular, ja que algunes dones de la noblesa van recriminar al poeta que les dones en general, i elles en particular, no eren pas tan esquerpes i malvades com la senyora del conte. D’altra banda, la mort sense confessió de l’amant feia suposar que potser s’hauria condemnat a l’infern, i l’opinió pública en donava la culpa, és clar, a la perversa dama. Chartier es defensà adduint lògicament que el conte es referia a una senyora en concret, no pas a totes; però l’escàndol li va anar bé per fer-se famós i promocionar les seves obres.

Pel que fa al nostre Francesc Oliver, sembla que va ser un frare de l’Orde de Sant Joan, comanador de les Torres del Segre i veguer de Lleida en temps de l’empresonament i mort del príncep Carles de Viana.  Oliver va traduir sencera aquesta obra de Chartier, però en decasíl·labs amb cesura després de la quarta síl·laba —seguint el model ausiasmarquià— i amb quatre rimes en comptes de tres per estrofa: ABABCDCD. El decasíl·lab li devia ser més còmode per traduir segons quins versos, però en molts d’altres es veié obligat a afegir-hi paraules d’una o dues síl·labes per equilibrar la mètrica. La seva traducció devia tenir també una certa popularitat, ja que sembla que el públic va acabar confonent el personatge del conte amb el traductor mateix, i així en diverses referències literàries de l’època se’ns parla d’un tal Oliver que el 1464 es va suïcidar per amor, en una data que fa impossible que es tractés del mateix traductor, ja que el veguer de Lleida homònim era viu encara el 1470.

La misogínia era un tòpic ben productiu a l’antiguitat i també a l’Edat mitjana i al Renaixement: la trobem ara i adés en gran quantitat d’obres. En citaré només una: el famós conte de Nastagio degli Onesti, narrat a la vuitena jornada del Decameró de Boccacio, en què una dona que refusa el jove que la requeria d’amors es veu condemnada a sofrir grans turments a l’infern, i la seva història serveix d’exemple per avisar les altres dones que no siguin esquerpes amb els seus pretendents. No cal dir que avui dia aquest criteri seria del tot insostenible; ja que la dona objecte de requesta podria ser que estigués enamorada d’un tercer, i no es veu que rebutjar aquell qui no estimes o no t’agrada sigui mostrar crueltat, altivesa o ingratitud, sinó el simple exercici del dret a decidir. A més, imaginem que dos enamorats requesten una mateixa dona; ella ho tindria ben cru, ja que, tant si n’escull l’un com l’altre, el rebutjat la considerarà cruel i despietada. D’altra banda, permeteu-me de dir, amb tots els respectes al cas, que cal tenir una mica l’ànima de càntir per morir-se de penes d’amor.

Segles més tard, el poeta anglès John Keats va escriure una famosa balada amb el mateix títol, La belle dame sans merci, publicada l’any 1819. Va ser aquest poema, més que no pas el del segle XV, el que va inspirar nombrosos pintors romàntics i simbolistes.

L’obra d’Alain Chartier i la seva traducció catalana les va publicar Amadeu Pagès l’any 1936: La belle dame sans merci d’Alain Chartier, texte français et traduction catalane (“Romania”, LXII, 481-531). Modernament les ha publicat, amb una profusió de comentaris erudits, Martí de Riquer (Quaderns Crema, 1983), edició que jo he seguit tant pel text català com pels comentaris. Tot i això, he desenvolupat algunes sinalefes i he modernitzat lleugerament l’ortografia d’alguns mots de la versió catalana; així mateix, transcric l’original francès segons una edició diferent de la de Pagès i Riquer.

Imatges: 1) Alain Chartier, segons Charles Devritts; dins Louis Henri Baratte, Poètes normands, portraits gravés d’après les originaux les plus  authentiques, Paris 1845.  2) Edmund Blair Leighton: Alain Chartier besat per Margarida d’Escòcia (1903), oli sobre tela, Art Renewal Center Museum. 3) Walther T. Crane: La belle dame sans merci (1865), oli sobre tela, col·lecció privada. 4) Henry Meinell Rheam, La belle dame sans merci (1901), aquarel·la sobre paper.

Llibertat, amnistia i autodeterminació. Democràcia, justícia i pau.