Cavalcanti - Qui è questa

Guido Cavalcanti (1259-1300)

Qui è questa

Chi è questa che vèn, ch'ogn'om la mira,

che fa tremar di chiaritate l'âre

e mena seco Amor, sì che parlare

null'omo pote, ma ciascun sospira?

    O Deo, che sembra quando li occhi gira,

dica l' Amor, ch'i' nol savria contare:

contanto d'umiltà donna mi pare,

ch'ogn'altra ver' di lei i' la chiam' ira.

    Non si poria contar la sua piagenza,

ch'a le' s'inchin' ogni gentil vertute,

e la beltate per sua dea la mostra.

    Non fu sì alta già la mente nostra

e non si pose 'n noi tanta salute,

che propiamente n'aviàn conoscenza.

   

Qui és aquesta que ve, que tothom mira,

que fa trémer de caritat l’altar,

i porta amb ella Amor, i amb qui parlar

ningú no pot, però tothom sospira?

    Oh Déu, què sembla, quan els seus ulls gira?

Que ho digui Amor, que jo no ho sé explicar;

Amb tanta humilitat la veig passar,

que tota altra a prop seu veig plena d’ira.

    No es pot dir amb mots sa formosa aparença,

ja que al seu pas s’inclina la virtut,

i la beutat com deessa la mostra.

    Tan alta no ha estat mai la pensa nostra,

ni en nosaltres hi ha hagut tanta salut,

com quan n’hem pròpiament fet coneixença.

Guido Cavalcanti va ser un poeta impulsor del ‘dolce stil novo’, amic de joventut de Dant —que li va dedicar la ‘Vita nova’, el proclamà ‘primo amico’, el va fer sortir en algun sonet i l’esmentà a la ‘Divina Comedia’—, tot i que després la relació es va refredar per qüestions ideològiques. Molt implicat en la política del seu temps, es va haver d’exiliar de Florència i va morir bastant jove, deixant una cinquantena de poemes, la majoria amorosos. Aquesta adaptació, molt lliure i amb rima, és meva; n’hi ha una versió molt millor de Narcís Comadira.

[Imatges (Wikimedia Commons): a) Guido Cavalcanti, retrat del segle XVI, de la galeria de personatges il·lustres del castell de Beauregard (n’hi ha còpia a la Galleria degli Ufizi, a Florència). b) Guido Cavalcanti i la Brigada Godereccia o Spendereccia, miniatura del segle XV, sobre una colla d’amics sienesos, rics,  malgastadors i amants del bon menjar i dels plaers, dels quals van parlar Cavalcanti, Dante i Boccaccio. Bibliothèque de l’Arsenal, París. c) Dante Gabriel Rosetti: Giotto pintant el retrat de Dante (que menja una magrana, símbol d'immortalitat) en presència de Cavalcanti (a l’esquerra, amb un llibre) i de Cimabue (a la dreta); aquarel·la, 1852. Col·lecció privada.]

Llibertat, amnistia i autodeterminació.