Guinicelli - Con gran disio

Guido Guinicelli (1230-1276)

Con gran disio

Con gran disio pensando lungamente
Amor che cosa sia,
e d’onde e come prende movimento,
diliberar mi pare infra la mente
per una cotal via,
che per tre cose sente compimento,
ancor ch’è fallimento
volendo ragionare
di così grande affare;
ma scusami che eo sì fortemente
sento li suoi tormente, – ond’eo mi doglio
E’ par che da verace piacimento
lo fino amor diiscenda
guardando quel ch’al cor torni piacente;
ché poi ch’om guarda cosa di talento,
al cor pensieri abenda,
e cresce eon disio immantenente;
e poi dirittamente
fiorisce e mena frutto;
però mi sento isdutto,
l’amor crescendo fiori e foglie ha messe
e vèn la messe – e ’l frutto non ricoglio.
Di ciò prender dolore deve e pianto
lo core inamorato,
e lamentar di gran disaventura,
però che nulla cosa a l’omo è tanto
gravoso riputato,
che sostenere affanno e gran tortura,
servendo per calura
d’essere meritato;
e poi lo su’pensato
non ha compita la sua disianza,
e per pietanza - trova pur orgoglio.
Orgoglio mi mostrate, donna fina,
ed eo pietanza chero
a vo’, cui tutte cose, al meo parvente,
dimorano a piacere. A vo’ s’inchina
vostro servente, e spero
ristauro aver da vo’, donna valente;
ché avvene spessamente
che ’l bon servire a grato
non é meritato.
Allotta ch ’l servente aspetta bene,
tempo rivene - che merta ogni scoglio.

   * * *

Amb gran desig he pensat llargament

quina cosa Amor sia,

i d’on i com pren moviment,

i em sembla argumentar dintre la ment,

per una semblant via, 

que en les tres coses trobo compliment,

tot i el defalliment  

de qui vol raonar

sobre un afer tan eminent;

però m’excusa que tan fortament

sento aquell seu turment –que em fa patir;

i sembla que per ver delitament 

la fina amor davalla a mi

mirant allò que al cor es fa plaent;

car, si hom esguarda cosa de talent,  

al cor el pensament

brolla i creix amb desig incontinent;

després, directament

floreix i dona fruit;

però jo, esmaperdut,

veig que Amor fruits i flors ha produït,  

i arriba la collita –i res no n’he collit.

D’això n’haurà de prendre dol i plor

el cor enamorat,

i lamentar-se de tan gran dissort,

perquè no hi ha res que a l’home sigui tan

greument considerat

com sofrir tants afanys i tant dolor,

servint per la dolçor

de ser recompensat;
i després he pensat

que no he complert la meva cobejança

i trobo orgull en lloc de pietat.

Mostreu-me doncs orgull, senyora fina,

que imploro caritat

de vós, car de vós tot, al meu parer,  

plaer se’m torna. I davant vós s’inclina

aquest vostre servent, que espera

rebre mercè de vós, dona excel·lent;

malgrat que sovint s’esdevé

que un bon servei, fet de bon grat,

no és prou regraciat,  

a l’hora que el servent espera un bé, 

ve un temps que tot escull li plau també.

Versió molt lliure meva d’una cançó d’aquest poeta de Bolonya, considerat el creador del “Dolce Stil Nuovo”, i a qui tan aviat trobem anomenat Guinizelli com Guinizzelli o Guinicelli. Potser m’equivoco, però no em consta que en català hi hagi traduccions d’ell; almenys, no n’he trobat pas cap d’aquest poema.

Imatge (Wikimedia Commons): Portada d’un còdex del segle XIII amb obres de Guinicelli. Biblioteca Nacional, Florència.  

Llibertat, amnistia i autodeterminació.