Guido Guinicelli (1230-1276)
Con gran disio
Con gran disio pensando lungamente
Amor che cosa sia,
e d’onde e come prende movimento,
diliberar mi pare infra la mente
per una cotal via,
che per tre cose sente compimento,
ancor ch’è fallimento
volendo ragionare
di così grande affare;
ma scusami che eo sì fortemente
sento li suoi tormente, – ond’eo mi doglio
E’ par che da verace piacimento
lo fino amor diiscenda
guardando quel ch’al cor torni piacente;
ché poi ch’om guarda cosa di talento,
al cor pensieri abenda,
e cresce eon disio immantenente;
e poi dirittamente
fiorisce e mena frutto;
però mi sento isdutto,
l’amor crescendo fiori e foglie ha messe
e vèn la messe – e ’l frutto non ricoglio.
Di ciò prender dolore deve e pianto
lo core inamorato,
e lamentar di gran disaventura,
però che nulla cosa a l’omo è tanto
gravoso riputato,
che sostenere affanno e gran tortura,
servendo per calura
d’essere meritato;
e poi lo su’pensato
non ha compita la sua disianza,
e per pietanza - trova pur orgoglio.
Orgoglio mi mostrate, donna fina,
ed eo pietanza chero
a vo’, cui tutte cose, al meo parvente,
dimorano a piacere. A vo’ s’inchina
vostro servente, e spero
ristauro aver da vo’, donna valente;
ché avvene spessamente
che ’l bon servire a grato
non é meritato.
Allotta ch ’l servente aspetta bene,
tempo rivene - che merta ogni scoglio.
Amor che cosa sia,
e d’onde e come prende movimento,
diliberar mi pare infra la mente
per una cotal via,
che per tre cose sente compimento,
ancor ch’è fallimento
volendo ragionare
di così grande affare;
ma scusami che eo sì fortemente
sento li suoi tormente, – ond’eo mi doglio
E’ par che da verace piacimento
lo fino amor diiscenda
guardando quel ch’al cor torni piacente;
ché poi ch’om guarda cosa di talento,
al cor pensieri abenda,
e cresce eon disio immantenente;
e poi dirittamente
fiorisce e mena frutto;
però mi sento isdutto,
l’amor crescendo fiori e foglie ha messe
e vèn la messe – e ’l frutto non ricoglio.
Di ciò prender dolore deve e pianto
lo core inamorato,
e lamentar di gran disaventura,
però che nulla cosa a l’omo è tanto
gravoso riputato,
che sostenere affanno e gran tortura,
servendo per calura
d’essere meritato;
e poi lo su’pensato
non ha compita la sua disianza,
e per pietanza - trova pur orgoglio.
Orgoglio mi mostrate, donna fina,
ed eo pietanza chero
a vo’, cui tutte cose, al meo parvente,
dimorano a piacere. A vo’ s’inchina
vostro servente, e spero
ristauro aver da vo’, donna valente;
ché avvene spessamente
che ’l bon servire a grato
non é meritato.
Allotta ch ’l servente aspetta bene,
tempo rivene - che merta ogni scoglio.
* * *
Amb gran desig he pensat llargament
quina cosa Amor sia,
i d’on i com pren moviment,
i em sembla argumentar dintre la ment,
per una semblant via,
que en les tres coses trobo compliment,
tot i el defalliment
de qui vol raonar
sobre un afer tan eminent;
però m’excusa que tan fortament
sento aquell seu turment –que em fa patir;
i sembla que per ver delitament
la fina amor davalla a mi
mirant allò que al cor es fa plaent;
car, si hom esguarda cosa de talent,
al cor el pensament
brolla i creix amb desig incontinent;
després, directament
floreix i dona fruit;
però jo, esmaperdut,
veig que Amor fruits i flors ha produït,
i arriba la collita –i res no n’he collit.
D’això n’haurà de prendre dol i plor
el cor enamorat,
i lamentar-se de tan gran dissort,
perquè no hi ha res que a l’home sigui tan
greument considerat
com sofrir tants afanys i tant dolor,
servint per la dolçor
de ser recompensat;
i després he pensat
i després he pensat
que no he complert la meva cobejança
i trobo orgull en lloc de pietat.
Mostreu-me doncs orgull, senyora fina,
que imploro caritat
de vós, car de vós tot, al meu parer,
plaer se’m torna. I davant vós s’inclina
aquest vostre servent, que espera
rebre mercè de vós, dona excel·lent;
malgrat que sovint s’esdevé
que un bon servei, fet de bon grat,
no és prou regraciat,
a l’hora que el servent espera un bé,
ve un temps que tot escull li plau també.
Versió molt lliure meva d’una cançó d’aquest poeta de
Bolonya, considerat el creador del “Dolce Stil Nuovo”, i a qui tan aviat trobem
anomenat Guinizelli com Guinizzelli o Guinicelli. Potser m’equivoco, però no em
consta que en català hi hagi traduccions d’ell; almenys, no n’he trobat pas cap
d’aquest poema.
Imatge (Wikimedia Commons): Portada d’un còdex del segle
XIII amb obres de Guinicelli. Biblioteca Nacional, Florència.
Llibertat, amnistia i autodeterminació.

Es fa llegir i rellegir, la teva traducció, i, encara que no ho acabi d'entendre, em sona molt bé! Seria aquest "escull", que és a molt poca profunditat, que gairebé el tens, tot i el misteri general.
ResponEliminaGràcies, Helena, ets molt amable. A mi també em costa de seguir el fil del pensament de l'autor, tan llunyà en el temps, i en una llengua que no domino, la d'avui, compta doncs la de fa sis segles i mig. Però em sembla que, més o menys, n'he copsat el sentit general, i alhora m'ho he adaptat sense gaires manies.
Elimina