Teognis (segle VI aC)
Zeus admirable, oh déu que cels i terra governes,
tu que gaudeixes d’honor i tens poder absolut,
tu, que coneixes tan bé el cor i la pensa dels homes,
i que el destí dels mortals fixes amb braç poderós;
¿com pot ser, doncs, fill de Cronos, que la mateixa fortuna
al que és malvat concedeixis, igual que a l’home que és just? […]
En la desgràcia es coneixen prou bé l’home savi i el neci,
per com entomen el fat quan la dissort els ateny.
Car el qui guarda al seu cor un raonable criteri,
sap acceptar resignat els avatars del destí;
i mentre el foll embogeix pels desenganys i malures,
suporta el savi, serè, allò que en sort li ha advingut. […]
No pots deixar als teus hereus, Cirnus, un bé més lloable:
la dignitat i l’honor, que és la riquesa dels bons.
[Elegies, llibre I, 373-410]
Teognis de Mègara va viure al segle VI abans de Crist i ens ha deixat una considerable producció elegíaca i gnòmica. Va viure en temps revoltats: pertanyent a l’aristocràcia, va ser desposseït de les seves terres i es va haver d’exiliar; per això la seva poesia reflecteix una gran decepció, i fins ressentiment, envers el comportament dels homes, alhora que una acceptació resignada davant els infortunis de la vida. Tot i manifestar-se submís a la voluntat sobirana dels déus, de vegades se li escapa algun retret sobre la justícia d’unes divinitats que toleren la maldat i no castiguen els malfactors ni premien els bons. Moltes de les seves reflexions van adreçades a un jove amic, Cirnus. En català hi ha una magnífica traducció en dístics elegíacs de Joan Ferrer Gràcia; aquí presento una aproximació meva, ben lliure, sobre una versió anglesa en prosa de J. M. Edmonds.
Amnistia i llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.