Homer - Ilíada XVII

Homer 

Ilíada XVII (Les armes d’Euforb)

Com en un lloc solitari un home un brot d’olivera

planta vistós; en el lloc hi surt, a dojo, molta aigua,

l’arbre es fa bell i florit; les rufagades el sacsen

de tota mena de vents, i ell brota amb blanca florida,

però ve tot sobtós un vent i moltíssimes pluges

que l’arrenquen del sot i me l’estenen per terra,

així de Pantos al fill, a Euforb de magnífica llança,

Menelau fill d’Atreu rapí al cadàver les armes.

Com un lleó muntanyenc, el qual, refiat de sa força,

arrabassa la vaca més bella d’un folc que pastura

i li fa dernes el coll que rapeix amb les dents forçarrudes,

això primer, car després li llepa la sang i l’entranya

li devora; els pastors certament amb els cans esgaripen

llargament, mes de lluny, perquè no tenen pas ganes

de sortir-li a l’encontre, que els té en una verda paüra,

així ningú dels de Troia en el pit no gosà ni en l’entranya

afrontar Menelau, aquell guerrer molt il·lustre,

que hauria arpat fàcilment al pantoida les ínclites armes

ell, l’atrida, a no ser per l’enveja de Febus Apol·lo,

el qual a Hèctor urgí  […]

[Ilíada, XVII, 53-72. Versió de Manuel Balasch, 1971]

Hi ha de vegades a un lloc solitari un plançó d’olivera,

ple de saba, que un home cultiva i abeura amb molta aigua,

bell i ufanós; el fan vibrar amb llur alè tots els aires

i ell es cobreix amb blanca florida; llavors de cop sobte

ve una ventada, un tràmpol terrible, l’arranca de soca

fent un sot, i l’estén al sòl. Menelau, d’igual mode,

fill d’Atreu, va matar aleshores Euforbe de bona

llança de freixe i li va llevar la seva armadura.

Com llavors que un lleó nodrit a muntanya, en sa força

ben confiat, rapeix d’un folc que pastura la vaca

més ufanosa; li pren primer el coll amb ses dents poderoses

i li trosseja, després tots els nítols li estripa i devora

mentre l’envolten de lluny amb grans crits els pastors i llurs gossos,

bo i romanent, però, apartats bon tros de la fera,

sense que vulguin, tots grocs de temença, atacar-lo de cara;

d’esta manera el cor de cap d’ells dintre el pot no gosava,

abalançant-se devers Menealu il·lustre, afrontar-lo.

Sense esforç del fill de Pàntou les armes il·lustres

ja hauria tret el fill d’Atreu. Mes a Febos Apol·lo

li semblà massa […]  

[Ilíada, XVII, 53-72. Versió de Miquel Peix, 1978]

El troià Euforb, fill de Pantos, ha ferit Pàtrocle, i Hèctor el remata després. Menelau, fill d’Atreu, rei d’Esparta, mata Euforb i s’afanya a prendre-li les armes com a trofeu: és el que acostumaven a fer en aquell temps. Aquest fragment conté, seguides, dues de les llargues comparacions que abunden tant en l’èpica homèrica: en la primera, la caiguda d’Euforb és comparada a la d’una olivera ufanosa que un cop de vent arrenca i abat; en la segona, la por dels troians que no gosen acostar-se a Menelau es compara a la dels pastors que temen apropar-se al lleó que se’ls està menjant un vedell. L’acció continua amb la intervenció del déu Apol·lo, sempre favorable als troians, que empeny Hèctor a defensar el cos del company vençut. Menelau acaba fugint i Hèctor, a més de recobrar les armes d’Euforb, aconsegueix endur-se les de Pàtrocle. El combat entre Menelau i Hèctor, amb el cos d’Euforb a terra, és representat en una plàtera ròdia de cap a l’any 600 abans de Crist que es conserva al British Museum (imatge de Wikimedia Commons). Com és sabut, la mort de Pàtrocle farà que Aquil·les, el seu gran amic, retorni furiós al combat i mati Hèctor.

En català, a més d'aquestes versions en hexàmetres de Manuel Balasch (1971) i Miquel Peix (1978), tenim les de Joan Alberich (1978) i Montserrat Ros (2005) en prosa. 

Llibertat per als presos polítics, els exiliats i els processats.