Michelangelo - Credo perch'ancor forse

Michelangelo Buonarroti  (1475-1564)
Credo, per ch’ancor forse

Credo, perch’ancor forse
non sia la fiamma spenta
nel freddo petto dall’età men verde,
l’arco subito torse
Amor, che si ramenta
che ’n gentil cor ma’ suo colpo non perde;
e la stagion rinverde
d’un bel volto, onde è peggio al sezzo strale
la ricaduta che ’l mio primo male.

[Canzoniere, 57]

Crec, ja que potser encara
no s’ha extingit la flama

al pit glaçat dels meus anys ja poc tendres,
que l’arc de sobte em fita   
l’Amor, que prou recorda
que en cor gentil mai els seus trets no fallen,  
i un bell rostre em deslliura    
de la tardor; però a aquest dard final

recaure, m’és pitjor que el primer mal.

Versió lliure meva d’aquest madrigal de Miquel Àngel que, en el ‘Canzoniere’ de 1546 porta el número 57 (segueixo l’edició de Maria Chiara Tarsi; en altres edicions porta el número 142 i hi ha algunes petites variacions textuals). Com en altres poemes seus, l’artista, ja en la setantena, tracta sobre l’amor senil. Si l’he entès bé, això és el que vol dir: “Com que potser encara no s’ha extingit la flama en aquest meu pit, tot i que ja es troba en l’edat menys verda, jo crec que Amor (qui recorda bé que els seus trets mai no fallen en un cor gentil) ha apuntat de seguida cap a mi el seu arc; i ara la meva estació tardoral reverdeix a causa d’un rostre formós. Però el fet de recaure amb la darrera fletxa és un mal pitjor que no pas el primer, el del primer enamorament.”

Imatge: Miquel Àngel: ‘Esclau moribund’, marbre (1513-16) per a la tomba del papa Juli II. Museu del Louvre, París (Wikimedia Commons).

Llibertat per als presos polítics, els exiliats i els processats.