Verlaine - Sappho

Paul Verlaine (1844-1896)
Sappho

Furieuse, les yeux caves et les seins roides,
Sappho, que la langueur de son désir irrite,
Comme une louve court le long des grèves froides,

Elle songe à Phaon, oublieuse du Rite,

Et, voyant à ce point ses larmes dédaignées,
Arrache ses cheveux immenses par poignées ;

Puis elle évoque, en des remords sans accalmies,
Ces temps où rayonnait, pure, la jeune gloire
De ses amours chantés en vers que la mémoire
De l’âme va redire aux vierges endormies :

Et voilà qu’elle abat ses paupières blêmies
Et saute dans la mer où l’appelle la Moire, –
Tandis qu’au ciel éclate, incendiant l’eau noire,
La pâle Séléné qui venge les Amies.

[De ‘Parallèlement’, 1889]

Safo

Furiosa, amb els ulls balmats i els pits erectes,

Safo, a qui el llanguiment dels seus desigs irrita,

corre com una lloba al llarg de platges fredes.

Somia amb Faó, ja oblidada del Ritu,

i, veient-se en tal punt menystingudes les llàgrimes,

la llarga cabellera amb les ungles s’arrenca;

i amb recances, després, que no calmen, evoca  

els temps on resplendia, pura, la jove glòria

dels seus amors cantats en vers, que la memòria

de l’ànima durà a les verges adormides :

i vet ací que abat les lívides parpelles

i es llança dintre el mar, on la Moira la crida...

Mentre que al cel esclata, encenent l’aigua negra,

la pàl·lida Selene, que venja les Amigues.

Versió molt lliure meva d’aquest conegut “sonet invers” de Verlaine, que ja havia publicat en una revista el 1867, tot i que no va aplegar en volum fins al 1889. Hi tracta la llegenda de la mort de la poetessa Safo de Lesbos, que suposadament s’hauria suïcidat llançant-se al mar des d’un promontori de l’illa de Lèucada, en veure’s refusada pel jove Faó, de qui ella s’hauria enamorat bojament. Verlaine diu que, amb aquest enamorament, Safo s’hauria oblidat del “Ritu”, en referència als no menys llegendaris ritus d’iniciació lèsbics que ella suposadament hauria liderat a la seva acadèmia de Mitilene (on, de fet, es venerava Afrodita i es cultivava la poesia, la música i la dansa). El poeta fa que Safo recordi els versos gloriosos en què hauria cantat el seus amors; uns cants que perduraran en la memòria de les seves deixebles, les “verges adormides”, a les quals hauria estat infidel en enamorar-se d’un home. Selene (la lluna) venja les amigues traïdes, mentre la Moira (el Destí) empeny la poetessa al seu tràgic final. En realitat, Safo va morir de vella, casada i amb fills.

Imatges (Wikimedia Commons): 

- Retrat de Paul Verlaine, per Otto Wegener. Fotografia en placa de vidre, 1893.

- Miquel Carbonell i Selva (1854-1896): ‘Safo a Lèucada’, oli sobre tela (1891), Museo del Prado, Madrid. Una obra d’aquest pintor i poeta de Molins de Rei, contemporani de Verlaine, que tracta del mateix mite de la mort de Safo.

Llibertat per als presos polítics, els exiliats i els processats.