Chaucer - The Wife of Bath's prologue (fragment)

 

Geoffrey Chaucer (1343-1400)
The Wife of Bath’s prologue (fragment)
 

Telle me also, to what conclusion

were membres maad of generacion,

and of so parfit wys a wright y-wroght?

Trusteth right wel, they were nat maad for noght.

Glose whoso wole, and seye bothe up and doun

that they were maked for purgacioun

of uryne, and oure bothe thynges smale

were eek to knowe a femele from a male,

and for noon oother cause — say ye no?

The experience woot wel it is noght so.

so that the clerkes be nat with me wrothe,

I sey this: that they maked ben for bothe;

that is to seye, for office and for ese

of engendrure, ther we nat God displese.

Why sholde men elles in hir bookes sette

that man shal yelde to his wyf hire dette?

Now wherwith sholde he make his paiement,

if he ne used his sely instrument?

Thanne were they maad upon a creature

to purge uryne, and eek for engendrure.

[The Canterbury Tales: The Wife of Bath’s Prologue, 115-134]
 
Versió lliure meva:
 
Pròleg del conte de la mestressa de Bath (fragment)
 

Digueu-me, doncs, per a quines finalitats

uns òrgans tan perfectes ens varen ser donats,

si no fou per ajudar a la procreació?

Podeu ben creure-ho: no hi va haver altra raó.   

Per més que alguns s’esforcin a voler proclamar

que van ser fets tan sols per l’orina evacuar,

i que aquestes cosetes, a més, poden servir

per si ets mascle o femella saber bé distingir,

i no per a res més... Ah, dieu que no, però?

L’experiència prou sap que no és tan sols això.

Tot i que els capellans s’enfadin, jo us diré

que per a ambdues dues coses aquests òrgans van bé:

per orinar i per procrear; i sempre que ho feu,

no feu de cap manera cap ofensa al bon Déu.

Per què, sinó, als llibres sagrats s’hi troba escrit

que, a l’esposa, el deute li ha de pagar el marit?

I com podria fer-li el diari pagament

si no fos fent servir el beneït instrument?

Per tant, tots ho tenim, i que us quedi ben clar,

per fer el riu, i també pel plaer d’engendrar.

 
                        
 
Els Contes de Canterbury són una obra mestra de la narrativa medieval en vers. A la manera del Decameró —del qual aprofita algunes narracions, com per exemple la Història de Valter i Griselda, que també va adaptar al català el nostre Bernat Metge, tots dos basant-se en la traducció llatina que Petrarca va fer del conte de Boccaccio—, s’hi aplega un recull de contes narrats per una colla de pelegrins que viatgen cap a Canterbury per visitar la tomba de sant Thomas Becket.
 
Chaucer ens hi presenta un ampli retaule de personatges de diferents estrats socials: una priora amb una monja i un capellà de monges, a part d’altres tres capellans; un monjo benedictí, un frare franciscà i un rector de parròquia; un noble cavaller, el seu fill escuder i un criat; un magistrat, un terratinent, un metge, un estudiant d’Oxford, un administrador, un reboster de jutjat i un agutzil; un mercader, un moliner, un mariner, un fuster, un mercer, un tintorer, un teixidor, un tapisser, un cuiner, un pagès, un venedor d’indulgències, un canonge alquimista —que s’afegeix a la comitiva un dia però se’n desdiu tot seguit i fuig— i el seu criat, que s’hi queda, a més de la mestressa de Bath i el mateix Chaucer; i encara hi ha Harry Bailey, l’amo de l’hostal del Tabard, que acull els pelegrins i s’incorpora a la comitiva. En total són 35 pelegrins, als quals l’hostaler proposa que contin dues històries cada un a l’anada i dues més a la tornada. Serien, doncs, tot plegat 140 contes, però Chaucer en va escriure tan sols 24 —queden, doncs, encara onze pelegrins sense conte propi—, tot i que molts comencen el seu relat amb un pròleg de presentació que és, en alguns casos, com una altra narració a part. A més, hi ha divertits diàlegs entre els oients, que expressen llur satisfacció o rebuig respecte a les contalles que van escoltant, i sovint mantenen agres picabaralles entre ells.

Les històries que ens expliquen són molt variades: n’hi ha de moralitzants i de fantàstiques, d’aventures i de miracles, i també faules, llegendes i sàtires, algunes de ben divertides, tot i que la darrera, la del rector, és un erudit sermó en prosa sobre els pecats capitals. En general, s’hi fa una forta crítica sobre diversos estaments socials, incidint especialment en la forma poc exemplar amb què molts clergues, funcionaris i comerciants exerceixen les seves professions, mirant tan sols pel benefici propi: extorsionant els pobres desvalguts, aprofitant-se de les dones, enganyant els incauts, venent butlles i relíquies falses a la gent ignorant... Els relats, a més, van acompanyats de nombroses referències filosòfiques, històriques, literàries, astronòmiques o mèdiques, compendi dels coneixements de l’Edat Mitjana, sense oblidar el sexisme, l’antisemitisme i la xenofòbia; en algun cas, això sí, els arguments són expressats potser amb una certa prolixitat.
 
La descripció d’alguns personatges és molt ajustada als tòpics de l’època: si el cavaller, un ancià ja retirat de les Croades, en surt encara mig ben parat, no així la priora, vanitosa, presumida i mundana —i que explica un miracle ambientat en un entorn explícitament antisemita—; tampoc el monjo, a qui es pinta golafre i més amant de la cacera que de les oracions; o el frare franciscà, que se’ns mostra mentider, avar i luxuriós. L’agutzil, en el seu pròleg, explica justament que un home va aixecar la cua d’un dimoni i del forat, brunzint com un eixam d’abelles, en van sortir vint mil frares; i el seu conte explica les enganyifes amb què un frare entabana un malalt per fer-li saltar els diners. Aquest era un tòpic generalitzat de l’època, en què a Anglaterra hi havia un refrany que deia: «He’s a friar, therefore’s a liar» (és un frare; per tant, és un mentider).

El conte del capellà de monges es burla de la vanitat dels homes i la poca prudència de les dones per mitjà d’una faula protagonitzada per un gall presumit, que és a punt de caure a la gola d’una guineu astuta. El conte del mariner explica com un frare espavilat es beneficia dels favors d’una jove casada amb un mercader molt avar; el frare, amb enganys, aconsegueix que el mercader li doni uns diners amb què la dona pot comprar-se vestits. El conte de l’administrador és una divertida facècia –variant d’un conte del Decameró– en què un moliner que volia estafar la farina a dos estudiants acaba veient com els joves, després d’haver passat la nit amb la filla del moliner (i també amb la seva dona, que en la foscor de la nit es confon de llit), l’estoven i se li emporten el pastís que s’havia fet amb la farina robada.
 
També el conte del moliner narra una situació grotesca, amb un estudiant que s’entén amb la jove dona d’un fuster vell, mentre el marit taujà, a qui han convençut que aquella nit hi haurà un diluvi, dorm dintre una pastera que s’ha penjat al sostre, preparat per fugir de la inundació. Mentre el jove i la dona estan folgant a pler, se’ls presenta un sagristà, que a través d’un finestró insisteix a fer un petó a la mestressa, però ella, en lloc de la boca, li ofereix el cul. Enfadat per la burla, el sagristà va a buscar un ferro roent a cal ferrer, i torna demanant un altre petó; aquest cop, però, és l’estudiant qui acosta el cul a la finestra i etziba un pet als morros del sagristà… però acaba amb l’esfínter socarrat. El jove, adolorit, crida demanant «aigua, aigua!», i en sentir això el fuster, pensant-se que ja ha arribat el diluvi, talla la corda d’on penjava la pastera i cau a terra enmig d’un gran terrabastall. Els veïns prenen per boig el pobre fuster, que els va explicant una història de diluvis que no es creu ningú, mentre la seva dona i l’estudiant el desmenteixen. 

                                  

 
Pel que fa a la mestressa de Bath, vídua de cinc marits i per tant més que experta en qüestions amatòries, explica en el pròleg del seu conte les vicissituds dels seus cinc matrimonis; el conte que segueix tracta d’un cavaller que, per salvar la vida, ha de descobrir què és allò que més agrada a les dones. S’hi debat sobre tot: que si el sexe, que si els diners, que si la família, que si la bellesa, que si el bon nom, que si els vestits i les joies, que si gaudir de salut i llarga vida; per acabar concloent que allò que a les dones els agrada més és… manar.
 

L’obra és plena de jocs de paraules i dobles sentits, molts dels quals difícils de capir fins per a un angloparlant d’avui; no diguem, doncs, per a nosaltres. Les edicions comentades, tanmateix, en solen destacar els més curiosos. N’esmentaré tan sols un exemple, partint d’uns versos que pertanyen també al conte del moliner: 

  Whil that hir housbonde was at Oseneye,

  as clerkes ben ful subtile and ful queynte;

  and prively he caughte hire by the queynte,

  and seyde, "Ywis, but if ich have my wille,

  for deerne love of thee, lemman, I spille."

Versió meva literal:
 
         Mentre el seu marit  era a Osney,
         com que els estudiants són molt subtils i espavilats,
         privadament ell la va agafar pel sexe  
         i va dir: “Ben cert, que si no aconsegueixo el meu voler,
         pel teu amor secret, estimada, moriré.”
 
Versió meva lliure en vers:
 
         Mentre que el seu marit a Osney es trobava,
         el murri estudiant, que no era gens obtús, 
         a la dona, en privat, li va tocar el parrús   
         tot dient: “Certament, si el que vull no puc fer,
         pel teu amor secret, cor meu, jo em moriré.”  

D’entrada, veiem que l’estudiant és descrit amb l’adjectiu «queynte», que volia dir ‘espavilat, astut, murri, pillet’; però al vers següent el noi, agosarat, li toca el «queynte» a la dona del fuster. És el mateix mot del vers anterior; només que, emprat com a substantiu, popularment significava ‘cony’ (i segurament deu estar emparentat amb l’ètim de l’anglès actual cunt, que vol dir el mateix). Gual la tradueix per “el conyet”, i Guardia per “sus partes”; en llur adaptació a l’anglès modern, Ecker i Crook en diuen “the twat”.

Però encara hi ha més. Les paraules que l’estudiant adreça a la dona les tria parodiant el to ampul·lós dels llibres de cavalleries i del roman courtois. És la frase «for derne love of thee, lemman, I spille», amb un verb, «spille», que totes les versions i adaptacions modernes tradueixen encertadament com ‘morir’. El concepte «morir d’amor» pertany, en efecte, al roman courtois, i en el sentit recte de la frase és paròdicament adequat a la situació que es narra: l’estudiant diu a la noia: «si no puc complir el meu desig, a causa del teu amor secret, estimada, jo em moriré».
 
Ara bé, el verb spille, actual spill, significava, i significa encara avui, també «perdre el temps» i «vessar-se»; i a partir d’aquesta darrera accepció, en un sentit metafòric, també vol dir «ejacular». De manera que les paraules que el jove adreça a la noia tenien, a més del volgut referent literari cortès, un triple sentit: «si no puc complir el meu desig, causat pel teu amor secret, estimada, jo... a) em moriré; b) estic perdent el temps; c) ejacularé». Aquests jocs de paraules no passaven de cap manera desapercebuts als oients o lectors del Contes, que ben segur celebraven l’enginy de l’autor com calia: rient.
 
Encara afegiré, com a curiositat, que en el conte del venedor d’indulgències, parlant de vins forts, s’esmenta «the white wine of Lepe [...] this wine of Spain [...] in Spain, right at the town of Lepe”; és a dir, el vi blanc de Lepe, del qual es diu que puja de seguida al cap, ja que és més fort que no els vins francesos de La Rochelle o Bordeus. Vet ací doncs que aquesta bonica ciutat andalusa ja era coneguda pel seu vi –no pas pel seu bon humor– a l’Anglaterra del segle XIV.
 

Alguns dels contes de Chaucer van ser duts al cinema per Pier Paolo Pasolini el 1972 amb el film I racconti di Canterbury, segona part d’una trilogia que havia començat amb el Il Decameron (1971) i que culminaria amb Il fiore delle mille e una notte (1974).
 
A la pel·lícula, les paraules del pròleg de la mestressa de Bath les diu, com de passada, al minut 6. Hi trobem, a més de fragments diversos de diàlegs de l’obra, el conte del mercader (el casament del vell Sir Gener amb la jove Maig, amb Hugh Griffith fent el paper del marit burlat); el conte del frare (l’inquisidor que es fa amic del diable, qui se l’acaba emportant a l’infern); el conte del cuiner, amb la història inacabada de Perkin el Ballaruga, on Pasolini ret un homenatge explícit a Charlot, i de passada als policies Dupond i Dupont); el conte del moliner (el fuster que tem el diluvi, amb la seva dona, l’estudiant i el sagristà); una part del pròleg de la mestressa de Bath, interpretada per Laura Betti; el conte de l’administrador (variant d’un conte del Decameró: el moliner que volia estafar els estudiants, que acaben dormint amb la seva muller i amb la seva filla i se li emporten el blat de franc); el conte del venedor d’indulgències (els tres amics que volen matar la mort); i el conte de l’agutzil (el frare desaprensiu que vol extorsionar un malalt, el qual li tira un pet perquè se’l reparteixi amb els altres frares del convent). El mateix Pasolini hi fa el paper de Chaucer.

 
Els Contes ens han arribat en uns 90 manuscrits fragmentaris: d’aquí ve la disparitat d’algunes lectures no coincidents, com podeu apreciar en els enllaços que cito més avall. A més, la llengua en què està escrita és un anglès molt primitiu (Middle English), per la qual cosa el lector anglòfon necessita un glossari que li tradueixi moltes paraules, o bé una traducció paral·lela a la llengua actual. També ho trobareu així en els tres primers enllaços; el quart és ja una edició adaptada a l’anglès modern. L’excel·lent llibre de Christopher de Hamel, Meetings with Remarkable Manuscripts (2016; en castellà, Grandes manuscritos medievales, Ático de los Libros, 2020) descriu el manuscrit més antic, el Chaucer de Hengwrt, conservat al País de  Gal·les, i desplega una interessant argumentació sobre la possible personalitat del seu copista.
 
En català hi ha una excel·lent traducció completa a càrrec de Victòria Gual (Quaderns Crema, 1998), així com una breu selecció de contes, amb propostes didàctiques, a cura de Joan Castelló (Tres i Quatre, 2002). També tenim una selecció de contes, en adaptació de Miquel Desclot, per a públic juvenil, amb il·lustracions de Roser Capdevila (Proa, 1992); i una traducció, a cura de Josep M. Jaumà i Joan Curbet, amb il·lustracions de Víctor G. Ambrús, sobre l’adaptació lliure dels contes que va fer Geraldine McCaughrean (Vicens Vives, 2000).
 
En castellà hi ha, entre altres, la versió de Pedro Guardia Massó (Cátedra, 2001), que ve precedida d’un pròleg extens i interessant, i que ens dóna la referència de la frase de la mestressa de Bath, quan esmenta les Escriptures per remarcar que el marit ha de pagar el «deute» a la muller: es tracta de la Primera Epístola de Sant Pau als Corintis, VII: 3.
 
El text original el trec de la selecció publicada per Penguin Popular Classics: The Canterbury Tales: a selection, Penguin Books 1969 (faig servir una reedició de 1996). I també es pot trobar, amb versions no del tot coincidents, en diferents llocs online:
 
http://www.online-literature.com/chaucer/canterbury/0/
http://www.sparknotes.com/nofear/lit/the-canterbury-tales/
http://english.fsu.edu/canterbury/
 
Hi ha també una edició en vers anglès modern: The Canterbury Tales. A complete translation in modern English , per Ronald L. Ecker i Eugene J. Crook (Hodge & Braddock, Palatka, Florida, 1993), que he consultat en un punt concret.
 
Imatges (Wikimedia Commons): a) Chaucer, miniatura al manuscrit Ellesmere (c. 1400); b) Retrat de Chaucer, del llibre Portait and Life of Chaucer (s. XVI), British Library; c) Miniatura de la Wife of Bath al manuscrit Ellesmere (c. 1400); d) William Blake: Chaucer’s Cantebury Pilgrims, gravat per a una edició nord-americana de 1820, The McCormick Library of Special Collections, Northwestern University, Illinois; e) Chaucer, segons un retrat anònim (c. 1570, National Trust, Heelis, Anglaterra; f) Chaucer recitant la seva traducció de Troilus and Criseyde, miniatura al frontispici del manuscrit d’aquesta traducció, Corpus Christ College Library, Cambridge; g) Primera pàgina del manuscrit Hemngwrt, National Library of Wales (en gal·lès, Llyfrgell Genedlaethol Cymru, a Averystwyth).

Amnistia i Llibertat.