Singularitats del Decameró català, i 16. Les cançons populars i altres presències catalanes.

16/ Les cançons populars i altres presències catalanes

Jornada V, conclusió

Quan parlàvem de les cançons catalanes que el traductor va inserir en la versió de Sant Cugat de 1429, ja vam veure, en la jornada V, els divertits i picants títols de cançons populars que Dioneo es proposava cantar, amb els quals DC substituïa els títols de l’original. Uns i altres sens dubte corresponen a cançons italianes i catalanes que en realitat existien, i que els lectors del seu temps coneixien.

En altres moments del Decameró hi surten personatges o ambients catalans o mallorquins. Ja hem vist el rei En Pere el Gran, fent torneigs a la catalana, i el mercader Queralt, i encara el mallorquí Pericó, amb dones ballant a l’estil mallorquí, i una coca catalana navegant cap a Xipre. Sense ànim d’exhaustivitat, faré esment de dos o tres casos més que hi he trobat. 

Jornada II, novel·la 5

A les desventures d’Andreuccio da Perugia, el que és seduït i robat per una dona i acaba en un femer, abans de ficar-se al sepulcre d’un bisbe, hi ha un moment en què, vagarejant per Nàpols, es diu que passa “per una via chiamata la Ruga Catalana” (DC: “per una carrera que om apella la rua Cathalana”), que es veu que era un carrer que existia realment. La presència de catalans a Nàpols era notable, i com que Boccaccio mateix hi va viure uns anys, segur que en devia conèixer algun.

Jornada V, novel·la 6

En aquest conte hi surt un personatge històric, En Roger de Llúria, que si bé no era català de naixement –va néixer a Sicília el 1250–, sí que forma part destacada de la història de Catalunya. Va servir a les ordres del rei En Pere el Gran i va ser l’artífex de la conquesta de Sicília, després de les Vespres Sicilianes (1282), en la seva condició d’almirall de l’armada catalanoaragonesa. Va morir a València el 1305 i és enterrat a Santes Creus. 

Al conte hi surt el noble Gian di Procida, que viu a l’illa de Pròcida, propera a Ischia, i que està enamorat de Restituta, filla d’un noble d’Ischia. Gian, que és nebot de l’almirall del mateix nom (personatge real que havia lluitat a Sicília en favor del rei català, i que també és esmentat a la novel·la sisena de la jornada quarta), va cada nit nedant fins a Ischia per veure la seva enamorada. Però un dia, uns mariners sicilians segresten la jove i la porten al rei Frederic II de Sicília. Frederic era el tercer fill de Pere el Gran, i el 1385 havia succeït en la corona de l’illa el seu germà Jaume II d’Aragó. En Frederic s’agrada de la noia i la reté al seu palau. Gian s’hi presenta amb la intenció d’alliberar-la. Són detinguts i els condemnen a ser lligats en un pal, esquena contra esquena, a la plaça de Palerm, on han de ser cremats. Per sort, arriba Roger de Llúria, que creu reconèixer la fesomia del noi i li pregunta qui és. Gian li confirma que és nebot del seu antic company d’armes, i té clar que de la condemna del rei no el podrà salvar ningú, però demana a Roger  que almenys faci posar els dos amants cara a cara, per tal que puguin morir contemplant-se. En Roger, rient, li diu “jo faré que la puguis mirar fins que te’n cansis”. Se’n va a veure el rei i li explica que, gràcies a l’oncle del jove, ell és ara rei de Sicília, i que el pare de la noia és el seu valedor a Ischia; de manera que el rei consent a alliberar-los, els omple de regals i els fa casar.

Jornada VI, novel·la 3

Es conta aquí una anècdota de madona Nonna dei Pulci, qui, amb una frase burleta, fa callar l’impertinent bisbe de Florència. En aquesta narració hi té un paper rellevant un personatge català, un mariscal del rei Robert d’Anjou anomenat a l’original Dego della Ratta, i Jacme de la Rata pel traductor de Sant Cugat. Vallverdú li diu Diego de Larrat o La Rata, i explica que probablement devia ser aragonès, un diplomàtic i cavaller al servei del rei Robert de Nàpols; també Capmany li posa Diego de Larrat. Hernández –que fa servir l’edició d’un manuscrit autògraf de Boccaccio– li posa per nom Diego de la Rath , que és potser la forma que hi apareix; i apunta en nota que era barceloní. En la narració, és un personatge caracteritzat per la seva avarícia i falsia, que fa daurar monedes de poc valor per fer-les passar per florins d’or i així pagar a un marit amb poques manies els favors que havia obligat la seva esposa a concedir-li. 

Jornada IX, novel·la 2

Les monges velles no es donen bon temps

Cap al final d’aquest conte, la mare superiora que renyava una novícia que havia estat descoberta amb un jove, quan s’adona que ella mateixa portava per toca els calçotets del capellà, capgira de sobte el seu discurs ortodox i conclou que és molt difícil sostreure’s a les temptacions de la carn; i decideix, en conseqüència, donar barra lliure a les  monges perquè en qüestions d’amor facin el que puguin. Boccaccio acaba dient que així ho van procurar fer totes; però el nostre traductor hi afegeix un matís.  

Di che la badessa [...] disse che ciascuna si desse buon tempo quando potesse; e liberata la giovane, col suo prete si tornò a dormire, e l'Isabetta col suo amante. Il qual poi molte volte, in dispetto di quelle che di lei avevano invidia, vi fé venire; l'altre che senza amante erano, come seppero il meglio, segretamente procacciaron lor ventura. [GB]  

Per tant, l’abadessa [...] va dir que cadascuna mirés de passar una bona estona quan pogués; i, havent alliberat la jove, se’n va tornar a dormir amb el seu capellà, i la Isabetta amb el seu amant, el qual després moltes vegades, a despit d’aquelles que li tenien enveja, va fer tornar; les altres, que estaven sense amant, com més bé van saber, secretament cercaren llur ventura. [R]  

Per la qual cosa l’abadessa [...] vench a dir [...] “donem-nos bon temps  tant com puscam, e açò vos man en virtut de santa obediència”. E, llicenciada la joveneta, ab lo seu prevere se’n tornà a dormir, e Isabel per semblant ab lo seu amant, lo qual despulls moltes voltes, en despit de aquelles qui li havien enveja, la monja hi feu venir. E les altres qui sens amants estaven,  al mills que pusqueren e pus secretament percassaren llur ventura, exceptat les velles, qui no·n pogueren trobar. [DC]  

Observem que la decisió de donar-se “bon temps tan com puscam”, en la versió catalana, l’abadessa la converteix en un manament i el rebla apel·lant a la santa obediència de les monges; però la cosa més curiosa és que, si a l’original totes s’acaben espavilant com poden per “percaçar llur ventura”, el traductor de Sant Cugat, més excloent que Boccaccio, es permet la llicència de fer constar que les pobres monges velles no van poder trobar cap amant.  

* * *

En fi, fins aquí he arribat en aquests comentaris al Decameró català de 1429, en què he transcrit i comentat les cançons catalanes que hi va incloure l’anònim traductor de Sant Cugat, més algunes observacions sobre singularitats de la seva versió respecte de l’original boccaccià, a part d’una meva modesta traducció de les onze balades que contenen les narracions originals. Confio no haver-vos atabalat gaire, i m’agradaria haver-vos incitat a rellegir aquesta magna obra, de la qual només he mostrat quatre engrunes.  

Imatges (Wikimedia Commons): a) Mestre de Bruges, Boccaccio i altres florentins fugint de la pesta, miniatura d’un còdex (1482), Koninklijke Bibliotheek, Amsterdam; b) Odoardo Fantacchiotti, Boccaccio, marbre (1845), Galleria degli Uffizi, Florència; c) Félix Ferrer i Galceran: Roger de Llúria, bronze (1889), Rambla Nova, Tarragona; d) Josep Reynés: Roger de Llúria, bronze (1888), passeig de Lluís Companys, Barcelona; e) Andrea del Castagno, Giovanni Boccaccio, fresc traslladat a fusta (c. 1459), Galleria degli Uffizi, Florència; f) J. M. W. Turner, Boccaccio relating the tale of the bird-cage, oli sobre tela (1828), National Gallery, Londres; g) Giorgio Vasari, Sis poetes toscans (Marsilio Ficino, Cristoforo Landino, Francesco Petrarca, Giovanni Boccaccio, Dante Alighieri, Guido Cavalcanti), oli sobre fusta (1544), Minneapolis Institute of Art (altres diuen que, en comptes de Ficino i Landino hi surten Cino da Pistoia i Guittone d’Arezzo. En tot cas, Boccaccio seria el quart per l’esquerra, entre Petrarca i Dante).  

Amnistia i Llibertat.