Rilke - Rose, du thronende

Rainer Maria Rilke  (1875-1926)

Die Sonette an Orpheus  (II, 6)

Rose, du thronende, denen im Altertume 
warst du ein Kelch mit einfachem Rand. 
Uns aber bist du die volle zahllose Blume, 
der unerschöpfliche Gegenstand. 

In deinem Reichtum scheinst du wie Kleidung um Kleidung 
um einen Leib aus nichts als Glanz; 
aber dein einzelnes Blatt ist zugleich die Vermeidung 
und die Verleugnung jedes Gewands. 

Seit Jahrhunderten ruft uns dein Duft 
seine süßesten Namen herüber; 
plötzlich liegt er wie Ruhm in der Luft. 

Dennoch, wir wissen ihn nicht zu nennen, raten... 
wir Und Erinnerung geht zu ihm über, 
die wir von rufbaren Stunden erbaten. 

                * * *

Entronitzada Rosa, pels antics
vares ser un calze de vora senzilla.
Per a nosaltres ets la flor infinita,
plena, total, objecte inexhaurible.
 
Lluus capa sobre capa en la teva puixança,
a la vora d’un cos fet tot de resplendor;
però alhora, cada un dels teus pètals
és com si refusés i negués tot vestit.
 
Des de segles enllà ta fragància ens arriba 
i ens crida, envoltada dels seus més dolços noms;
i de sobte esdevé com lloança en els aires.
 
Mes no en sabem dir el nom, que tan sols l’intuïm...
I els records que evocàvem se n’hi van, des de l’hora
mateixa que el seu crit poden haver escoltat. 

 

Versió molt lliure meva. La poesia de Rilke, amb les seves analogies sorprenents i els salts mortals d’una imatge cap a una altra, se’m fa sovint difícil de copsar en la seva plenitud. En català hi ha l’esplèndida versió d’Alfred Badia —que, tanmateix, pel fet de voler mantenir ritme i rima, sovint s’ha d’allunyar de l’estricte contingut textual, per bé que no pas de la idea que hi subjeu—; i en castellà sempre recorro a les clàssiques versions de José M. Valverde, Jaime Ferreiro Alemparte i Eustaqui Barjau, que són les que tinc a mà, per bé que n’hi ha d’altres. Grans traduccions, tot i que l’ambigüitat del text facilita una diversitat d’interpretacions que es posa de manifest en les diferents versions. Comparem, per exemple, com resolen els dos últims versos els quatre traductors esmentats:
 
«A él marchan los recuerdos que estábamos brindando, / desde horas que podían escuchar la llamada.»  (Valverde)
 
«Y va a incorporarse a él el recuerdo / que suplicamos en las horas de evocación.» (Ferreiro)
 
«Y un recuerdo regresa hacia él  / que en horas de recuerdo suplicábamos.» (Barjau)
 
«I el record de les hores de gràcia es desperta / corfonent-se amb el vol de ta dolçor lliberta.» (Badia)
 
(En les tres versions castellanes, l’antecedent del pronom “él” és, respectivament, “el aroma”, “tu perfume” i “el perfume”. La versió catalana, per mor de la rima, va més per lliure.)
 
En aquest sonet, si l’entenc bé, el poeta lloa la rosa, que antigament era una flor senzilla i avui és un símbol de bellesa inacabable; va vestida amb robes magnífiques que envolten un cos resplendent. Però aquesta esplendor és il·lusòria, ja que allò essencial de la rosa és el seu perfum, i aquest sí que és inabastable: ni tan sols no el podem definir amb paraules, per bé que sí que el podem fixar en l’evocació, en la memòria, associat a algun instant gloriós de la nostra experiència passada. Si non è vero..., oi? Val a dir que la rosa és un motiu recurrent en la poesia de Rilke; però aquest poema en concret em fa pensar en altres de Juan Ramón Jiménez, també extasiat pel perfum de les roses («allá va el olor de la rosa: / cójelo en tu sinrazón!», que deia, quan jo era jove, en els bitllets de 2.000 pessetes).

Imatges: Leonid Pasternak, Retrat de Rainer Maria Rilke, data desconeguda; John Williams Waterhouse, The Soul of the Rose (L’ànima de la rosa, 1908), oli sobre tela, col·lecció privada; Lawrence Alma-Tadema, Les roses d’Heliogàbal, oli sobre tela (1888), col·lecció privada. 

Amnistia i llibertat.