Singularitats dels Decameró català. 15. Que quedi clar que era el rei d'Aragó

 

15/ Que quedi clar que era el rei d’Aragó
Jornada X, novel·la 7
 
En aquesta narració, Pampínea conta una anècdota sobre un personatge històric, el comte de Barcelona i rei d’Aragó Pere el Gran (Pere II de Catalunya i III d’Aragó), rei de Sicília des de 1282 fins al 1285, en què va morir als 45 anys.
 
El regne de Sicília havia estat en mans de la dinastia dels Hohenstaufen, fins que l’any 1266 el francès Carles d’Anjou va envair l’illa i s’hi va instal·lar com a rei. El 1282 hi va haver un alçament popular contra el règim angeví, moviment conegut com les Vespres Sicilianes; i els revoltats van demanar ajuda  a Pere el Gran  –que estava casat amb Constança de Hohenstaufen, filla del difunt rei Manfred I de Sicília– i li van oferir la corona. Pere el Gran va ocupar l’illa amb l’ajut de Roger de Llúria, va derrotar els francesos i va esdevenir rei. Arran d’aquella victòria, Roger de Llúria va dir allò “que nengun peix se gos alçar sobre mar, si no porta hun escut o senyal del rey d'Arago en la coha”, segons conta la Crònica de Desclot. 

 
El conte del Decameró recull una anècdota galant d’aquest rei, que s’inspira en un fet narrat en la Crònica de Bernat Desclot. En Pere va fer una gran festa a Palerm i va organitzar un torneig cavalleresc a la usança dels catalans, en què ell mateix va participar.
 

Nel tempo che i franceschi di Cicilia furon cacciati, [...] essendo il re Pietro di Raona signor della isola divenuto, faceva in Palermo maravigliosa festa co' suoi baroni. Nel la qual festa armeggiando egli alla catalana... [GB]

 

En el temps en què els francesos van ser expulsats de Sicília [...], havent el rei Pere d’Aragó esdevingut senyor de l’illa, va fer a Palerm una meravellosa festa amb els seus barons. En la qual festa, celebrant ell un torneig a la catalana... [R]

 

En lo temps que·ls francesos foren gitats de Sicilia [...], stant lo rei En Pere d’Aragó senyor de la illa de Sicilia, se feya en Palerm meravellosa festa ab los barons del rey e de la ylla. En la qual festa, faent lo rey alguns fets d’armes a la catalana... [DC]

 
Una noia anomenada Lisa, filla d’un humil artesà, el va veure combatre en el torneig i se’n va enamorar bojament. Com que sabia que era un amor impossible per la distància social –i perquè el rei era casat amb Constança–, la jove emmalaltí d’amor i s’anava consumint davant la desesperació dels seus pares, que no sabien res del seu deliri. Quan ja estava molt feble, va explicar la veritat a un amic seu poeta i cantor, Minuccio d’Arezzo (“un fi e molt abte cantador e sonador”), l’art del qual era apreciat a la cort reial.  Lisa li va demanar que fes saber al rei que ella l’estimava (“de la sua amor me só axí encesa d’un foch ardent que tant fort en la anima me es intrat que m’ha aportada en lo punt que tu·m veus”) i que moria a causa d’aquest amor, que sabia impossible.
 
Minuccio va escriure immediatament un poema i va anar de seguida a trobar un compositor, Mico de Siena (DC n’omet el nom i diu tan sols “un gran son amich de Sena, molt gran trobador en la gaya sciencia”) per demanar-li que hi posés música, cosa que Mico va fer prestament. El poema toscà –que ja heu pogut veure, en la versió original i en traducció meva, a l’entrada corresponent a la jornada desena– parla d’una noia que mor d’amor i demana que hom ho faci saber al seu estimat; però DC omet el text de la balada.
 
Tres dies després, el rei donava un convit i Minuccio hi va assistir. El rei li va demanar que cantés, i el trobador va deixar tothom admirat amb la seva cançó. El rei li va demanar d’on havia tret la balada, que ell no l’havia sentida mai; i Minuccio li va dir: “no ha encara tres jorns que les paraules e lo sò es stat tot fet”. I li va explicar les circumstàncies en què l’havia escrit. El rei se’n va meravellar, i va dir a Minuccio que fes saber a la jove que aquell vespre mateix el rei l’aniria a veure. En saber-ho, Lisa es va alegrar molt i es va sentir reconfortada en la seva feblesa. El rei, acompanyat de dos homes del seu seguici, va anar a veure el pare de Lisa, i li va demanar per la seva filla; li van dir que havia estat molt malalta, però que justament feia una estona que semblava haver millorat. El rei, sempre acompanyat dels dos homes i del pare de la jove, va entrar a la cambra de la noia, li va agafar la mà, hi va parlar una estona i la va animar a millorar-se. Tothom va considerar aquesta visita com una gran mostra d’humanitat.
 
El rei, però, en va parlar amb la seva esposa, i es van posar d’acord en com havien d’obrar. Així, un altre dia es van presentar a casa de Lisa el rei i la reina, acompanyats d’un gran seguici de cavallers i dames. Van visitar la jove, que ja es trobava molt millor, i el rei li va dir públicament que com a premi del seu amor impossible, ell li faria un gran honor: d’una banda, li donaria un marit com calia a la seva condició; i, de l’altra, el rei tota la vida es consideraria un cavaller al servei d’ella, sense demanar-li a canvi res més que un únic petó.
 
Lisa, molt cortesament, li va donar les gràcies per tant honor, i va acceptar de prendre i honorar el marit que el rei volgués donar-li, ja que per amor d’ell faria tot el que el rei li manés, ni que fos tirar-se al foc. Però que, pel que fa al bes, no l’hi podia ella concedir de cap manera, si no era amb llicència de la reina.
 
A la reina li va plaure molt aquesta resposta, i va accedir. El rei va fer venir un gentilhome, noble però pobre, anomenat Perdigó, li va donar uns anells i va manar que es desposés amb Lisa. I com a dot, a la jove li va donar dues ciutats: “Casalú e Calata”, en paraules del traductor català, “Ceffalù e Callattabellotta” en Boccacio; és a dir, Cefalú i Caltabellotta, al nord i cap al sud de l’illa, respectivament. I, en acabat, es va acostar a la núvia i li va fer un cast petó al front. I el rei no va participar mai més en cap fet d’armes sense portar al damunt l’ensenya que Lisa li va enviar. 

 
Boccaccio acaba amb aquesta consideració sobre la cavallerositat del rei En Pere, comparada amb la mesquinesa i crueltat de molts sobirans del temps actual (el seu, i no ha canviat pas tant la cosa):
 

Così adunque operando si pigliano gli animi dei suggetti; dassi altrui materia di bene operare, e le fame etterne s'acquistano. Alla qual cosa oggi pochi o niuno ha l'arco teso dello 'ntelletto, essendo li più de' signori divenuti crudeli tiranni. [GB]

 

Obrant, doncs, així, es conquereixen els ànims de la gent; es dona als altres model d’obrar bé i es guanya una fama eterna. A la qual cosa avui pocs o ningú no tenen tens l’arc de l’intel·lecte, havent la majoria dels senyors esdevingut cruels tirans. [R]

 

E axí adonchs obrant se prengueren les ànimes dels següents per dar matèria de ben obrar e la fama atrement se conquistà. A la qual cosa pochs vuy o no algú són regidors del enteniment, ans de senyors són tornats lops e cruels tirants. [DC]

 

A part d’una errada en la traducció de “suggetti” (subjectes) per “següents”, potser derivada d’una errada en la còpia en toscà, i l’afegit de “llops”, la conclusió és igualment vàlida.
 
L’encapçalament de la novel·la en toscà es refereix al rei com a “il re Pietro” (després, com hem vist, el primer cop que és esmentat, hom l’anomena “Pietro di Raona”, que semblaria un país imaginari). El traductor català li diu en totes dues ocasions, “Lo rey En Pere d’Aragó”, perquè quedi clar des del mateix títol que es tractava d’un rei de la Corona d’Aragó –per bé que ja no de la mateixa dinastia que va des de Guifre el Pilós fins a Martí l’Humà, car el 1429 ja governaven els Trastàmara, des del Compromís de Casp l’any 1416.

Val a dir que el rei En Pere i la conquesta de Sicília són esmentats també, de passada, cap al final del conte sisè de la segona jornada. Pel que fa a la relació dels fets imaginats en aquest conte amb la història que conta Desclot en la seva crònica, vegeu el meu comentari a la balada desena, l’atribuïda a Minuccio d’Arezzo, on es cita el text de la Crònica i es parla de Macalda di Scaletta, muller d’Alaimó de Messina, i de llur relació amb els reis En Pere i Na Constança.

Imatges (Wikimedia Commons): a) Edmond Leighton: How Liza loved the King, oli sobre tela (1890), Towneley Park, Burnley, Lancashire; b) Pere II el Gran desembarca a Trapani, Sicília, miniatura de la Nuova Crònica de Giovanni Villani (s. XIV); c) Pere el Gran besant Lisa malalta al llit; miniatura d’un manuscrit del Decameró del segle XV;  d) Filippo Arioso: Pere II el Gran, oli (1634, còpia d’un retrat de 1586), Palau de la Generalitat, Barcelona.

 
Amnistia i llibertat.