Singularitats del Decameró català. 9. L'alfàbrega de Salern

9/ L’alfàbrega de Salern 

Jornada IV, novel·la 5 

Aquí se’ns conta la tràgica història d’Ellisabetta, a qui els seus germans li maten l’amant, i ella en conserva el cap en una torreta d’alfàbrega que rega cada dia amb els seus plors; fins que els germans li prenen la torreta i ella mor decandint-se d’amor. La narració acaba amb dos versos dels quals es diu explícitament que formen part d’una cançó popular:  

Ma poi a certo tempo divenuta questa cosa manifesta a molti, fu alcuno che compuose quel la canzone la quale ancora oggi si canta, cioè:

Quale esso fu lo malo cristiano,
        che mi furò la grasta, et cetera. [GB]
 
Però al cap de poc temps, havent aquest fet esdevingut manifest per a molts, hi va haver algú que va compondre la cançó que encara avui es canta, és a dir:
         Qui va ser el mal cristià
         que em va robar la torreta?, etcètera. [R]
 
E puys, aprés poch temps que açò fonch estat fet, se manifestà de foren alguns qui per amor d’ella feren aquella que encara huy se cante en Sicilia que diu:
        Qualo fo quillo mal cristiano
        qui mi furau la resta
        meu basilico salernitano, etc.  [DC]

 

Fixem-nos que el traductor afegeix, per una banda, que la cançó fou composta “per amor d’ella”, és a dir, de la dissortada Ellisabetta; i que on encara avui es canta és “a Sicília”. Però sobretot, hi afegeix un tercer vers, que especifica que l’alfàbrega era de Salern (en la narració ja s’havia dit abans, aquest detall: es veu que el basilico salernità gaudia i gaudeix de fama merescuda). Ara bé, els tres versos no són pas en català ni els dos primers corresponen al toscà de l’original; podem suposar que tots tres són en sicilià o napolità? No sabria dir-ho. Semblaria, doncs, talment com si el traductor conegués de primera mà la tonada. És clar que, com hem anat advertint, podria ser que aquests tres versos formessin ja part de la còpia que el nostre anònim va fer servir. 

Aprofito per dir que el fet que la traducció fos acabada al monestir de Sant Cugat no implica pas, com algun erudit ha suposat, que el traductor fos monjo; podia tractar-se d’un laic, qui sap si un mercader, un militar o un cortesà, que hagués viscut a la cort del Magnífic a Nàpols i per això coneixia bé la llengua. 

Imatges (Wikimedia Commons): a) Ricciardo Meacci, Isabella e il vaso di basilico, aquarel·la (1890), col·lecció privada; b) anònim, Els germans d’Elisabetta enterrant Lorenzo, miniatura d’un còdex del Decameró del segle XV, Bibliothèque de l’Arsenal, París; c) Henrietta Rae, Isabella (1905); d) Joseph Severn, Isabella and the pot of basil (segle XIX); e) John William Watherhouse, Isabella and the pot of basil, oli sobre tela (1907), col·lecció privada.  

 

Amnistia i llibertat.