Singularitats del Decameró català. 14. El rei que va canviar de regne

14/ El rei que va canviar de regne
Jornada X, novel·la 1
 
En aquesta narració, contada per Neífile, ja des de l’encapçalament el traductor de Sant Cugat hi fica cullerada. En efecte, el títol original diu: “Un cavaliere serve al re di Spagna...” i DC ho tradueix per “Un cavaller servia lo rei n’Anfors...”. Fins aquí, tan sols pot sorprendre l’omissió del nom d’Espanya, però l’afegit del nom del rei no és estrany, ja que en el text de Boccaccio el rei en qüestió es diu, efectivament, Alfons. Els erudits creuen que es tracta d’Alfons VIII de Castella (1155-1214), dit el Noble, el de la batalla de les Navas de Tolosa. Aquí Boccaccio es fa ressò d’una confusió geogràfica que en aquella època sens dubte ja es devia donar popularment, car ni en temps de Boccaccio ni en temps del seu traductor al català no existia ni de lluny cap “regne d’Espanya”. Hi havia el regne de Castella, que incloïa Castella i Lleó, amb el principat d’Astúries; i hi havia la Corona d’Aragó, que incloïa els regnes d’Aragó, València i Mallorca i el principat de Catalunya. I encara hi havia el regne de Navarra, independent. Per tant, el “regne d’Espanya” era una entelèquia; però geogràficament, la península ibèrica es devia associar des d’Itàlia al nom de la Hispania romana, i així com el rei d’Aragó, a cavall del segles XIV i XV era ben conegut com a tal pel seu domini a Còrsega, Sardenya, Sicília i Nàpols, el rei de Castella ja era percebut i designat, ben anacrònicament, pel nom de “rei d’Espanya”. Justament el 1429, any de la traducció de Sant Cugat, havia esclatat una guerra entre els Trastàmares d’Aragó i els de la Castella de Joan II, parents malavinguts. Per això, el nostre traductor, vassall d’Alfons el Magnànim, no desaprofita l’ocasió de fer venir l’aigua al seu molí, i transformar un conte que parlava de la gentilesa i magnanimitat d’un antic rei castellà per aplicar-lo al seu rei actual, no menys Magnànim.

El conte comença explicant que misser Roger, un  cavaller florentí, vol conèixer el rei Alfons d’Espanya, que era famós pel seu valor:
 

prese per partito di volere un tempo essere appresso a Anfonso re d'Ispagna, la fama del valore del quale quella di ciascun altro signor trapassava a que'tempi. E assai onorevolmente in arme e in cavalli e in compagnia a lui se n'andò in Ispagna, e graziosamente fu dal re ricevuto. [GB]

 

va decidir que volia durant un temps servir Alfons, rei d’Espanya, la fama del valor del qual superava la de qualsevol altre senyor en aquell temps. I molt honorablement, amb armes i amb cavalls i amb companyia, se’n va anar a trobar-lo a Espanya, i graciosament fou rebut per ell. [R]

 

pres partit de voler anar servir aquell magnifich rey n’Alfonso, rey d’Aragó, la fama e la valor del qual trespassa vuy en armes e en gentileses, e en totes altres virtuoses obres tots los altres virtuosos senyors del món. E per complir lo dir viatge mès-se en stat assau honorable en cavalls e en armes, e en honorable companyia sen anà en la ciutat de Barcelona, on honorablament per lo dit senyor fo reebut. [DC] 

 

Ja veiem com el traductor català canvia el nom de “rei d’Espanya” pel de “rei d’Aragó”, i amplia l’elogi al seu valor parlant de les “armes i gentileses i virtuoses obres”. I quan Boccacio diu que se’n va anar a trobar-lo a Espanya, la versió catalana diu que se’n va anar a Barcelona. Val a dir, de passada, que la cort del Magnànim va acabar sent gairebé sempre a Nàpols, i que a Barcelona no el van veure gaire sovint.  

 
Misser Roger coneix el seu admirat rei i veu que sí, que generosament obsequia els seus cortesans amb castells i viles..., però a ell li regala tan sols una mula; això sí, de qualitat: “una de les millors e una de les pus belles mules qui may se cavalcassen”. Acompanyat d’un criat del rei, misser Roger viatja amb la seva mula, fins que, en fer-se fosc, s’atura en un indret per descansar. El text original no diu en quin lloc concret s’esdevé això, però el nostre traductor sí que ho especifica: “foren a una vila apellada Montmoló”; és a dir, precisa que es tractava de Montmeló, cosa versemblant per la proximitat amb Barcelona.
 
Allí la mula no vol fer les necessitats a l’estable, però després, quan ja són a la vora d’un riu, l’animal es caga dintre el riu. Però el nostre traductor, a qui no li devia agradar parlar de porqueries, diu que simplement la mula es nega a travessar una riera. I llavors el cavaller diu una frase que, mitjançant el criat, arribarà a les orelles del rei:
 

vennero a un fiume, e quivi abbeverando le lor bestie, la mula stallò nel fiume. Il che veggendo messer Ruggieri, disse: « Deh! dolente ti faccia Dio, bestia, ché tu se'fatta come il signore che a me ti donò». [GB]

 

van arribar a un riu, i abeurant allà llurs bèsties, la mula es va cagar en el riu. Veient-ho, misser Roger va dir: “Vatua la bèstia, que Déu et castigui, perquè ets ben igual que el senyor que a mi et va donar.” [R]

 

pervengueren en una riera e aquí, abeurant les llurs bèsties, la mula se aturà en la riera no volent passar; la qual cosa veent lo dit micer Roger, dix: “E dolenta! si es tu e tan be sembles ton senyor!” [DC] 

 

 

Val a dir que stallare, parlant d'una bèstia, tant pot significar 'defecar' com 'ficar a l'estable'; però aquí el context era ben clar: la mula, quan era a l'estable, no va voler defecar, i en canvi ho va fer al riu. 

El rei va cridar el cavaller a palau i li va demanar el sentit de les seves paraules. Aquest li respongué que la mula feia les seves necessitats on no tocava, igual com el rei es mostrava generós amb qui no ho mereixia. Però la versió catalana continua obviant la cagada de la mula, i es limita a reiterar que tan sols es va parar on no havia de fer-ho:
 

Signor mio, per ciò ve l'assomigliai, perché, come voi donate dove non si conviene, e dove si converrebbe non date, così ella dove si conveniva non stallò, e dove non si convenia sì. [GB]

 

Senyor meu, per això l’he comparat, perquè, així com vós doneu on no convé, i on convindria no doneu, així ella on convenia no va cagar, i on no convenia, sí. [R]

 

Senyor: per ço la he comparada a vós, com vós donau lla on no·s pertany, e lla on sa pertany e vós deuríeu, no donau; e axí ella lla on devia no s’aturà, e lla on no devia se aturà. [DC]

 

El rei li diu que això és cosa de la mala sort del cavaller, i per demostrar-li-ho, li deixa escollir entre dos cofres, l’un ple de tresors i l’altre ple de terra. El cavaller en tria un, i quan l’obre veu que només hi ha terra. El rei li diu que això demostra que és en Roger qui té mala sort, però que el rei, com que és magnànim i generós, li regala l’altre cofre amb el tresor. I li explica que si no li havia donat cap castell ni vila del seu regne era perquè veia que el cavaller no tenia intenció de fer-se espanyol ni de quedar-se a viure en aquell país:
 

Io so che voi non avete animo di divenire spagnuolo, e per ciò non vi voglio qua donare né castel né città [GB]

 

Jo sé que vós no teniu intenció d’esdevenir espanyol, i per això no us vull donar aquí ni castell ni ciutat [R]

 

e per ço com yo scé que vós no sou vengut ací per esser Cathalà, per ço yo no us vull donar ací ne castells ne viles [DC]

 
Fins al final, doncs, el traductor ha catalanitzat l’acció d’aquest conte: canviant Espanya per Aragó, situant l’acció entre Barcelona i Montmeló, substituint “espanyol” per “català” i convertint un rei del passat, Alfons VIII de Castella, en un de ben viu, Alfons V d’Aragó i IV de Catalunya, el Magnànim, que regnava quan el nostre anònim de Sant Cugat acabava de traduir el Decameró.

Imatges (Wikimedia Commons): a) Alfons VIII de Castella i Elionor Plantagenet, miniatura (s. XIII), del còdex Tumbo menor de Castilla, Biblioteca Nacional, Madrid; b) Jaume Mateu, Alfons el Magnànim, tremp sobre fusta (1427), Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona; c) Felip Masó i Falp, Alfons el Magnànim, oli sobre tela (1813), Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú; d) Segell d’Alfons el Magnànim, Museu de Prehistòria, València.

 
Amnistia i llibertat.