Singularitats del Decameró català. 12. Un refrany aragonès

 
12/ Un refrany aragonès
Jornada VII, novel·la 2
 
Filòstrat conta la divertida història de la napolitana Peronella, que es veu sorpresa per l’arribada del seu marit quan estava amb el seu amant, Giannello. Aquest s’amaga dintre d’una bota que tenen a casa. El marit, que venia amb un altre home, explica a Peronella que ha venut la tina al seu acompanyant per cinc florins. La dona, amb àgils reflexos, respon que justament ella l’acaba de vendre a Giannello, que li n’ha ofert set florins, i que ara és a dintre la bota, examinant-la. El marit, content pel negoci, es desfà de l’altre comprador. Giannello surt de la bota i diu que per dintre està molt bruta (“par-me que vós hajats tinguda dintre merda, car tot es empastat no scé de què”), i que no la comprarà pas si no és ben neta; de manera que el marit es fica dintre la tina i comença a gratar. Peronella, des de fora li va dient on ha de gratar i de quina manera, mentre Giannello se li arramba i “en aquella manera que·l pastor solta lo cavall desenfrenat a l’euga, ell se tolgué lo desig”. Un cop el marit i l’amant han enllestit les respectives feines, el jove comprova que la tina és neta, paga els set florins al marit i fa que la hi portin a casa. Aquí acaba la narració de Filòstrat, però al nostre traductor li ve de gust afegir-hi un refrany en aragonès:
 

Giannello, guardatovi dentro, disse che stava bene, e che egli era contento; e datigli sette gigliati, a casa sel fece portare. [GB]

 

Giannello va mirar a dintre, va dir que estava bé i que ell n’estava content; i li va donar set florins i a casa se la va fer portar. [R]

 

E Johanello, guardant de dintre, dix que be stava lo fet e que ell era ben content; e donant-li los VII guillats, a casa la se’n feu portar. E per ço·s diu en Aragó: “sobre cuernos, cincho soeldos”. [DC]

 

 

Els paremiòlegs expliquen aquest refrany amb l'anècdota d'una dona aragonesa que va comprar un cabrit per cinc sous, però no tenia els diners a mà; el venedor del cabrit va dir que l'hi regalava a canvi de tenir relacions amb ella, i la dona hi va estar d'acord. Quan ja havien enllestit la feina, va arribar el marit a temps de trobar el venedor a casa seva. Aquest va justificar la seva presència dient que havia vingut a vendre un cabrit a la seva esposa, cosa que la muller va confirmar. El marit, ben convençut, i sabent que la dona no disposava de diners, va demanar quant valia el cabrit; el venedor li ho va dir, i l'home va pagar els cinc sous ben satisfet. 

El refrany aragonès, per tant, vindria a ser un equivalent del nostre “cornut i pagar el beure”, bé que en el cas del Decameró és el marit enganyat el qui cobra, i encara hi guanya dos florins sobre el preu que ell havia aparaulat abans. Aquí no podem pensar que el refrany aragonès formés part de la còpia toscana que el nostre traductor feia servir; va ser, amb tota seguretat, l'anònim de Sant Cugat el que l'hi va afegir perquè li devia fer gràcia i va pensar que als seus lectors també els en faria. 

Diguem de passada que les monedes florentines es diuen “gigliati” (de giglio 'lliri') perquè a l’anvers hi tenien encunyada una flor de lis; DC ho tradueix per “guillats”, i així mateix ho fa Maria Aurèlia Capmany [MAC]; Francesc Vallverdú [FV] en diu “florins”, i María Hernández Esteban [MHE], en castellà, “flordelisados”. Pel que fa a la bota, GB en diu “il doglio”, que el diccionari explica que era un “vas de terra cuita en què els antics guardaven aliments”; DC ho tradueix per “l’alfàbia”, que segons el DCVB és un vas de terra cuita, molt més ample pel mig que per dalt i per baix, sense coll ni nanses, que serveix per guardar-hi oli, aigua o cansalada; pot fer fins a 1,60 m de diàmetre; FV ho tradueix per “la tina” i MAC per “la bota”; MHE en diu “el tonel”.
 
Imatges (Wikimedia Commons): Miniatures dels quadre còdexs de l’enciclopèdia Omne Bonum, de James le Palmer (s. XIV): espòs posant l’anell a l’esposa; adolescents enamorats; British Library, Londres.
 
Amnistia i llibertat.