Singularitats del Decameró català. 8. Els dimonis a l'infern

8/ A l’estiu i a l’hivern, els dimonis a l’infern
Jornada III, novel·la 10
 
S’hi narra la divertida anècdota d’Alibech, una noia molt pietosa de Gafsa o Capsa, a Tunísia, que, volent dedicar la vida a servir Déu, li recomanen que se’n vagi a la Tebaida amb els anacoretes, que li ensenyaran la manera de fer-ho. Arribada al desert, troba dos anacoretes que, veient-la tan bonica, l’allunyen per evitar temptacions i l’adrecen a buscar altres eremites. Però el tercer, un ermità de nom Rústic, decideix cedir a la temptació, acull la jove, “que may no avia conegut home”  i li explica que “la major servey que podia fer a Deu sí era metre lo diable en infern, en lo qual nostre Senyor l’avia condampnat” (Vaig citant del Decameró català, que segueix força fidelment l’original, tret d’un punt que ja es comentarà).
 
L’ermità i la jove es despullen i la jove, “veent la resurrecció de la carn al davant” li diu: “Rustico, quina cosa es aquexa, que jo·t vetg que axí t’ix enfora e jo no hu e?” (Rústic, quina cosa és aquesta, que veig que et surt enfora i jo no ho tinc?). Ell li diu que “açò es lo diable”. Ella respon: “loat ne sia Deu, que jo veig que estich millor que tu, car jo no n’he, d’aquex diable”. Ell li explica que, en efecte, ella no té el diable, però que en canvi “tu has infern”; la fa posar bé i “li ensenyà com ne en quina manera devia estar per encarcerar aquell maleyt de Deu”. I aquí ve un punt en què la versió catalana (o la còpia original que usava el traductor) difereixen en un detall:
 

La giovane, che mai più non aveva in inferno messo diavolo alcuno, per la prima volta sentì un poco di noia, per che ella disse a Rustico: «Per certo, padre mio, mala cosa dee essere questo diavolo, e veramente nimico di Dio, ché ancora al ninferno, non che altrui, duole quando egli v'è dentro rimesso.» Disse Rustico: «Figliuola, egli non avverrà sempre così.»[GB]

 

La jove, que no havia ficat mai cap diable a l’infern, per primera vegada va sentir una mica d’enuig, per la qual cosa va dir a en Rústic: “Per cert, pare meu, mala cosa deu ésser aquest diable, i veritablement enemic de Déu, perquè fins i tot a l’infern, més que qualsevol altre, fa mal quan es fica a dintre”. En Rústic digué: “Filleta, això no serà sempre així”. [R]

 

E la donzella, qui may pus en infern no havia mès diable ningú, per la primera volta sentí hun poch d’affany, e per çò ella dix a Rustico: “Per cert, pare meu, mala cosa deu ser haquest diable, e bé crech verament deu esser enemic de Deu, car encara no és dintre sí plora per despler que n’ha”. Dix lavors Rustico: “Calla, ma filla, que ell no u farà tots temps, axí per fet que sen meta”. [DC]

 

En la versió catalana d’aquest paràgraf crida l’atenció –a part de la resposta final de l’ermità, que hi és una mica ampliada– el fet que, per a Alibech el dimoni quan entra per primer cop dintre l’infern, no li “fa mal”, que és el que diu l’original, sinó que “plora per desper que n’ha” (plora per la desesperació que té). Un afegitó procaç que el traductor –o la còpia d’on traduïa- s’empesca ex novo? O bé simplement una mala traducció de “duole” (‘plora’, en comptes de ‘dol, fa mal’)? 

El conte continua explicant que, perquè ja no li fes mal, el dimoni hi va entrar sis vegades seguides, i que durant molts dies ho van fer. Alibech, que aviat hi va trobar solaç, comentava: “jo no·m sé lo diable per què fuig de l’infern, car si el hi entràs tan volenters com l’infern lo rep, ell no n’eixiria jamay”. Però l’ermità només s’alimentava d’herbes i arrels, i no tenia gaire vigor; aquest exercici tan sovintejat “lo cothó li havia tret del gipó, en tal manera que tal volta ell sentia fret que un altre fora suat” i explica a la noia que només s’havia de ficar a l’infern el diable quan aquest aixequés el cap amb supèrbia; i com que, vençut, ja no ho feia gairebé mai, no calia. Però la jove li deia “si el diable teu és castigat e no·t dona pus enuig, a mi lo meu infern no·m lexa estar; per què faràs bé que ab lo teu diable ajuts a traure la ràbia del meu infern, axí com jo ab lo meu infern é feta posar la supèrbia al teu diable”. En Rústec s’hi esforça, però no pot complir gaire: era “com posar gra de mill en bocha d’ase” (gittare una fava in bocca al leone: tirar una fava a la boca del lleó, diu Boccaccio).


Finalment, es mor el pare d’Alibech i ella hereta els seus béns. Com que ella estava desapareguda, se’ls hauria quedat l’Estat; però un jove d’allà la busca i la troba, i ve a buscar-la per casar-s’hi. Arribats al seu poble, unes dones li demanen què hi feia al desert, i quan els ho explica amb pèls i senyals, elles es posen a riure (“que encara crech que sen riuhen”), i des d’aleshores la frase “posar el diable a l’infern” es va posar de moda a Tunísia i, creuant el mar, a Itàlia, on “encara dura”.

Imatges (Wikimedia Commons): a) Luca Signorelli, detall de I Dannati all’inferno, fresc (1499-1502), Cappella di San Brizio, Orvieto (Úmbria); b) el fresc sencer de Signorelli a Orvieto; c) Battista di Biagio Sanguigni, Sant Antoni Abat exorcitzant una dama posseïda pel diable (c. 1420), National Galleries in Scotland.  

Amnistia i Llibertat.