Ànite de Tègea. Epigrames

Ànite de Tègea (s. III aC)
Quatre epigrames
 
       [Llança ofrenada]

ἕσταθι τεῖδε, κράνεια βροτοκτόνε, μηδ᾽ ἔτι λυγρὸν
  χάλκεον ἀμφ᾽ ὄνυχα στάζε φόνον δαΐων
ἀλλ᾽ ἀνὰ μαρμάρεον δόμον ήμένα αἰπὺν Ἀθάνας,
  ἄγγελλ᾽ ἀνορέαν Κρητὸς Ἐχεκρατίδα.
         [AP, VI: 123]
 
Sta hic , corne (hasta) homicida , neque amplius tristem,
      æream circa aciem, stilla cruorem hostium ;
sed in marmorea æde collocata sublimique Minervæ,
      nuntia fortitudinem Cretis Echecratidæ. [JFB]
 
Queda’t aquí, assassina llança: amb la punta de bronze
      no vessis més la trista sang dels enemics;
ans roman a l’alt temple de marbre d’Atena
      proclamant el valor del cretenc Equecràtides.
 
 
       [Les noies de Milet]
 
Ὠχόμεθ᾽, ὦ Μίλητε, φίλη πατρί, τῶν ἀθεμίστων
  τὰν ἄνομον Γαλατᾶν κύπριν ἀναινόμεναι,
παρθενικαὶ τρισσαὶ πολιήτιδες, ἃς ὁ βιατὰς
  Κελτῶν εἰς ταύτην μοῖραν ἔτρεψεν Ἄρης.
οὐ γὰρ ἐμείναμεν ἅμμα τὸ δυσσεβὲς οὐδ᾽ Ὑμέναιον
  νυμφίον, ἀλλ᾽ Ἀίδην κηδεμόν᾽ εὑρόμεθα. 
[AP, VII: 492]
 
Ah morimur, morimur, Milete , nee impia probra
      Gallorum volumus, patria cara, pati.
Injicit hunc nobis ardorem barbaricus Mars ,
      Virginibus ternis , civibus , alma, tuis.
Non exspectamus thalamum, prolemque nefandam,
      Assertor casti corporis Orcus erit.  [HG]
 
Periimus , o Milete , cara patria , scelestorum
      flagitiosam Galatarum venerem recusantes ,
virgines ternæ cives , quas violentus
      Celtarum ad hanc sortem adegit Mars.
Non enim sustinuimus amplexus nefandos nec nuptias,
      sponsalem vero Orcum tutorem invenimus. [JFB]
 
Morim, oh Milet, pàtria nostra estimada,
      dels gàlates impius rebutjant la vergonya:  
tres noies, ciutadanes teves, a qui la violència
      cèltica ha empès a aquest fat. Ni l’infame
himeneu no acceptem, ni unes tals núpcies,
      sinó que el nostre protector hem fet d’Hades.
 
 
       [L’espai de Cipris]
 
Κύπριδος οὗτος ό χῶρος, ἐπεὶ φίλον ἔπλετο τήνᾳ,
  αἰὲν ἀπ᾽ ἠπείρου λαμπρὸν ὁρῆν πέλαγος,
ὄφρα φίλον ναύτῃσι τελῇ πλόον ἀμφὶ δὲ πόντος
  δειμαίνει, λιπαρὸν δερκόμενος ξόανον.
         [AP, IX : 144]
 
Ista decet Venerem sedes, quæ lucida gaudet
      Æquora de specula littoris adspicere;
Ut placidum præstet nautis iter, et tremat ipsam,
      Effigiem pulchram dum videt, unda maris. [HG]
 
Cypridis hic est locus , quandoquidem carum fuit illi
      semper e terra nitidum videre pelagus,
ut acceptam nautis efficiat navigationem ; circa vero pontus
      terret eos, splendidam cernens statuam. [JFB]
 
Aquest és l’espai de Cipris, des d’on li plau de veure
      de terra estant l’aigua llampant del pèlag,
i alhora fa agradable als nauxers el viatge
      pel mar, contemplant-ne l’esplèndida estàtua.

[La font del llorer] 

ἵζευ ἅπας ὑπὸ καλὰ δάφνας εὐθαλέα φύλλα,
      ὡραίου τ᾽ ἄρυσαι νάματος ἁδὺ πόμα,
ὄφρα τοι ἀσθμαίνοντα πόνοις θέρεος φίλα γυῖα
  ἀμπαύσῃς, πνοιῇ τυπτόμενα Ζεφύρου. 
         [AP, IX: 313]
 
Quisquis es hac lauri reside frondentis in umbra ,
      Grataque de pulchro pocula fonte bibe :
Solibus ut fessos artus pariterque labore
      Mulceat e zephyri frigore grata quies. [HG]
 
Sede omnis sub pulchris lauri bene germinantibus foliis.
      formosoque hauri ex fonte dulcem potura ,
ut anhelantia laboribus æstatis cara membra
      quieti des ,  flatu verberata Zephyri. [JFB] 

 
Seu aquí, del llorer sota les fulles frondoses,
      i beu aigua fresca de la dolça font:
 i que els teus membres, cansats per la feina estiuenca,
      trobin repòs, bressats per l’oratge del zèfir.
 

Ànite de Tègea va ser una poeta que va viure al segle VI abans de Crist, de qui sabem ben poc: els comentaristes hel·lenístics, molt posteriors, la feien contemporània de Safo. Ens n’han arribat 24 epigrames (19 que semblen segurs i 5 d’atribuïts) a través de l’Antologia Palatina, recopilada al segle X dC per l’erudit bizantí Constantí Cèfales ampliant la Garlanda, el recull que Meleagre de Gàdara havia fet al segle I aC; conservada en el còdex Palatinus, del segle X, i que al segle XVII va ser dividit en dues parts, de les quals l’un es conserva avui a Heidelberg i l’altra a París.
 
Entre els epigrames d’Ànite hi ha diversos epitafis, referits a noies amigues seves o a personatges del seu entorn —també algun de dedicat a un animal domèstic— i versos que servien d’inscripcions a fonts, temples o indrets dedicats a alguna divinitat.
 
VI: 123 – El primer que he seleccionat devia acompanyar unes armes ofertes a un temple de Pal·las Atena com a exvots d’un desconegut cretenc victoriós de nom Equecràtides. Observem que no és l’arma d’un enemic vençut, sinó la del vencedor; la poeta manifesta que, un cop guardada al temple, la llança ja no podrà causar la mort de ningú més.
 
VII: 492 – El poema fa referència a una llegenda coneguda, la de tres noies de Milet, a la costa de l’Àsia Menor, que en veure la seva ciutat conquerida pels seus enemics gàlates, es van suïcidar per tal de no sofrir l’ominós destí —ser violades o forçades al matrimoni amb els invasors— que els esperava. Els erudits dubten de l’atribució d’aquest poema a Ànite (ja que el lema de la recopilació l’atribueix a una “Ànite de Mitilene”, potser confonent-la amb Safo). Segons Sant Jeroni (Contra Jovinià, I), les noies eren set.
 
IX: 144 – Aquest epigrama devia estar situat en algun promontori on hi havia una imatge de fusta (ξόανον) d’Afrodita, que vetllava pels mariners que podien veure-la des de les seves naus.
 
IX: 313 – El darrer devia ser el lema d’una font vora un llorer, a l’ombra del qual els segadors podien anar a reposar i refrescar-s’hi.
 
Podeu trobar els 24 epigrames atribuïts a Ànite a la magnífica edició mètrica castellana de Manuel Fernández Galiano (Antología Palatina, Madrid: Gredos, 1978, 2 vols.), de qui aprofito els comentaris. He consultat també la versió anglesa de W. R. Paton (1916-1918), accessible en línia. Cito el text grec de l’edició greco-llatina de l’Antologia Palatina que va fer Friedrich Dübner (1881-1890), consultable en línia, i la versió llatina que per a la mateixa edició va fer Jean-François Boissonade de Fontarabie; en dos casos també hi cito, quan a la mateixa edició hi és publicada, la versió mètrica que en va fer Hugo de Groot al segle XVII; en els altres dos, aquesta versió hi manca. M’excuso pel fet que, en traslladar el text grec a la tipografia estàndard del blog, se m’hi esgavellin les vocals amb accent o esperit o diftongs amb iotes subscrites.   
 
Imatges (Wikimedia Commons): Afrodita dalt d’un cigne, tondo d’un cílix de figures vermelles, Rodes, c. 460 aC.  Temple d’Atena a Tègea, on probablement es va ofrenar la llança d’Equecràtides.

 
Amnistia i llibertat per als presos polítics, els exiliats, els processats i els represaliats.