Pal·lades - Epigrames

Pal·lades d’Alexandria (s. III-IV dC)
Set epigrames

[A Hipàtia]

Όταν βλέπω σε, προσκυνώ, και τους λόγους,
της παρθένου τον οίκον αστρώον βλέπων.
εις ουρανόν γαρ έστι σού τα πράγματα,
Υπατία σεμνή ,των λόγων ευμορφία ,
άχραντον άστρον της σοφής παιδεύσεως.
          [AP, IX: 400]

Colat necesse est literas, te qui videt
Et virginalem spectat astrigeram domum :
Negotium namque omne cum cœlo tibi ,
Hypatia prudens, dulce sermonis decus ,
Sapientis artis sidus integerrimum. [HG]

Quum video te et tuos sermones audio, adoro,
virginis domum sideream contemplans.
In coelo enim sunt tua opera ,
Hypatia veneranda , sermonum venusta-forma ,
intaminatum sidus doctae institutionis. [JFB]

Quan et veig i t’escolto m’inclino davant teu
i dels teus mots; i miro al firmament la casa
de la Verge, perquè les teves obres són al cel,
Hipàtia venerable, mestra de bella forma,
estel immaculat de docta saviesa.


[No va ser Circe]

Τήν Κφχην ού φημι, χαθώς είρηχεν "Όμηρος,
άντ’ άνδρών ποιεΐν ή σύας ήε λύκους
τοδς αυτή προσιόντας· έταιρα δ’ ουσα πανούργος,
τους δελεασθέντας πτωχότατους έποίει
των δ’ άνθραιπείων άποσυλήσασα λογισμών,
είτ’ άπδ τών ίδίων μηδέν έχοντας ίτι
έτρεφεν ένδον έχουσα δίκην ζφων αλογίστων.
'Εμφρων δ’ ών Όδυσευς, τήν νεότητα φυγών,
ούχ Έρμου, φύσεως δ’ ίδίας έμφύντα λογισμδν
είχε γοητείας φάρμαχον άντίπαλον.
          [AP, X: 50]

Qui fuerant homines , mihi non persuadet Homerus ,
Circæsis factos artibus esse lupos,
Setigerosve sues. Meretrix sed vafra dolosis
Captos illecebris fecit egere viros.
Queis simul humanæ rationis ademerat usum ,
Omnibus exutos , quæ tenuere , bonis ,
Intra septa domus, pecudum velut agmen, alebat.
Non Ithaci talis pectore sedit amor ;
Cui pro Mercurio sua mens prudentia sensa
Tradidit io magicum fida veneficium. [HG]

Circem nego , sicuti dixit Homerus,
ex viris fecisse aut sues aut lupos
eos qui ad se accedebant, meretrix autem quum esset vafra,
quos inescarat, egentissimos reddebat;
huroanaque eos quum orbasset ratione .
deinde ex propriis nihil retinentes amplius
nutribat, domi habens, more animalium irrationabilium.
Prudens autem quum-esset Ulysses, juvenilia vitans,
non Mercurii, sed proprias naturas insitam rationem
habuit veneficio adversum remedium. [JFB]

Circe no fou, malgrat que ho digui Homer,
qui els homes transformà en porcs o llops;
ans va emprar el seu encís per fer-los perdre el seny:
llavors es captingueren com animals salvatges,
incapaços de pensar el que els convenia;
i així ella els feu ballar per on volia.
Mes Odisseu, prudent, conservà la raó i evità
els errors juvenils, i el remei contra l’adversitat
el va trobar, no pas per un do d’Hermes,
ans pel seu seny, arrelat en la pròpia natura.


[Allunya els gemecs]

'Ρίπτε γόους, μή κάμνε, ποσον χρόνον ένθάδε μίμ νων,
ώς προς έχεϊνον όλον τον μετά ταυτα βίον,
Πριν τοίνυν σκωληκα βαλεΐν τύμβοις τε βιφήναι,
μή δαμάσης ψυχήν ζων έτι κρινομενην.
          [AP, X: 78]

Ne temet crucia , luctum fuge ; tempore parvo
Vivimus, ad mundi secula quæ superant.
Dum nondum tumulo datus es neque vermibus, hanc, qua
Pendet adhuc , animam præcipitare cave. [HG]

Abjice gemitus, ne labora, quantulum tempus hic maleas,
si conferatur cum illa tota quae sequitur vita!
Prius igitur quam vermem emittas et in tumulos projiciare,
ne crucia animam vivens adhuc in discrimen adductam. [JFB]

Allunya els gemecs i els treballs pel temps que ací puguis viure,
si amb tu has d’arrossegar tota la vida que et queda!
No et turmentis l’ànima fins que del cos no es separi,
abans que els cucs en surtin, ja llençat a la tomba.


[Quan la nit se’n va]

Νυκτός απερχόμενης γεννώμεθα ήμαρ έπ ήμαρ,
του προτέρου βιότου μηδέν έχοντες έτι,
άλλοτριωθέντες τής έχθεσινής διαγωγής,
του λοιπού δέ βίου σήμερον άρχόμενοι.
Μή τοίνυν λεγε σαυτον έτών, πρεσβυτα, περισσών
των γάρ άπελθόντων σήμερον ού μετέχεις.
          [AP, X: 79]

Nox quoties abiit , toties nos credite nasci ,
Et super elapsi temporis esse nihil.
Hic qui nunc agitur vitæ venientis origo est,
Hesternus nobis res aliena dies.
Nemo senex annos multos se dicat habere ;
Namque hominum nullus jam quod abivit habet. [HG]

Nocte abeunte gignimur singulis diebus,
prioris vitae nihil jam retinentes,
abalienati hesterno instituto ,
reliquam vero vitam hodie inchoantes.
Ne igitur dic te esse annorum , o senex, plurimorom,
præteritorum enim annorum hodie nihil tenes. [JFB]

Quan la nit se’n va naixem a un nou dia
i no retenim res de la vida anterior;
se’ns fa aliè allò que ahir vam viure
i comencem avui la vida que ens queda.
No diguis, doncs, que ets vell, que tens massa anys,
perquè, dels anys viscuts, avui ja no en tens res.


[Som vius o morts?]

Άρα μή θανόντες τώ δοκείν ζώμεν μόνον,
Έλληνες άνδρες, συμφορά πεπτωκότες
όνειρον εικάζοντες είναι τόν βίον;
ή ζώμεν ημείς, τού βίου τεθνηκότος;
          [AP, X: 82]

At nonne tantis obruti Græci malis
Opinione vivimus solummodo ;
Vitam putantes id quod est re somnium.
Quando ipsa vita mortua est viventibus ? [HG]

Nonne mortui specie vivimus tantum,
Graeci viri, in infortunium delapsi somnum
imaginantes esse vitam ?
aut vivimus nos, vita emortua? [JFB]

Potser estem morts i sols vivim en aparença,
nosaltres, grecs, sumits en cruel infortuni,
i pensem que tan sols és un somni, la vida?
O pensem que som vius, i és la vida, que és morta?


[Vall de llàgrimes]

Λακρυχέων γενόμην , χαί δακρύσας άποθνησχω
δάκρυοι δ’ έν ιτολλοίς τον βίον εΰρον όλον.
γένος ανθρώπων πολυδάκρυτον, άσθενές, οΐκτρόν,
φαινόμενον χατά γής, και διαλυόμενον,
          [AP, X: 84]

Nascebar lacrymans : lacrymo moriturus, et in te,
Heu! nihil inveni, vita, nisi lacrymas.
Infirmum est hominum genus et miserabile , raptum
Quod subter terram solvitur in cineres. [HG]

Lacrimans natus sum, et lacrimatus morior;
lacrimisque in multis vitam inveni totam.
O genus hominum valde lacrimosum, infirmum, miserabile,
vix-apparens in terra, et statim dissolutum. [JFB]

Jo vaig néixer plorant, i plorant moriré;
he vessat moltes llàgrimes durant tota la vida.
Oh gènere humà, ploraner, feble i míser,
que tot just has nascut i ja et desfàs en pols.


[Món capgirat]

Ω της μεγίστης του φθόνου πονηρίας!
τον ευτυχή μισεί τις, ον θεός φιλεί.
Ούτως ανόητοι τω φθόνω πλανώμεθα,
ούτως ετοίμως μωρία δουλεύομεν.
Έλληνες εσμέν άνδρες εσποδωμένοι,
νεκρών έχοντες ελπίδας τεθαμμένας•
ανεστράφη γαρ πάντα νυν τα πράγματα.
          [AP, X: 90]

O summa mentis invidæ perversitas!
Odit beatos invidus caros Deo.
Ita cæca nos invidia vecordes rapit :
Ita mancipamus sponte nos amentiæ.
In pulverem redacta gens Græci sumus
Quos mortuorum spes sepulchrales fovent :
Versa atque conturbata sunt adeo omnia. [HG]

Proh! maximam invidiæ malitiam!
odit aliquis felicem, quem deus amat.
Ita amentes ab invidia decipimur,
ita propensius stultitiæ inservimus.
Graeci sumus viri incinerati,
in mortuis ponentes spes sepultas:
inversæ sunt enim nunc omnes res. [JFB]

Oh, quina gran maldat, envejosa i perversa!
Hi ha qui odia el feliç que el déu estima.
L’enveja ens embogeix i ens duu pel mal camí:
tendim a ser esclavitzats per l’estultícia.
Els homes grecs som reduïts a cendra,
i hem enterrat les esperances dels difunts:
ara veiem tot el món capgirat.


[Diputat dels morts]

Λίτραν ετών ζήσας μετά γραμματιχης βραχυμόχθου,
βουλευτής νεκύων πεμπομαι είς άιδην.
          [AP, X: 97]

Pulvere grammatico vitæ cum tota peracta
Libra sit, ad Ditis regna senator eo. [HG]

Libram annorum postquam vixi cum grammatica multi laboris,
senator mortuorum mittor in Orcum. [JFB]

Al llarg dels meus molts anys he teixit la gramàtica
per ser enviat a l’Hades de diputat dels morts.

                    * * *


La lectura de l’excel·lent El infinito en un junco, d’Irene Vallejo (Madrid: Siruela, 2019; hi ha versió catalana, L’infinit dins d’un jonc, Barcelona: Grup 62, 2020), que recomano ferventment, m’ha cridat l’atenció sobre un poeta poc conegut, Pal·lades d’Alexandria. He furgat en la seva obra per les xarxes i he arribat a la conclusió que es tracta d’un poeta prou interessant. Alguns crítics antics, potser curts de vista, van menysprear la seva poesia (al segle XVI, Isaac Casaubon el va titllar de “versificator insulsissimus”), però avui trobem en la seva obra reflexos d’un esperit sensible, ara irònic i càustic, adés filòsof estoic, finalment aclaparat per la degradació de la seva ciutat en el moment històric especialment tèrbol que li va tocar de viure.

Pal·lades era un gramàtic i mestre d’escola —per tant, pobre— que exercia a Alexandria a finals del segle IV. En els seus versos el veiem sovint malhumorat, satiritzant la hipocresia de gent del seu entorn, amargat pel mal geni de la seva dona i, sobretot, incòmode amb el món que l’envolta, on els fanatismes religiosos cada cop més violents posen en perill la supervivència de la cultura, els costums i fins i tot la vida dels vells hel·lenistes pagans.


   

Va ser contemporani d’Hipàtia, la filòsofa i matemàtica brutalment assassinada l’any 415 durant una revolta dirigida per cristians radicals per eradicar de la ciutat el paganisme i el judaisme sota l’òrbita de sant Teòfil i sant Ciril d’Alexandria (recordeu la pel·lícula Àgora, d’Alejandro Amenábar).

Tot el que d’ell ens ha arribat són uns 150 epigrames (més una trentena d’atribució dubtosa) aplegats, juntament amb molts altres d’altres autors, a l’Antologia Palatina, recull en un còdex del segle X que va pertànyer a la Biblioteca Palatina de Heidelberg, Al segle XVII, Maximilià de Baviera el va regalar al papa Gregori VII; aquest el va dividir en dues parts, que es van enquadernar per separat. Napoleó se’ls va endur a França; després de la restauració borbònica, el primer volum va retornar a Heidelberg, però el segon es va quedar, fins avui, a París.

Cito el text grec i les versions llatines sobre l’edició de l’Antologia Palatina [AP] de Johann Friedrich Dübner (1802-1867), en col·laboració amb Christian Friedrich Wilhelm Jacobs (1764-1847), Jean-François Boissonade de Fontarabie (1774-1857) i un Bothe (Bothii) que no he estat capaç d’identificar. És una publicació pòstuma als tres editors principals, en tres volums (París: Firmin-Didot, 1871-90), consultable en línia, i que conté el text grec complet de l’obra, més dues versions en llatí dels poemes: la versió mètrica clàssica d’Hugo de Groot (Hugo Grotius, 1583-1645), que indico amb les inicials HG, i una de més literal a cura de J. F. Boissonnade (que marco amb JFB). També hi ha abundants notes també en llatí, de mateix Dübner i dels altres erudits col·laboradors. Les xifres romanes indiquen el capítol i les aràbigues el número d’ordre de cada poema dintre l’Antologia.



En els epigrames que he seleccionat (tots en dístics elegíacs, menys dos que crec que són en trímetres iàmbics):

IX: 400 dedica una encesa lloança a Hipàtia per la seva saviesa i les seves lliçons brillants.

X: 50 discuteix la literalitat d’un episodi de l’Odissea per fer prevaler l’enteniment dels homes assenyats per damunt dels dons divins dels Olímpics.

X: 78 fa una consideració estoica: no cal afligir-se durant la vida: mentre visquem, anem tirant, que un dia morirem segur.

X: 79 incideix en el mateix tema: el passat és passat, i cada dia comencem una nova vida amb el temps que ens resta.

X: 82 es planteja dubtes sobre si la vida és somni o si l’única realitat és la mort.

X: 84 reflexiona sobre la ràpida caducitat de la vida, plena de tristeses: naixem plorant i plorant morim.

X: 90 fa referència a l’edicte de Tessalònica, dictat el 380 per l’emperador Teodosi, que imposava a tot l’imperi romà la religió catòlica com a única religió oficial (des del 313, amb Constantí, el catolicisme era religió oficial, però es mantenia la llibertat de cultes). L’edicte prohibia tots els cultes pagans i ordenava el tancament dels temples no cristians. Així va passar amb el Serapèum d’Alexandria, on es venerava el déu Serapis (un sincretisme dels déus grecs i romans, barreja de Zeus i Hades amb Apis i Osiris), temple que va ser assaltat i destruït l’any 391.

X: 97 després d’una vida dedicada al servei de la literatura —i potser aspirant en va al càrrec de diputat—, proclama que quan es mori serà el diputat dels morts, amb alguns dels quals —els escriptors que va traduir, comentar— se sentia en contacte espiritual. La “litra” era una mesura de pes o de capacitat que equivalia a 72 sous; per això algun comentarista antic va creure que el poeta tenia 72 anys quan va escriure aquest epigrama.

Cito els textos grecs i llatins copiant i enganxant a partir d’un facsímil en línia de l’edició de Dübner de 1771-90; m’excuso per la transcripció poc precisa del text i, com de costum, pels problemes de les vocals gregues accentuades o espirades quan les trasllado a la tipografia estàndard del blog.

Imatges (Wikimedia Commons): Bust de Serapis, marbre (s. II dC), Musée du Louvre, París; Bust de Serapis, marbre (s. II dC), Museo Gregoriano Egizio, Museus Vaticans; Jules Maurice Gaspard, ‘Hipàtia d’Alexandria’, il·lustració del llibre d’Elbert Hubbart Little Journeys to the Homes of Great Teachers, Nova York 1908; moneda d’or del rei Huviska del Caixmir (s… II dC) amb la imatge de Serapis al dors; ruïnes del Serapeum d’Alexandria.  

Amnistia i llibertat per a tots els presos polítics, els exiliats, els processats i els represaliats.