Anànios - Els menjars més bons

 

Anànios (s. VI aC)
[Els menjars més bons]

 
Έαρι μεν χρομιος αριστος,
       άνθίης δε χειμώνι ·
τών καλών δ’ οψων άριστον
       καρίς έκ συκής φύλλου.
Ήδυ δ’ έσθίειν χιμαίρης
       φθινοπωρισμψ κρέας,
δέλφακος δ’, οταν τραχέωαι
       καί πατέωσιν, έσθίειν,
καί κυνών αυ τή τοτ’ ώρη
       καί λαγών κάλωπέκων ·
όιος αυτ’ , οταν θέρος
       τ’ή κήχέται βαβράζωσιν.
Είτα δ’ έστίν έκ θαλάσσης
       θύννος ου κακόν βρώμα,
άλλα πασιν ίχθύεσσιν
       έμπρεπής έν μυττωτώ.
Βοΰς δέ πιανθείς δοκέω μέν
       καί μεσέων νυκτών ήδύς κήμέρης.
 
                    * * *
 
Em plau, l’estiu, menjar el corball,
l’hivern m’estimo més el congre;
però les gambes són millors
damunt d’uns pàmpols de figuera.
A la tardor, carn de cabrit,
o de porcell que encara mama;
quan ve el bon temps, llebre i conill,
i un xai quan canten les cigales.
Amb tot, del mar el plat més bo
de tots, jo dic que és la tonyina:
millor que no cap altre peix,  
si l’acompanyes amb samfaina. 
Però també un vedell ben gras,
crec que està bé de nit i dia.
 
[Tetràmetre 5-D]
 
Anànios va ser un poeta iàmbic grec que va viure cap al 540 abans de Crist; no se’n sap gairebé res, tan sols que era contemporani d’Hipponax, un altre il·lustre satíric desconegut. De la seva obra només ens n’han arribat uns pocs fragments dispersos —recopilats al segle III dC per Ateneu de Nàucratis al seu Deipnosophistarum o ‘Sopar dels erudits’—. No sé si Anànios i Hipponax han estat mai traduïts al català; en castellà els conec tan sols pel completíssim recull de Francisco Rodríguez Adrados, Líricos griegos elegíacos y yambógrafos arcaicos (2 vol. Barcelona: Alma Mater, 1956-59).
 
Aquí presento una adaptació d’uns tetràmetres en què l’autor explica quins menjars li agraden més. N’he fet una adaptació molt més que lliure: per una banda, alguns dels peixos que anomena ens resulten desconeguts: χρόμιος i άνθίης (vv. 1-2),  segons Adrados, devien pertànyer a la família dels esciènids, i per això del primer n’he dit corball; però el congre ja me l’he tret de la màniga sense manies. El mot καρίς (v. 4) es pot traduir per ‘gamba, cranc’ i, també al mateix vers, συκής φυλλου són ‘pàmpols de figuera’. Cap problema amb el cabrit (χιμαίρης , v. 5) o el porcellet (δέλφακος, v.7; només que a l’original diu τραχέωαι | καί πατέωσιν  (vv. 7-8, ‘que ja comencen de rebolcar-se i moure les potes’ i jo hi deixat “que encara mama”); però el conill me l’he inventat jo sol, perquè al vv. 9-10 de l’original, al costat de les llebres (λαγών), hi posa “gossos i guineus” (κυνών, καλωπέκων, que dubto que fossin menjars tan deliciosos; però vaja, ja que el poeta ho va escriure, vol dir que, poc o molt, els hi devia trobar). La tonyina (θύννος, v. 14) també és clara, però m’he permès de posar “samfaina” on al v. 16 de l’original deia μυττωτώ (“mittoto”, una mena de salsa picant, segons Adrados).
 
En fi, disculpeu que, com de costum, en copiar el text grec al blog se’m desmaneguen les vocals aspirades o amb accent. He intentat mantenir una deixatada aparença mètrica del tetràmetre (4+4 iambes per vers, amb una dièresi que divideix cada vers en dos hemistiquis). Publico el text grec —com ja va fer el 1803 Johann Schweighäuser en la seva edició grecollatina del text d’Ateneu, que he consultat— convertint cada un dels nou versos originals en un dístic a base de desdoblar-ne els hemistiquis, que en la meva adaptació han resultat, en comptes dels 18 que hom tindria dret a esperar, tan sols 14 octosíl·labs escarits. Ja es veu que d’on no n’hi ha prou no en raja més).
 
Imatge (Wikimedia Commons): Escena d’un banquet; tondo d’una cílix àtica de figures vermelles (c. 480 aC), Staatliche Antikensammlungen, Munic.
 
Amnistia i llibertat.