Corinna de Tanagra - Dos fragments

Corinna de Tanagra (segle VI aC)

« [...] els Curets van amagar el fill sagrat de la dea
en una cova, d’amagat de Cronos, el de pensa maligna,
quan Rea la magnífica l’hi va arrabassar
i va ser honorada pels déus immortals.»
Així cantà Citeró, i les Muses llavors disposaren
que els benaurats votessin en secret
dintre l’urna daurada; els divins així ho feren.
Citeró va treure més vots. Llavors Hermes
el proclamà vencedor del certamen;
els immortals li van posar la corona
de llorer a la testa, i el seu cor s’alegrà;
mentre Helicó, indignat i dolgut,
s’enfilà a una roca escarpada,
i tot cridant es llençà daltabaix
acompanyat d’un devessall de pedres...
          [PMG 654]

[...] Terpsícore m’incita a cantar cants formosos
a les noies de Tanagra, les de les túniques blanques,
i els ciutadans gaudeixen amb les meves cançons,
que els omplen d’alegria, perquè no són mentides,
ans enllacen amb art la història dels seus pares
amb la llur, la d’avui. Per això enceto el càntic
de les noies del cor, tot lloant el Cefís,
fundador d’aquest lloc, i l’il·lustre Orió
i els seus cinquanta fills, tan ardits i potents,
que amb les nimfes divines van unir-se...
          [PMG 655]

A part de Safo, la poeta de Lesbos universalment coneguda, hi va haver altres dones poetes a l’antiga Grècia. Malauradament, de moltes no en sabem ben bé res; d’algunes, com de Mirtis, ens n’ha arribat el nom, però cap testimoni del que van escriure; i d’un parell o tres, ens n’han pervingut tan sols alguns fragments. És el cas de Telesila d’Argos, de qui coneixem només un únic tros de vers; de Praxila de Sició, de la qual ens han arribat quatre fragments breus; i de la beòcia Corinna de Tanagra, de qui conservem tres mostres més extenses de poemes, però també fragmentats. Corinna, contemporània de Píndar (a l’obra del qual, segons Plutarc, va fer retrets), va viure molt temps a Tebes de Beòcia, on sembla que va guanyar diverses competicions poètiques. En vida va ser admirada i fins li van erigir estàtues (Pausànies, al segle II dC, encara en va veure una a Tanagra). Va escriure almenys cinc llibres, dels quals lamentablement ens ha arribat poqueta cosa. Partint de l’excel·lent recull de Francisco Rodríguez Adrados (Lírica griega arcaica, Madrid: Gredos, 1980) he provat de fer una adaptació molt lliure —inventant-me la mètrica— d’una petita part de la petita part de l’obra que d’aquesta poetessa oblidada ens ha romàs.

L’excel·lent llibre d’Irene Vallejo, El infinito en un junco (Madrid: Siruela, 2019; hi ha versió catalana, L’infinit dins d’un jonc, Barcelona: Grup 62, 2020), un volum que recomano ferventment, parla no tan sols de Corinna, Mirtis, Telesila i Praxila, sinó que esmenta els noms de Cleobulina, Beo, Erina, Nòside, Mero, Ànite de Tegea, Mosquina, Hèdila, Filina, Melino, Cecilia Trèbula, Júlia Bàlbila, Demo i Teosèbia: vet ací un esplet de poetesses de moltes de les quals tot just en sabem el nom; la font, en aquest cas, és el recull d’Alberto Bernabé Pajares i Helena Rodríguez Somolinos, Poetisas griegas (Madrid: Ediciones Clásicas, 1994), que lamento no tenir. Sí que he tingut la sort de llegir, a l’Antologia Palatina, alguna cosa d’Ànite de Tegea: en parlaré en una propera entrada.

En el primer dels fragments escollits, la poetessa conta un mite local beoci: el concurs de poesia entre els déus epònims de dues muntanyes d’aquella contrada: el Citeró i l’Helicó, que es veu que eren germans. Les Muses i altres déus de l’Olimp actuaven de jutges. Citeró va cantar el mite del naixement de Zeus: el pare d’aquest, Cronos, advertit per un oracle que un fill seu li prendria el tron, tan bon punt la dona li n’infantava un, ell se’l cruspia; però quan va néixer Zeus, sa mare, Rea, va enganyar Cronos donant-li una pedra vestida amb bolquers, i el déu se la va empassar sense ni mastegar-la. Rea va deixar el nadó a Creta, on la cabra Amaltea el va alletar, i va encarregar als Curets, uns joves guerrers cretencs adoradors de Rea, que el protegissin dansant al seu voltant, colpejant llurs escuts amb les llances i fent molt soroll —devien ser els precursors dels balls de bastons— a fi que Cronos no sentís els plors de la criatura (que, amb tant de soroll, encara devia plorar més, dic jo). No sabem què va cantar Helicó; el cas és que Citeró va guanyar el certamen —tot i que Helicó jugava amb avantatge, ja que les Muses s’estaven a la muntanya que duia el seu nom. Segons la versió de Corinna, Helicó, aïrat, es va estimbar en una cinglera (però segons altres mitògrafs, els dos germans es van barallar i fou Citeró qui el va empènyer ran d’un penya-segat.

En el segon fragment, trobem Corinna actuant com a solista al davant d’un cor de noies a Tanagra, que canten cançons en lloança del déu-riu Cefís, mític fundador de la ciutat, i d’Orió, heroi mític beoci, que en morir es va convertir en constel·lació.

Imatge (Wikimedia Commons): Frederic Leighton, Corinna of Tanagra (1893), publicat al Cathalog of the highly important collection of modern pictures and watercolour drawings of the English and continental schools of Stephen G. Holland (1908).