Arquíloc - Fragments

 

Arquíloc de Paros (segle VII aC)
Fragments
 
Elegies: [L’escut]
                                                   
ἀσπίδι μὲν Σαΐων τις ἀγάλλεται, ἣν παρὰ θάμνωι 
      ἔντος ἀμώμητον κάλλιπον οὐκ ἐθέλων,
αὐτὸς δ᾽ ἐξέφυγον θανάτου τέλος. ἀσπὶς ἐκείνη 
      ἐρρέτω· ἐξαῦτις κτήσομαι οὐ κακίω.
 
                   [Fragment 6 Diehl - 42 West]
 
Ben ufanós, un guerrer de la Tràcia l’escut se m’emporta:
      sense voler l’he llençat –i era tan bo!– entre uns matolls; 
Jo, tanmateix, m’he salvat, i és això, i no l’escut, el que compta;
      un altre ja en trobaré que sigui igual o millor.
 
Comparem aquests versos amb altres elegies contemporànies, com la de Cal·lí, que exhortava els joves a lluitar i a morir per la pàtria: Arquíloc, més assenyat, irònicament s’estima més haver salvat la vida tot i perdre l’escut.
 
[Soldat i poeta]

εἰμὶ δ΄ ἐγὼ θεράπων μὲν Ἐνυαλίοιο ἄνακτος

καὶ Μουσέων ἐρατὸν δῶρον ἐπιστάμενος. [...]
ἐν δορὶ μέν μοι μᾶζα μεμαγμένη, ἐν δορὶ δ᾽ οἶνος 
        Ἰσμαρικός, πίνω δ᾽ ἐν δορὶ κεκλιμένος.

 
                   [Fragments 1-2 Diehl – 1-2 West]
 
Soc servidor d’Eniali, déu i senyor de la guerra,
       però també de les Muses domino el do generós. [...]
Guanyo amb la llança el meu pa i hi guanyo també de l’Ismaros
       el got de vi, que, en la llança tot recolzant-me, ara em bec.
 
Tetràmetres: [Cor meu]
 
Θυμέ, θύμ’, ἀμηχάνοισι κήδεσιν κυκώμενε,
ἀναδύεο· μένων δ’ ἀλέξεο προσβαλὼν ἐναντίον
στέρνον, ἐνδόκοισιν ἐχθρῶν πλησίον κατασταθεὶς
ἀσϕαλέως· καὶ μήτε νικέων ἀμϕάδην ἀγάλλεο,
μηδὲ νικηθεὶς ἐν οἴκῳ καταπεσὼν ὀδύρεο,
ἀλλὰ χαρτοῖσίν τε χαῖρε καὶ κακοῖσιν ἀσχάλα
μὴ λίην, γίνωσκε δ’ οἷος ῥυσμὸς ἀνθρώπους ἔχει.
 
                   [Fragment 67 Diehl – 128 West]
 
Cor meu, cor meu, si t’afligeixen penes greus,
aixeca’t, planta-hi cara i oposa’t fermament
als durs paranys de l’enemic. I si te’n surts
airós, cor meu, no te’n gloriïs pas; i si ets vençut,
no t’entretinguis amb el plany, i alça’t de nou. 
No deixis que el teu ànim s’exalti en els triomfs
ni que resti abatut sota el primer entrebanc.
Recorda que a la vida s’alternen béns i mals.
                                      
L’original, de fet, és més estoic que no pas la meva versió, en el sentit de no alegrar-se gaire de les victòries ni amoïnar-se molt per les derrotes; la idea de tornar-se a aixecar de pressa hi és, en tot cas, implícita.
 
Iambes: [No envejo res]
 
Οὔ μοι τὰ Γύγεω τοῦ πολυχρύσου μέλει 
οὐδ᾽ εἶλέ πώ με ζῆλος οὐδ᾽ ἀγαίομαι 
θεῶν ἔργα, μεγάλης δ᾽ οὐκ ἐρέω τυραννίδος· 
ἀπόπροθεν γάρ ἐστιν ὀφθαλμῶν ἐμῶν.
 
                   [Fragment 22 Diehl – 19 West]
 
Tot l’or que Giges té, jo mai no l’he envejat,
ni em mou a gelosia l’esplendor dels déus,
ni aspiro a posseir la glòria dels tirans:
en res de tot això s’enaigüen els meus ulls.  
 
[Com amb la canya]
 
ὥσπερ αὐλῶι βρῦτον ἢ Θρέιξ ἀνήρ 
ἔβρυζεν ἢ Φρὺξ· κύβδα δ᾽ ἦν πονευμένη.
 
                   [Fragment 28 Diehl - 42 West]
 
Igual com amb la canya un home traci o frigi
xarrupa la cervesa, tu, cota, t’hi escarrasses.
 
La majoria d’aquests poemes han estat traduïts al català per Joan Ferrer Gràcia, en una versió de mètrica rigorosa; i tots al castellà per Joan Ferraté en versió rítmicament més lliure. Jo n’he fet versions pròpies molt lliures, basant-me en versions a l’anglès i en algun cas a l’italià, i intentant maldestrament d’aproximar-me a la cadència del dístic elegíac, dels tetràmetres i els iambes. Disculpeu que, en traslladar els versos grecs al blog, les vocals accentuades se'm deslloriguen.
 
Imatge (Wikimedia Commons): bust, suposadament d’Arquíloc, còpia romana del segle II aC d’un original grec de dos segles abans. Museu de Belles Arts Puixkin, Moscou.
 
Amnistia i llibertat per als presos polítics, els exiliats i els processats.